16.07.2015 - 10:00
El mot “transvestisme” va néixer tan sols fa cent anys, però és un fenomen que ha existit durant tota la història de la humanitat, i sempre carregat de polèmica i rebuig social. Avui dia, en ple segle XXI -suposadament, el segle de la tolerància-, segueix regnant l’ambigüitat que ha imperat durant els anys anteriors sobre les persones que es transvesteixen.
«Vestir-se i compondre’s d’una manera considerada pròpia del sexe oposat». «Persona que, per inclinació natural o com a part d’un espectacle, es vesteix amb robes del sexe oposat». Aquestes són les dues definicions que donen el diccionari de les Lletres Catalanes i el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola quan algú es pregunta què entenem per transvestit o transvestisme. Així doncs, el transvestisme només comporta l’ús d’unes robes i complements assignades socialment al sexe contrari. Tot i així, aquest terme s’ha identificat erròniament al llarg de la història amb la transsexualitat, dos mots que, malgrat tenir trets comuns, defineixen persones que recorren dos camins totalment diferents.
Deixem-ho clar: el transvestisme no és ni una malaltia ni un trastorn mental. Més aviat respon a una necessitat de canviar de sexe durant un temps, ja sigui per motius psicològics, laborals o, simplement, lúdics. «Jo tinc una part molt femenina però mai he volgut renunciar a la meva part masculina» afirma Sergio Giménez, que ha fet del transvestisme el seu mode de vida. Ignasi Muñoz hi coincideix: ell té molt clar que és un home, però gaudeix disfressant-se de les seves ídols més folklòriques per anar a tot tipus de festes i espectacles.
De Sergio a Satanassa
«Tot va començar com un instint. Sentia que m’havia de pintar la ratlla de l’ull, i em va encantar. Vaig seguir, després. Em vaig pintar l’altre ull, els pòmuls… vaig començar a maquillar-me, i cada cop em veia més i més guapo», explica Giménez. En Sergio actualment és una famosa Drag Queen del món de la nit. Quan es maquilla i es vesteix adquireix el sobrenom de Satanassa. Ell, però, mai se n’oblida de qui és, un cop es desmaquilla torna a la tranquil·litat i l’anonimat d’en Sergio.
Per a en Sergio, la societat ens imposa els dos gèneres: «ets un home, i està mal vist que et plantegis si realment no ets més que això». Ell, malgrat que sap que és un home, té una necessitat psicològica que li demana que alliberi una part d’ell que està a cavall entre els dos gèneres. Per tant, el fet de tranvestir-se també és una protesta en contra de la dualitat sexual imposada socialment.
Encara que la seva família sempre ha entès les seves necessitats, molts cops la resta del seu entorn l’ha jutjat per intentar alliberar una passió interior. Quan sortia al carrer maquillat, per exemple, els seus veïns treien el cap als balcons i finestres per veure “l’estrany espectacle” del noi que es maquillava. També ha viscut insults i comentaris vexatoris tot i que reconeix haver tingut “molta sort”, i és que altres amics de professió han hagut de suportar pallisses o la pèrdua de la família.
No sempre és un estil de vida
El transvestisme es pot entendre com un hobbie, una afició. Alguns cops suposa una gran part de la vida de la persona, com és el cas d’en Sergio, que s’hi dedica professionalment i que la viu com una oportunitat d’alliberació personal. Tot i així, a l’altra cara de la moneda tenim l’Ignasi Muñoz, un jove que tan sols es vesteix per fer un homenatge a les grans cantants folklòriques d’Espanya, un ‘hobbie’ que li exigeix una dedicació semblant que la que implica un esport, com seria el bàsquet o el futbol.
De fet, l’Ignasi es considera més aviat transformista. «Tot va començar com una broma» explica, però reconeix que «ara m’agrada tant que hi vaig cada diumenge». El seu vincle amb el sexe femení te lloc un cop a la setmana quan es vesteix de cantant de copla del panorama espanyol als festivals de la Sala Apolo. «No tinc cap necessitat de ser una dona» afirma, sinó que el seu transvestisme s’entén per pura diversió, o més aviat per fer un «homenatge» a les seves artistes preferides. El rebuig no l’ha viscut d’una manera tan intensa com molts companys seus, tot i que és conscient que «allò que faig no està ben vist per molts».
Una societat amb dues cares
A la societat d’avui dia s’intenta espectacularitzar el transformisme, com si fos un circ. En canvi, moltes persones que es transvesteixen consideren que aquesta pràctica va més enllà del show i de l’entreteniment i és, en moltes ocasions, una de les moltes característiques i facetes que completen la persona, però no la defineixen.
Constantment menyspreat i banalitzat, el tranvestisme és una disciplina que s’apropa més a l’actuació que no a una perversió. No ens oblidem que no són poques les persones que es disfressen de l’altre sexe en dates concretes, com és el carnestoltes, i això és, en el sentit més estricte de la definició, una altra forma de transvestisme.
El transvestisme, tot i que amagat, ha sigut una part inherent de la història humana. Ja des de l’antiga Grècia hi ha multiplicitat de llegendes i mites que expliquen la vida de persones que van decidir vestir el seu cos amb robes de l’altre sexe (per exemple, per evitar el servei militar o per satisfer un fetitxisme sexual). Des de la pirateria, Mulán o Conchita Wurst el transvestisme és un fenòmen molt més present del que imaginem a la història humana.
