27.06.2018 - 22:00
Un detall, reproduït al mil·límetre. Reproduït, no: passat per l’ull i per les mans i pel tot d’aquest artista que ens retrata el món i l’interpreta i hi afegeix el plus d’intangible que converteix els retalls de vida humana en alguna cosa que la transcendeix, en art.
Un detall o una imatge de conjunt, els homes ordenats, les bruses negres, la justícia de les sèquies. Turistes. L’aigua que flueix, domesticada. Les pedres centenàries de la catedral de València. Tot junt i barrejat i prenent sentit dins d’un quadre.
Un detall o una imatge de conjunt o una seqüència, fins i tot. Una Suite sencera, dedicada.
Antoni Miró, l’artista que, des del seu mas entre Ibi i Alcoi, basteix un univers de pintures impecables, d’escultures en acer corten, d’obra gràfica presta a voltar i agitar-nos el món, inaugura exposició a València. Hi treballa des de l’any 2015, en aquestes obres. De nit, al seu estudi del mas, ha anat creant la ‘Suite Tribunal de les Aigües’ que des d’aquest 28 de juny i fins el proper 14 d’octubre, s’exhibeixen al museu de les Drassanes de València.
Són vuitanta-una obres acríliques sobre llenç, gràfiques digitals sobre llenç i litografies. I és un homenatge. Conscient, volgut, merescut. Cada dijous de cada setmana de cada any, llevat dels festius, i des de fa centúries, a les dotze del migdia es constitueix el Tibunal de les Aigües. De primer, els síndics de les sèquies, i els assessors, es reuneixen a la Casa Vestidor. I a les dotze en punt, quan les campanes del Miquelet avisen que ja és l’hora, la porta dels apòstols de la catedral contempla com es constitueix formalment aquest Patrimoni Immaterial de la Humanitat, una de les institucions de justícia més antigues d’Europa, l’òrgan col·legiat que resol els conflictes enrtre els regants de les sèquies de Quart i Benàger – Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella, les que formen la Vega de València.
Antoni Miró es declara admirat i enamorat d’aquesta institució, de la capacitat de travessar el temps i continuar ‘fent justícia en directe, de forma ràpida, barata i, a més, efectiva, eficaç i molt democràtica’. I aquesta és també una de les qüestions que destaca Fernando Castro, que ha estat el comissari de l’exposició: la ‘tradició cultural viva’ que és el vell tribunal, la capacitat de l’artista de trobar-li la connexió amb el segle XXI, de treure-li l’apriorisme conservador amb què potser encara hi ha qui l’etiqueta, i el redueix, de parlar, en una exposició d’art, també de ‘democràcia, de la relació del camp amb la ciutat, de la reivindicació de les tradicions i de les identitats culturals’.
L’exposició, que ha estat possible per la col·laboració entre el mateix Tribunal de les Aigües, l’Ajuntament i la Generalitat valenciana, es presenta també com l’avantsala de la celebració que hi haurà l’any 2019, quan en farà deu que la UNESCO va declarar el Tribunal de les Aigües Patrimoni Immaterial de la Humanitat i quan la ciutat acollirà la Conferència Internacional de Museus de l’Aigua. Durant la presentació, a més a més, la regidora de Cultura de València, Glòria Tello, va fer públlic el compromís institucional de ‘dedicar, en un futur, la Casa Vestuari a centre d’interpretació i d’investigació del Tribunal’. Que així sigui.
