La maledicció del tripartit

TEMA DEL DIA
Pactes. La llarga pre-campanya electoral que tot just ha començat i que ningú no sap quan s’acabarà –perquè les eleccions catalanes no tenen data– s’ha estrenat parlant de política de pactes. Després de la fractura que va exhibir l’independentisme la setmana passada, després de dos anys de paràlisi del procés, potser seria millor parlar d’estratègies de futur, però ara com ara l’independentisme s’estima més parlar de pactes. La simple insinuació per part de Junts per Catalunya que ERC podria bastir un nou tripartit ha fet que els republicans neguin en rodó aquesta possibilitat, amb una contundència sorprenent. Tant el vice-president, Pere Aragonès, com la portaveu, Marta Vilalta, han assegurat que no és viable cap acord amb el PSC en el futur govern de la Generalitat.

La contundència de la negativa contrasta amb la voluntat d’eixamplar la base i de construir ponts cap a l’esquerra que ha defensat ERC durant tota la legislatura. I també amb la realitat dels pactes, tant a Madrid, com a molts municipis de Catalunya. Els republicans repliquen les ‘acusacions’ de voler formar un tripartit que els fan els seus socis de govern recordant el pacte de Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona amb el PSC. Els retrets són eterns i poden continuar així fins a la data de les eleccions, però és una discussió que beneficia Junts per Catalunya. La posició de centralitat de la formació de Pere Aragonès li permetria de triar entre un govern independentista i un d’autonomista, amb comuns i socialistes, encara que aquests últims no entressin a l’executiu. Però aquesta centralitat és una arma de doble tall, perquè sempre quedarà el dubte.

En canvi, Junts per Catalunya presenta una victòria de la seva formació com la millor garantia per a evitar un tripartit, perquè no pot pactar amb ningú més. La formació de Puigdemont o governa amb ERC, o va a l’oposició. És un tot-o-res que l’obliga a guanyar les eleccions. Els republicans, en canvi, poden triar. Però una cosa que era positiva fa pocs mesos, ara ha canviat. I ha canviat perquè el pacte per a investir Pedro Sánchez no dóna els resultats esperats. Els republicans acusen Quim Torra i Junts per Catalunya de boicotar el diàleg, però l’absència de resultats és de Sánchez, que no ha complert el compromís de crear la taula de negociació quinze dies després de constituir el govern espanyol. Si ERC hagués condicionat la constitució de la taula abans d’investir Sánchez, ara no hi hauria dificultats perquè comencés a treballar. Els republicans han detectat que la possibilitat d’un tripartit espanta el sector més independentista del seu electorat, especialment fora de l’àrea metropolitana. A les eleccions espanyoles del 10-N ja va rebre un primer avís, perquè el creixement que van tenir a l’àrea metropolitana va anar en detriment d’uns altres indrets.

El rebuig d’Esquerra coincideix amb el del PSC, que també descarta taxativament d’investir un president independentista. Miquel Iceta cerca en aquesta campanya el vot espanyolista que a les eleccions del 2017 va anar a parar a Inés Arrimadas i que ara fuig de la crisi de Ciutadans, en caiguda lliure. Qualsevol imatge de flirt del PSC amb ERC espantaria l’electorat espanyolista que cerca Iceta per mirar de guanyar les eleccions autonòmiques. La decisió de deixar caure la llei Aragonès al parlament, retirant el suport a què s’havien compromès, forma part d’aquesta estratègia de marcar distàncies amb ERC.  Els republicans van investir Sánchez però es van descuidar de lligar curt els socialistes al parlament. Fins el dia de les eleccions, Iceta  negarà tantes vegades com calgui qualsevol entesa de futur amb els republicans. L’endemà de les eleccions tot pot canviar, com ha demostrat Pedro Sánchez, que durant la campanya va prometre que no pactaria mai amb Podem ni amb els independentistes i ara governa gràcies a ells.

Enmig d’aquesta pugna, els comuns estan desesperats, perquè un govern que ells anomenen d’esquerres és l’única possibilitat que tenen d’agafar un cert protagonisme electoral, jugar a la centralitat i tocar cuixa a la Generalitat després de les eleccions. Però ERC i PSC reiteraran tant com calgui que el tripartit és impossible perquè abans de les eleccions els resta vots. Les enquestes preveuen que Junts per Catalunya i ERC van frec a frec a l’arrencada d’aquesta llarga campanya. Les forces que han passat dos anys barallant-se i que la setmana passada van enterrar la legislatura, probablement estaran condemnades a entendre’s. Potser que en lloc de parlar de pactes parlessin obertament d’estratègia i així l’electorat independentista podria decidir quina opció li ofereix més garanties per a avançar cap a la independència.

MÉS QÜESTIONS
El PP ara reclama els diners que Montoro va llevar a la Generalitat Valenciana. En política, la memòria és curta, però no tant. La presidenta del PP, Isabel Bonig, ha anunciat que emprendrien accions legals contra el govern de Pedro Sánchez per no haver desblocat els 281 milions de l’IVA que l’estat espanyol deu al govern valencià, cosa que ha indignat al president Ximo Puig, perquè va ser el ministre Cristóbal Montoro qui va llevar aquesta mensualitat a les comunitats autònomes. Per Puig, és el ‘súmmum del cinisme’ que el PP valencià reclami la liquidació de l’IVA, perquè fou el govern d’aquest partit que la va tallar i, a més, ho hauria pogut canviar al pressupost de l’estat espanyol de l’any passat, en què el PP va votar en contra. Aquesta polèmica arriba després de les declaracions de la ministra de Política Territorial i Funció Pública espanyola, Carolina Darias, que ha dit que no veu factible que el Ministeri d’Hisenda retorni els 2.500 milions d’euros de l’IVA autonòmic del 2017 a les comunitats autònomes. Darias s’ha compromès a cercar-hi vies alternatives, però diu que ho veu complicat.

Compromís reclama la reforma del finançament local. El grup parlamentari de Compromís ha registrat a les Corts una proposició no de llei en què insta el govern espanyol a impulsar una reforma del model de finançament local que garanteixi les competències i l’autosuficiència dels municipis. Segons que ha explicat el diputat de Compromís, Silverio Tena, el sistema de finançament local actual ha anat consolidant aquestes últimes dècades grans desigualtats en matèria d’autonomia i suficiència financera i, per tant, de prestació de serveis. Tena denuncia que al País Valencià els municipis es troben ‘doblement infrafinançats’: per l’actual model de finançament dels ajuntaments però també per les conseqüències de l’infrafinançament a tot el país, que encara ha de reformar-se i que ha afectat els municipis, atès que la Generalitat ha rebut menys fons també per a desenvolupar els programes i les inversions amb impacte territorial’. El diputat assenyala que l’administració local assumeix competències i tasques que en molts casos no li corresponen però que té l’obligació moral d’assumir. Per això reivindica l’establiment d’un sistema de participació en els tributs de l’estat espanyol més estable en el qual s’evitin les liquidacions negatives. La iniciativa parlamentària de Compromís reclama al govern espanyol que emprengui una reforma del model de finançament local, ampliant la participació dels ajuntaments en els tributs de l’estat.

Més per Menorca gira cap a l’esquerra verda. Més per Menorca anirà més enllà de l’ecologisme tradicional i combinarà lluites més clàssiques en favor del territori amb l’ecologisme de nova fornada que propugna una transformació ecològica de l’actual sistema econòmic i lluita contra el canvi climàtic. El partit menorquinista ha aprovat una nova ponència estratègica que veu en l’ecologisme la principal eina de transformació econòmica i social. La ponència s’ha aprovat al segon congrés, que s’ha fet aquest cap de setmana a Ferreries. Més per Menorca considera que cal donar una resposta local a la creixent insostenibilitat social, ambiental, econòmica i política del sistema global. Damià Moll, ratificat coordinador general del partit, ha recordat que a Menorca no hi haurà prosperitat econòmica sense protecció del territori. ‘De la mateixa manera –ha afegit– que no hi haurà progrés econòmic si no som capaços d’assegurar la sostenibilitat ambiental.’ La ponència diu que la lluita ecologista del partit ha de tenir un enfocament transformador i plenament social: ‘Les mesures que vagin encaminades a la transformació del model productiu no poden oblidar, en cap cas, la classe treballadora ni els països empobrits.’

L’aeroport d’Alguaire rep els primers esquiadors amb destinació a Andorra. L’aeroport de Lleida-Alguaire va rebre el primer vol dels deu que l’operador Quality Travel ha organitzat aquesta temporada per dur esquiadors suecs, principalment a les pistes andorranes i, per segon any, també a Vaqueria-Beret. L’avió, que havia sortit d’Estocolm, va arribar a l’aeroport a les 13.10, tres quarts abans de l’hora prevista. La majoria dels passatgers anaven a esquiar a les pistes andorranes, però també n’hi havia onze que havien optat per l’estació aranesa de Vaqueira-Beret. A les 14.00 l’avió se’n va tornar a anar cap a Estocolm amb turistes que havien arribat uns dies enrere a l’aeroport de Barcelona. Fins a final de març, cada diumenge l’aeroport de Lleida rebrà vols procedents de diverses localitats de Suècia. La guia encarregada d’acompanyar els esquiadors suecs a Vaqueria-Beret, Susanna Kalean, va explicar que l’any passat els clients se n’havien anat satisfets i que enguany n’hi havia més que havien optat per visitar l’estació aranesa. Quant al perfil, diu que la majoria són bons esquiadors que ja han estat a Andorra, però que aquesta vegada han volgut descobrir unes altres destinacions. Quality Travel és l’única empresa que actualment opera a l’aeroport de Lleida-Alguaire. Aquest hivern el britànic Neilson va deixar de dur vols d’esquiadors arran de la fallida de Thomas Cook, amb què contractava la major part d’avions.

LA XIFRA
28 graus és la temperatura que s’ha assolit avui a València per primera vegada en trenta anys un mes de febrer. Aquesta temperatura només s’ha superat dues vegades, el 1990, concretament els últims dies d’aquest mateix mes amb 28.7 i 29.4 graus.

TAL DIA COM AVUI
El 3 de gener de 1939 l’estat francès obria el camp de concentració d’Argelers, per on passaren 465.000 refugiats republicans durant els onze mesos en què estigué actiu.