02.02.2017 - 22:00
|
Actualització: 03.02.2017 - 01:56
Tots deveu recordar l’escena. Va passar al Parlament de Catalunya el 24 de febrer de 2005, aquest mes farà dotze anys. Dotze. Artur Mas, aleshores cap de l’oposició, havia fet una pregunta dura sobre l’enfonsament de la línia del metro al Carmel i el president de la Generalitat de llavors, Pasqual Maragall, es va defensar desviant el tret i pronunciant aquella famosa frase: ‘Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent.’ Maragall havia llegit un editorial que aquell mateix dia publicava el diari socialista El Periódico, en què es deia que CiU cobrava un 3% de comissió a les empreses constructores, com a condició per a adjudicar les grans obres públiques.
Durant la sessió, arran de l’amenaça de Mas de trencar relacions amb el tripartit, Pasqual Maragall va retirar aquelles paraules i demanà perdó ‘als ciutadans de Catalunya’ per haver dit allò que havia dit. Artur Mas li va respondre dient: ‘Si tenen cap sospita facin el que cal fer: vagin als tribunals i presentin una denúncia.’ Ni el PSC ni el govern no van presentar cap denúncia, però va haver-hi una comissió especial del parlament, presidida per cert per Joan Boada, que va fer vint-i-vuit sessions per estudiar què havia passat al Carmel i si hi havia irregularitats en l’adjudicació de l’obra pública. El 26 de maig de 2005 es va tancar la comissió i en les conclusions es deia: ‘No s’ha pogut acreditar el presumpte cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions d’obra pública.’ Manava el tripartit i CiU era en l’oposició. Malgrat tot, la fiscalia va promoure una querella contra diversos dirigents de CDC, especialment Ferran Falcó, que es va tancar el 2013 perquè, segons la interlocutòria, no s’havien trobar indicis d’il·legalitats.
Abans, el 2009, havia esclatat el cas Palau i el cas Millet, en què s’investigava si el Palau de la Música Catalana havia fet d’intermediari perquè CiU cobrés comissions de Ferrovial per l’adjudicació de diverses obres públiques. El cas Palau va moure un gran enrenou polític i sis anys després, el 31 de juliol de 2015, es va dictar l’obertura del judici oral contra Fèlix Millet i Jordi Montull, que han confessat haver robat diners del Palau de la Música. Finalment, el mes vinent començarà el judici.
D’aleshores ençà, amb constància, han anat apareixent tota mena de casos en què CiU ha tornat a ser acusada d’haver cobrat il·legalment comissions per l’adjudicació d’obra pública. Casos que, en la mesura que CDC s’allunyava del règim, han anat prenent cada volta més càrrega i contingut polítics i menys substància judicial. Gran titulars, vídeos de detinguts, afirmacions rotundes i després el silenci.
Deveu recordar, per exemple, que la campanya electoral que dugué a la victòria Junts pel Sí va començar el 29 d’agost de 2015 amb l’assalt de la seu de CDC a càrrec de la Guàrdia Civil, en un operatiu espectacular durant el qual el diari El País va afirmar: ‘El jutge ha trobat proves del pagament de comissions del 3% a Convergència.’ D’això fa un any i mig i aquestes proves encara no han vist la llum pública. Ara, finalment el mes de març començarà el judici del cas Palau i al maig el del cas Adigsa, que es deriva del cas original del 3%, aquell de fa dotze anys.
Sobre tot plegat, se m’acudeixen tres reflexions.
La primera és recordar que, malgrat les crítiques que es puguen fer a aquesta operació o aquella altra, sempre cal anar a fons en la investigació de qualsevol cas de presumpta corrupció. Necessitem tolerància zero en aquest terreny, siga quin siga el partit afectat o l’administració afectada. I crec que no s’hi val a dir que aquest partit és més corrupte que aquell altre per a justificar res.
La segona reflexió és constatar que tenim un sistema judicial francament deficient. Que dotze anys després encara s’investigue una causa que va suscitar una alarma social enorme i que continuem veient als diaris titulars que parlen del cas del 3% diu molt poc a favor del sistema judicial espanyol.
I tercera: convertir la lluita contra la corrupció en un xou mediàtic i polític no és gens bo per a la societat, per més que puga anar bé al govern de torn. Oimés si, després de tantes detencions i titulars, hi ha tan pocs resultats en forma de condemnes a culpables, com hem vist aquests dotze anys. En realitat, fa tant de mal que comença a ser inevitable que una bona part de la població simplement ja no es crega res.
