26.09.2018 - 20:08
|
Actualització: 26.09.2018 - 20:35
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha donat la raó a la Generalitat en el seu recurs contenciós-administratiu contra una resolució del govern espanyol que ordenava pagar 6.000 euros a la família d’una nena matriculada en un centre privat perquè deia que no hi havia cap escola amb el castellà com a llengua vehicular prop de Sant Pol de Mar (Maresme). El TSJM recorda que el Tribunal Constitucional (TC) va tombar al febrer i a l’abril els articles de la Lomce i el reial decret que incloïen aquesta possible indemnització. Segons fonts del govern, un total de 150 famílies van presentar recursos i aquest és el primer que es resol.
En la sentència de la secció sisena de la Sala Contenciosa-Administrativa del TSJM, després de repassar els arguments del Govern i del Ministeri d’Educació, el tribunal no entra en el fons de la qüestió, al·legant que els articles que permetien aquesta compensació –introduïts per l’ex-ministre José Ignaco Wert– van quedar anul·lats pel TC, que va considerar que era una invasió de competències de la Generalitat per part de l’estat.
A més, el TC també va anul·lar el mecanisme per al finançament d’aquesta compensació introduït a la LOFCA, la llei de finançament de les comunitats autònomes, i que preveia que aquestes ajudes anessin a càrrec de la Generalitat.
El tribunal va considerar, per unanimitat, que el sistema dissenyat per aquesta llei no respecta les competències entre l’estat i la comunitat autònoma. Els recurrents van centrar la seva discrepància en l’exercici de la funció de vigilància per part de l’alta inspecció del Ministeri d’Educació, en considerar que s’envaïen competències. Segons la doctrina constitucional, l’alta inspecció constitueix ‘una competència estatal de vigilància, però no un control genèric i indeterminat’. El TC tampoc considera admissible que, a través de l’alta inspecció, l’estat assumeixi competències que corresponen a les comunitats.
El TC també considera que la Lomce utilitza criteris poc definits com ‘raonable’ o ‘adequat’ per fixar en quin moment pot l’Estat escolaritzar alumnes en centres privats, amb la corresponent retenció econòmica a la comunitat, i quan pot declarar extingida l’obligació. La sentència també conclou que la norma preveu la intervenció estatal sense opció a que es produeixi un previ intercanvi d’informació que tendeixi a la ‘sempre desitjable solució de diferències per la via de la cooperació’.
Poques setmanes després, el TC va estimar també el conflicte positiu de competència interposat per la Generalitat contra el Reial Decret que regulava el pagament d’aquest ‘xec’. L’alt tribunal, fent referència a la sentència del recurs d’inconstitucionalitat del febrer, va tornat a declarar inconstitucional i per tant, també a anul·lar, el reial decret que reconeix aquesta compensació econòmica prevista a la disposició 38 de la LOMCE, a càrrec de la Generalitat.
En el recurs, la Generalitat va al·legar que es vulneraven competències en matèria d’educació i llengua pròpies, previstes a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, així com l’autonomia financera de despesa reconeguda en el mateix Estatut. En el mateix procediment, la Generalitat va recordar que la regulació de les llengües oficials en l’àmbit educatiu és competència de l’estat, i que pot fixar els ensenyaments mínims i l’horari corresponent a aquestes matèries per assegurar el coneixement de la llengua castellana, però recalca que a la Generalitat li correspon desenvolupar la normativa bàsica estatal i establir l’ordenació concreta del sistema educatiu incorporant el coneixement de la llengua pròpia.
El TC també considera que la declaració d’inconsitucionalitat i nul·litat d’aquesta norma impugnada pel Govern català, que ja va ser objecte d’un requeriment d’incompetència desestimat pel Consell de Ministres el setembre de 2014, no és ‘obstacle’ per garantir el dret a l’educació dels alumnes que hagin estat escolaritzats mitjançant aquest procediment. Tal com ja va marcar en la sentència del febrer, el TC reconeixia el dret a garantir la continuïtat en l’escolarització fins al final de l’ensenyament obligatori, tret que la família vulgui canviar de centre escolar, o per l’aplicació d’alguns dels supòsits previstos en la normativa sobre drets i deures dels alumnes.
