El Tribunal Constitucional, de moment, s’arronsa

L’esperada decisió d’ahir del Tribunal Constitucional va acabar sent una no decisió. Requerits d’urgència pel govern espanyol i reunits el primer dia d’agost, fora per tant del calendari de sessions de la institució, els magistrats van decidir senzillament de no fer-hi res. Obrir un expedient i prou. I demanar informació a les parts sobre el que va passar —com si no fos públic el que va passar ni la tinguessen tota. Una actuació, doncs, per a la qual no calia ni tanta urgència ni tanta escenificació. Era més fàcil dir que ho atendrien al setembre quan tornàs a començar el període de sessions. Però el govern espanyol volia sancions ara i per això els va fer reunir-se a tota pressa.

L’escrit de l’advocat de l’estat era d’una prosa contundent. Parlava de l’acte del parlament afirmant que era ‘un acte de frontal desacatament i manifest incompliment de la constitució’ i definia la Generalitat i el parlament dient que són ‘instàncies cridades a engegar el procés secessionista’. El govern espanyol afirmava en el mateix text que el parlament havia comès ‘una situació de pertorbació extremadament greu de l’ordre constitucional’ i recordava al tribunal que ho havia fet en contravenció oberta a una decisió anterior del tribunal mateix. Per primera vegada des de la reforma de l’octubre de l’any passat, el tribunal podia fer servir el famós article 92 de la Llei Orgànica que l’autoritza a sancionar una instància que haja violat una ordre directa seua, cosa que efectivament ha passat i ha passat a la vista de tothom. I, tanmateix, van decidir d’obrir un expedient i prou.

A la famosa sessió del parlament on van passar els fets tots recordem les amenaces de Xavier Garcia Albiol i com va afirmar que hi hauria sancions ‘més aviat que tard’. És com els seus li devien dir que digués, confiats que farien com tenien previst. Però no. Malgrat tanta amenaça els magistrats han decidit d’obrir un expedient i prou.

Els catalans encara avui mirem això que en diem ‘Madrid’ amb un respecte reverencial, amb una certa por. És l’herència de tants i tants anys de veure el seu poder immens projectant-se sobre i contra nosaltres. Però fets com els d’ahir ens haurien d’anar obrint els ulls sobre l’enorme fragilitat en què es mou ara mateix aqueix ‘Madrid’ que abans era tan resolutiu i directe. Sense govern des de fa mig any, sense un parlament estabilitzat, amb un monarca que no sap com sortir-se’n i amb un tribunal constitucional afeblit per les polèmiques sobre els membres, per la obediència partidària, per aquest canvi legislatiu de l’any passat que els jutges mateix van criticar…

Vist contra aquest panorama, vista amb aquesta clau, la feblesa de l’estat espanyol se’ns apareix ben nítida: el Tribunal Constitucional prohibeix, sense decretar cap mesura de força real, una resolució que prèviament havia prohibit realitzar i que malgrat la prohibició havia estat realitzada. Ves quin ridícul. I probablement és per una combinació de totes aquestes febleses que apuntava abans que no s’atreveixen a fer passos que impliquen ja el punt de no retorn. Ni tan sols malgrat tota la retòrica guerrera del govern i malgrat l’evidència indiscutible dels fets. Ells obren un expedient i prou segurament perquè, com a mínim per ara, no es veuen amb cor de fer gestos forts i contundents, conscients de la repercussió que tindrien. I nosaltres, amb tot plegat, continuem guanyant posicions.

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]