El trencaclosques de l’energia

(Avui VilaWeb comença una sèrie d’articles que publicarà durant tot l’estiu sobre com afrontar la plena transició energètica, en els quals vol donar veu als diversos sectors implicats en aquesta transformació tan necessària)

Ja hi tornem a ser. Una vegada aprovat el Decret llei 16/2019 que anul·lava els malgirbats decrets de governs passats (Decret 174/2002, fet pel govern de CiU i el Decret 147/2009, fet pel govern tripartit), tornem a tenir sobre la taula una munió de projectes per a aprofitar l’energia del vent i del sol que han començat a aixecar polseguera a algunes comarques.

Si bé els Decrets derogats van tenir com a resultat l’estancament de les energies renovables a Catalunya, per comparació a molts altres indrets del món, el Decret llei 16/2019 (aprovat pel Parlament amb una gran majoria) té per objectiu posar Catalunya al nivell que li pertoca en la comunitat internacional de les renovables.

Per què hi ha persones que en alguns territoris s’oposen als projectes? Per què hi ha funcionaris més ‘papistes que el papa’ a l’hora de qualificar els projectes? Per què hi ha forces polítiques que al Parlament diuen i voten una cosa i al territori en fan una altra?

A Catalunya, una gran part de la població viu a les zones litorals, mentre que a les comarques interiors solament hi viu una part de la població. Això vol dir que si es vol alimentar amb energies renovables tot el país, incloent-hi les zones de vora mar (on l’espai és escadusser), s’hauran de fer instal·lacions terra endins (on hi hagi espai i on faci prou vent). Per descomptat que una part de l’energia que la població necessita es pot generar a les teulades dels llocs on es viu. Amb això es pot cobrir una part considerable de les necessitats dels habitatges. Igualment, es poden cobrir parts importants de la demanda dels sectors serveis i indústries. Però, a més a més, de ben segur, es necessiten espais on situar instal·lacions de generació eòliques i solars per a fer possible un subministrament basat en el 100% renovable, incloses les necessitats de desplaçament. S’ha estimat que les necessitats totals d’espai ronden entre 1 i el 2% de la superfície del país.

Per materialitzar-ho, cal fer, d’una vegada, un pacte entre territoris rurals i territoris urbans per a l’aprofitament de les fonts d’energia renovable. Un pacte que sigui just i equitatiu, que permeti d’evitar els errors del passat en què les zones urbanes s’enriquien a costa de l’empobriment dels territoris rurals.

Per una banda, la normativa avui vigent reconeix que qualsevol persona o entitat pot ser generadora d’energia. Com que els projectes de generació a partir de renovables requereixen capital, i com que estem a Europa, qualsevol entitat que disposi de capital (o hi tingui accés fàcil) té la llibertat de proposar els projectes que cregui convenients.

Per una altra banda, el fet que estem en emergència climàtica ens hauria de fer moure a totes les persones per assumir les responsabilitats que tenim, doncs, per viure, necessitem disposar de determinades quantitats d’energia. I la nostra responsabilitat, enfront del canvi climàtic, és esdevenir persones actives en la generació d’energia renovable, tal com es practica a diversos indrets del món.

El problema és com combinar que una riquesa local (el sol, el vent) beneficiï, en primer lloc, la població local i, a la vegada, mobilitzar el capital necessari per a fer les instal·lacions que cal fer. Hi ha dos tipus de solucions per a abordar el problema. Solucions que no són pas antagòniques, ni de bon tros.

Pel que fa als projectes estrictament comercials de generació d’energia amb tecnologies per a l’aprofitament de les fonts renovables amb finalitats estrictament de guanys financers: les empreses promotores haurien de posar en pràctica la seva responsabilitat social i ecològica corporativa. I una manera de fer-ho és possibilitar la participació ciutadana, especialment de les persones que viuen a les rodalies (municipi, comarca i comarques properes) del projecte, tal com diu la Directiva (UE) 2018/2001 del Parlament Europeu i del Consell de l’11 de desembre de 2018, relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts renovables: ‘Amb l’objectiu d’incrementar la participació local de la ciutadania en els projectes d’energia renovable i, per tant, incrementar l’acceptació de les energies renovables’ i com ho demostren incomptables projectes existents arreu.

Pel que fa als projectes cooperatius, comunitaris o ciutadans de generació d’energia amb tecnologies per a l’aprofitament de les fonts renovables: haurien de tenir un tractament administratiu especial que en facilités la implantació, tal com diu la Directiva (UE) 2018/2001 del Parlament Europeu i del Consell de l’11 de desembre de 2018 relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts renovables: ‘La reducció de les exigències administratives’, per a fer realitat les comunitats d’energia, plenament reconegudes en l’esmentada Directiva, que, fins i tot diu: ‘[…] que les comunitats d’energies renovables siguin remunerades mitjançant ajuts directes si compleixen els requisits de les petites instal·lacions.’

Durant els primers dos terços del segle XX, l’aprofitament de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics, com ara l’energia associada a l’aigua fluent i emmagatzemada, s’ha fet d’acord amb decisions autoritàries dels Estats, cosa que ha comportat desplaçaments de població, pèrdua de sòls fèrtils, destrucció de sistemes naturals, etc. I, pel sistema de concessions estatals, a molt llarg termini, l’aprofitament de l’energia hidràulica només ha beneficiat les grans empreses elèctriques concessionàries i en cap cas no ha significat un benefici per als habitants de les poblacions afectades.

Ja, a la darrera quarta part del segle XX, van començar a existir projectes de captació de l’energia continguda en el vent, que es manifesta de forma desigual en els diferents territoris del país. I molts d’aquests projectes han estat promoguts i realitzats per empreses amb finalitats estrictament comercials i, només en molt comptades ocasions, arrelades en el territori. Els beneficis d’aquests aprofitaments han anat molt majoritàriament a les mans de les empreses promotores. Això ha fet que es manifestessin reticències i oposició local a molts projectes.

Estem al segle XXI i hauríem de ser capaços d’aprendre del passat i superar els esquemes econòmics purament extractivistes, que empobreixen els territoris i la seva gent. Avui dia no es pot entendre, ni acceptar, que l’energia necessària per al proveïment dels serveis que la societat demana per fruir d’una vida digna sigui subministrada, únicament i exclusiva, per empreses dels oligopolis o empreses amb finalitats únicament financeres. Fer-ho així suposa l’empobriment dels sectors afectats i l’enriquiment d’una minoria.

Serem capaços de fer que l’aprofitament de les energies renovables sigui un factor generador de riquesa local i de reequilibri territorial, donat que no tots els territoris que conformen el país disposen de les mateixes potencialitats pel que fa a la captació de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics?

Serem capaços  de fer que l’energia continguda en els fluxs biosfèrics i litosfèrics sigui considerada com un bé comú, i que la captació, transformació i ús d’aquesta energia es faci en benefici de tota la societat?

Donat que estem en emergència climàtica des del 14 de maig de 2019, la ciutadania confiem en el nostre president i en el nostre govern perquè facin la feina per eliminar, d’una vegada, la imposició franquista-productivista de la dependència nuclear i fòssil, i assentin les bases per a resoldre el trencaclosques energètic, i que es faci realitat com més aviat millor i amb urgència, l’objectiu del Pacte Nacional per a la Transició Energètica: 100% renovable i participació ciutadana.

Pep Puig i Boix

Altres articles del Debat VilaWeb: Transició energètica

—D’emergències i models (Roser Vernet Anguera)

—La transició energètica: un desafiament herculi ( Jaume Morrón i Estradé)