El trànsit de la “plurinacionalitat” al “multinivell”

El Primer d’Octubre és del poble

La gesta del primer d’octubre del 2017 la feu la gent, no els polítics.
Els polítics no tenen dret a renunciar a una cosa que no és seua, que és del poble.

Tenen dret a penedir-se d’haver-lo convocat i tenen dret a penedir-se de no haver-lo duit fins a l’enfront de tot. Tenen dret a intentar tirar endavant la DUI que es deixà “inactivada” i tenen dret a dir que no s’hi veuen amb coratge i retirar-se a casa seua. Però no tenen dret a renunciar a intentar tirar endavant la DUI “inactivada” i voler romandre a primera línia política.

PER FAVOR, UNA MICA DE DIGNITAT.

Dels qui no s’ho creien i anaven de farol, només els qui es “convertiren” a rel de la gesta de la gent, i vulguin ara tirar endavant fins les darreres conseqüències, tendrien dret a romandre actius (passant però a segona línia).

Dels qui sí que s’ho creien només els qui, mantenint la creença que tenien, la por que han agafat no els supera el valor de plantar-hi cara, tendrien dret a continuar a primera línia. Els qui han agafat por tenen dret a decantar-se i/o a retirar-se del tot, però no tenen dret a imposar la seua por a la resta de la gent, i els qui n’han perdut la “fe” tenen l’obligació de retirar-se sense voler fundar una “església” de descreguts.

ESCARRUFA UNA MICA VEURE DIRIGENTS POLÍTICS “INDEPENDENTISTES” I PERIODISTES DE “PRESTIGI” PREDICANT PER FER PERDRE LA FE A LA GENT (és a dir, fent campanya Unionista)

Cap polític no té dret a amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres, ni els qui han segrestat na Tamara Carrasco i tants d’altres, ni els jutges que han prevaricat, ni els testimonis que han mentit, ni els calumniadors ni els lladres, ni en Felipe VI i els qui aplaudien l’”A por ellos”, ni el PSOE que votà el 155 i feu costat als prevaricadors i als torturadors i als calumniadors, ni … etc., això haurà de ser el poble qui decidesca si els indulta o no els indulta quan els tribunals de la República Catalana els hagen condemnat tots ells a presó, perque tots ells són delinqüents i carn de presidi.

A nivell particular tenen dret a perdonar les malifetes que els han fet a ells personalment, però no tenen cap dret, ni un, a perdonar les malifetes que han fet al poble català des de l’agost del 2017, ni les que des de l’estat anticatalà li havien anat fent durant segles i segles.

EL REFERENDUM JA ESTÀ FET I GUANYAT. QUI NO TENGUI CORATGE D’ACTIVAR LA DUI QUE ES DECANTI DE LA LLUITA O QUE ES PASSI A L’ENEMIC, PERÒ QUE NO VULGUI LIDERAR EL POBLE EMPODERAT.

Aquest PSOE de dretes, monàrquic i corrupte en diuen “socialista i progresista” els d’ERComuns i per això hi van pactar el Gobierno d’Epanya. Cada día que passa és més de dretes però encara li van darrere per lo de la “taula”…

La taula de “diàleg” només té la missió per ERC & PSOE de deixar passar dos anys sense fer res.

En dos anys estarem en les eleccions municipals, on ERC es juga dos milers de regidors d’entre els seus 10.000 militants, la majoria cobrant nòmina.

Les eleccions municipals són les més rendibles pels partits industria de col·locació de càrrecs de vividors de la política. És on hi ha més pastís a repartir. NO ÉS PAS PER CASUALITAT QUE VAN DEMANAR DOS ANYS DE PACIÈNCIA: l’any 23 el PSOE estarà al final de la legislatura pel que podrà enviar ERC a pastar fang. A més a més, li convindrà molt al PSOE pixar-se ERC per enèsima vegada, li donarà molts vots.

L’objectiu d’ERC és cobrar a final de mes durant el màxim de temps: 2 anys amb la performance de “la taula” i després ja diran que la culpa és del PSOE però mentre ells hauran assegurat 4 anys més i en sumaran 6. Quan “la taula” faci pena, la patacada serà de traca i mocador, però estarà amortitzada. Els vips d’ERC seran recol·locats en diputacions, fundacions o en una filial d’ENDESA…

2 anys de paciència molt rendibles pels vividors de la política.

Llegiré l’article del professor Alsina.
Mentrestant hem d’acceptar que tenen raó Josep Usó (sobre la falta de compassió dels guanyadors i la falta de dignitat dels vençuts) i Daniel Mas, (sobre la decepció que ha suposat que JxCat “s’assembli massa” a un partit tradicional). Malauradament això ens està passant. Sembla que la poètica de “no abaratir el somni” “ho tornarem a fer” “ni un pas enrere” ” no passaran” “un poble unit, alegre, combatiu” “millor morir dempeus que viure agenollat”, és simplement això, poètica per al poble il·lusionat, però que la prosa dels interessos, s’imposa.
Hem fet sovint escarni dels podemitas que volien “asaltar los cielos”, i estan relativament quietets al costat del reaccionari PSOE. Compte que no siguem motiu d’escarni nosaltres quan volíem fer la revolució dels somriures, i només ens quedi una ganyota de desencís.

Gràcies Vicent per l’editorial; alçades d’ara ja només ens queda senyalar i el dret del pataleo; tornar recordar Vicent, que abans de les eleccions molts subcriptors ja avisava’m de la deriva d’ER, com bé ara ens recordes sobre l’article del professor Resina.
Ara estem veient amb tota crueltat els fets d’aquest partit, apart de veure una part d’aquesta societat que els vota i encara troba l’excusa comentant convergència, com si lo que han votat fos diferent de lo que ells denunciant, ja no faig referència dels que viuen del partit/sistema, si no dels seguidors del messies.
Sí el Consell per la república no veu clar aquesta situació, no hi ha res a fer fins desapareixa com a nació.
Sobre el PSO€, que vols que et digui, potser els babaus i curts de galbal som nosaltres; es veu que no tenim proust fets per saber què és un partit franquista i defensor de la monarquia Borbònica.
Només fer un petit repàs dels seus fets:
Qui té la culpa de les famoses autonomies? i el cafè para todos? el PER per comprar el vot anys i panys i adorar el déu Felipe; ja em diràs del GAL, de fotre calç viva a un nois que lluitaven per la llibertat del seu País, ja que dir del 155 i un referent actual del PSO€, en Marlaska; en fi Vicent, crec que sincerament com et deia, els babaus i curts de mira per veure aquesta realitat històrica i actual són els nostres polítics i una part important de la nostra societat, també hi ha una part de la nostra societat que combrega amb aquest fets/ideals eh!!! Iceta i així una llarguíssima llista

Cal donar, al meu entendre, visibilitat a la realitat de Catalunya i dels Països catalans per tal de continuar l’estela del Primer d’octubre:

1. Els Països catalans han estat i són els capdavanters en la modernització de la Península d’Espanya. I a Europa ho saben.

2. La història de la Península d’Espanya ha estat completament alterada per l’estat absolutista borbònic, I a Europa ho saben.

3. La situació del Regne d’Espanya és insostenible econòmicament, socialment i política gaire més temps. I a Europa ho saben.

PD:
En un sistema colonial com el de la Gran Castella borbònica imposat a la península d’Espanya i beneït, de moment internacionalment, el que és important són els interessos de les elits extractives i la ideologia una cosa menor que serveix per distreure actualment als votants amb els colors dels partits. Però l’estratègia és clara imposar-se i aconseguir lucrar-se, transaccionant les diferents faccions, en totes les formes imaginables de govern -monarquia, república, dictadura i democràcia- amb el segell colonial i les elits col•laboradores locals. Des del Círculo Equestre, passant pel Cercle d’Economia al Cercle d’Infraestructures. Els quals es fan un tip de riure perquè saben, també la premsa, que votem a qui no mana. Per això, l’èxit del Primer d’Octubre els va descol•locar a tots. Ara, l’estat colonial amb els seus subordinats fan la seva feina, com els partits col•laboracionistes locals; però, el poble català alliberat, també. Perquè, no renuncia a la independència que ha de possibilitar bastir, al meu entendre, un ordre nou a la península d’Espanya, coincidint amb un nou ordre econòmic al continent; per tal d’ajustar-se als canvis globals en curs. Perquè res, com faran les aus que migraran d’aquí poc, serà el que sembla ara.

Senyor Joan Verdera, vos critiqueu que el P.S. espatlla l’article, perquè en la vostra opinió mostra alegria per la repressió a Torrent. Jo no veig enlloc aquesta alegria que vos dieu, en canvi, veig un apunt dient que la repressió afecta igualment els que obeeixen les decisions d’espanya, apunt que és correcte i inqüestionable. Apunt sobre el qual molt pocs en parlen, un apunt necessari en un article com aquest i que en cap cas li resta valor. O sigui que us prego que llegiu les coses amb més deteniment. Si heu llegit els articles de l’editorial durant un temps ja hauríeu de saber que el que vos dieu no és el tarannà d’en Partal, i que no té cap sentit el que dieu.

El professor Resina sempre hi va a l’arrel del problema, i no li cauen els anells per assenyalar amb nom propi el subjecte del mal (que bo és també aquest escrit de Colomines en un altre diari, si em permeteu, on afirma que ERC també fa un pas de deu anys enrere -no només el P$O€, benvolgut Vicent… – si ens han de perseguir, com a Torrent, tot i la seva baixada de pantalons indigna, fem-nos-en dignes:

“1. El ministre de la Presidència i de Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, va declarar fa poc que “el procés sobiranista s’està acabant”. No hi ha dubte que el nou PSOE, un cop liquidat l’equip que va portar Pedro Sánchez al govern, vol aprofitar la debilitat dels republicans i dels independentistes per acabar amb la nosa que ha estat el procés. Bolaños, a punt de fer quaranta-sis anys, ens proposa una cura de rejoveniment als més grans, perquè adopta la mateixa actitud que van tenir Mariano Rajoy i el PP davant les primeres manifestacions multitudinàries a Catalunya. Llavors no van voler donar importància a les mobilitzacions (d’aquí el càstig als dos Jordis un cop se’n van adonar) i el que significaria posteriorment la transformació del sistema català de partits. La dissolució de CiU i la minorització del PSC reflectia un canvi social de gran envergadura. L’independentisme es mantindrà en un 45 %, malgrat les frustracions. El PSOE confon els efectes narcotitzants de la repressió amb un retorn al passat. Apliquen el lema electoral del PSC “Girar full” amb la mateixa passió que els que prometen tornar a fer no se sap què mentre que a la pràctica no saben on van, més enllà d’administrar les engrunes autonòmiques. Si no es pot resoldre el conflicte per la via democràtica, el que vindrà, un cop hagin desaparegut els dirigents que van fracassar l’1-O i el PSOE es desinfli, serà més dur de pair i de derrotar.

2. La política de repressió continua, es calcula que 2.800 persones segueixen encausades per una cosa o una altra. El sistema democràtic espanyol amenaça ruïna per tanta arbitrarietat. La “brigada Aranzadi”, que comandava la vicepresidenta del PP Soraya Sáenz de Santamaría, i la policia política de Jorge Fernández Díaz no han desaparegut per art de màgia. Que el PSOE sigui ara el partit governant i que Pedro Sánchez hagi retocat el govern per afermar la seva autoritat, ha tingut com a resultat el menysteniment dels republicans amb els quals estan aliats. El TCu, que, com ha quedat demostrat, és un tribunal polític al servei de l’espanyolisme més rònec, segueix la seva croada contra l’independentisme. El PSOE no aporta cap solució, sinó que ha hagut de ser el Govern de Catalunya el que s’ha empescat una fórmula per protegir els polítics i els servidors públics que el TCu ha condemnat abans i tot que s’hagi celebrat cap judici. Un estat de dret no es pot permetre mai un abús de poder com aquest. Mentrestant, Esquerra i Junts s’han embolicat en una nova polèmica sobre els avals de l’ICF. Dos fets són incontestables, la resta són fake-news. Primer. La Generalitat no ha trobat cap banc que hagi volgut avalar el fons de garantia de l’ICF. Segon. La meitat més un dels consellers de l’ens financer, que van ser nomenats en l’etapa que estava sota la direcció d’Esquerra, s’han cagat a les calces. Amb la dimissió, aquests consellers independents han demostrat ser més honrats que els lletrats del Parlament que, el setembre de 2017, es protegien denunciant els polítics i entrebancant-los amb tota mena de trampes.

Es reunirà abans la comissió bilateral que la taula de diàleg pactada per investir Pedro Sánchez. El PSOE guanya el relat, que en política és molt important, i reforça la idea del ministre Bolaños que el procés “agonitza”
3. ERC ja ha encaixat el primer gol. Es reunirà abans la comissió bilateral que la taula de diàleg pactada per investir Pedro Sánchez. El PSOE guanya el relat, que en política és molt important, i reforça la idea del ministre Bolaños que el procés “agonitza”. Amb la fórmula actual, és evident que sí. La desafecció de l’electorat independentista és amb els partits i els polítics de l’1-O, que van crear unes expectatives que foren incapaços de complir. Des que han sortit de la presó, els líders de l’1-O han emmudit —on s’ha amagat Jordi Sànchez, abans tan actiu i controlador?— o bé es dediquen a fer actes de reconeixement —Oriol Junqueras— i a caminar per tot Catalunya —Jordi Turull—. El desert polític que han provocat aquests polítics és immens. Ni fan ni deixen fer. Els polítics actuals “administren”, de moment no sabem si bé o malament, la Generalitat i entretant es va bastint una inesperada esquerrovengència (Esquerra i les restes de Convergència), tot esperant que s’incorporin a la festa els socialistes i els comuns, amb la CUP de comparsa. Junts, un partit desorientat i sense líders clars, cada dia s’assembla menys a la coalició que va guanyar les eleccions el desembre del 2017, després de l’aplicació del 155.

4. La nova consellera de Presidència, Laura Vilagrà, que afirma que torna a ocupar el despatx del Palau de la Generalitat que dona a la plaça Sant Jaume per escoltar de prop “la veu del carrer”, demostra de quina pasta estan fets els joves responsables polítics d’Esquerra. Ella és una de les noves guardianes de l’ortodòxia autonomista. Reprèn la divisa dels seus avis, “el meu mal no vol soroll”, que van adoptar després de la derrota del 1939 per passar la maroma. La postguerra va estar condicionada per la por que es va apoderar de tothom. Van trigar quaranta anys a refer-se’n, per després ressuscitar com si no hagués passat res. Són els “morts riallers” de l’última novel·la de Ferran Sáez. Diu la consellera que “arribarà un moment que l’autodeterminació caurà pel seu propi pes”, com els seus avantpassats asseguraven que “Franco seria derrotat demà” i els comunistes apel·laven a la Vaga General Política que havia de ser caure el dictador, però que no van convocar mai. La consellera, que té quaranta-cinc anys, també té ganes de treure’s deu anys dels damunt, com Bolaños. La seva cura de rejoveniment consisteix a dir les mateixes coses que es deien quan va començar el procés, cap al 2010, sense tenir ni idea de com avançar ara mateix. I mentrestant, l’ANC ens presenta el model d’enguany de la samarreta per al 11/09. Repetir les mateixes pautes només pot fer recaure el malalt i que el règim del 78 perduri davant l’estat de somni del present.”)

L’ERC d’avui (la del passat ho desconec realment) no només és indigna sinó que arrossega a la indignitat la nació sencera.

Vivim en el regne de la neollengua orwelliana.
Com que canviar-ho tot perquè res no canviï -com es va fer en la Modélica Transición- de fet, és força feina, els vividors de sempre miren que la cosa sigui menys feixuga i a veure si, canviant les paraules, en tenen prou.
Ara, és el “multinivell” $ocialista que, però, no enganyarà a ningú.
Més preocupant és el fenomen a casa nostra, perpetrat pels partits en què vàrem confiar. Per exemple, aquest mantra, tan passat de rosca, que ja he sentit en boca d’uns quants dirigents d’ERC : “separar el que és govern del que és partit” -usat quan algú pregunta perquè donen suport incondicional al PSOE… i, per no haver de contestar, prefereixen distreure’ns explicant que faran tantes coses ben fetes, des del govern, que no cal que ens preocupem. (Perquè el camelo de la Taula de Diàleg ja no se’l creu ningú, esclar).

El partidisme és un càncer. S’alimenta destruint tot el que toca. S’expandeix fent metàstasi per tot arreu i la presa perfecte són les entitats i associacions de caràcter social, cultural, etc. on sol haver-hi la gent treballadora i combativa. (També els mitjans de comunicació, esclar).
Tot allò organitzat ha de ser fagocitat. Així es capa qualsevol iniciativa que els pogués fer la competència o oposar-los una crítica organitzada.

Estem en aquest moment. Un temps malaurat en que es compren voluntats a canvi de paguetes o pagasses. I per emmascarar la gran estafa s’inventen paraules noves per a les realitats més velles.
I anar tirant que són quatre dies.
DIGUEM NO.

Sorprèn molt que ningú s’estranyi del cinisme del PSOE (el PSC realment, com la república, no existeix). Sempre ha fet el mateix. Si repassem una mica la història, el principal obstacle per la unitat de l’esquerra abans de la dictadura de Primo de Rivera va ser… el PSOE ! Durant la dictadura, l’únic sindicat tolerat va ser… la UGT ! I Largo Caballero (“el Lenin Español”) va ser un dels consellers de Primo de Rivera.

Durant la Guerra Civil, Negrín es va dedicar a garlar i a menystenir el govern de la Generalitat, i durant la dictadura pocs socialistes varen acabar a la presó: la majoria eren comunistes, catalanistes, nacionalistes bascos o anarquistes.

Acabada la dictadura, les restes no varen tenir els nassos de muntar terrorisme d’estat: va caldre esperar a Felipe González per tal que apareguessin els GAL. I qui va desmuntar la indústria pesada, laminar els drets socials, iniciar les reformes laborals que ens han portat fins la precarietat actual i qui va definir de manera clara l’Espanya del “Pelotazo”, de l’oportunisme fàcil i de la picaresca va ser precisament el PSOE. Recordeu aquella frase d’en Solchaga dient que Espanya era el lloc on era més senzill de fer-se ric ràpid ? Tota una declaració d’intencions. Cal recordar que aquest personatge és contemporani de Mario Conde, Javier de la Rosa, los Albertos, els negociets de l’emèrit i la corrupció sistèmica de l’estat espanyol que ells no varen voler destruir, sinó que varen contribuir a augmentar (vegi’s els ERO d’Andalusia, per exemple). Ah, i sense oblidar l’inefable Corcuera.

No, amics, el PSOE no és cap partit progressista a l’ús europeu. Això és el que varen fer creure a l’SPD alemanya quan en Franco agonitzava al llit per rebre diners i presentar-se com el futur democràtic d’Espanya: en realitat són un més dels partits sistèmics que es reparteixen el poder. Com els Conservadors i Liberals del pacte de “El Pardo” de la restauració alfonsina. Formalment tenen un vernís més progre i fan alguna llei social (com ho varen fer els liberals, faltaria plus) per dissimular, però poca cosa més.

Pensar que aquesta gent farà honor a una Espanya plurinacional és ser molt ingenu. No poden, no els deixen ni en saben. Ras i curt.

Em nego a pensar que els polítics que manen a la plaça de Sant Jaume, siguin d’ERC, JxCat, Comuns o qui sigui (la composició anirà variant en aquesta Catalunya autonòmica de plom curulla de decadència que ens estan preparant) és evident que ho saben. I si no ho saben és que són molt inútils.

Per tant, totes aquestes maniobres de preteses taules de diàleg, negociacions, enteses, apuntalaments del govern central perquè sinó “vindran els fatxes” és un argument que realment pren la població per una colla d’enzes. Més o menys el que porta passant des de l’octubre de 2017. No se si, realment, pensen que som tots tan imbècils que no se’ns poden dir les coses clares, o tenen por de la reacció de la gent, però la realitat és que el nostre govern de fireta ens té en una mena de “newspeak” orwellià on alliberament nacional vol dir rendició incondicional, entesa amb Madrid vol dir repressió, normalització de relacions equival a menyspreu institucional i rebuig al Borbó implica retre-li pleitesia quan calgui.

Jo ja no se si em molesta més que facin tot això o que intentin aixecar-me la camisa dient que no ho fan. Si fossin honestos i expliquessin les coses, podria intentar entendre-ho, respectar-ho o potser fins i tot compartir alguna de les estratègies que els nostre estimat governet ens proposa. Però així, no. No els en compro ni una.

Havent viscut tota la “pax pujoliana” i no havent mai votat el personatge, que per mi sempre ha estat un especialista en desaprofitar oportunitats, un representant del català covard i benpensant i, a sobre, a la llarga, un xoriço més com en Bustos, en Serra i tants altres, puc dir que el personatge brilla com un estadista i un aconseguidor (junt amb el Cerillo) i els seus consellers uns genis, comparat amb els gestors que actualment ocupen la plaça de Sant Jaume. I ja és trist constatar-ho. Si no em creieu, penseu si la talla política i la capacitat de gestió del govern actual donarien per arrancar-li al govern central coses com ara TV3, els Mossos, la Normalització Lingüística a l’escola o la terminal de l’aeroport del Prat (no són ni capaços d’acabar una línia de metro).

Dit sigui de pas, més enllà d’afusellar-nos o enviar-nos a l’exili, algú m’hauria d’explicar què més faran els fatxes quan manin que no faci ja el PSOE amb els seus fiscals i jutges: la llengua està trinxada i en decadència, les lleis estatals trepitgen per tot arreu l’esquifit marc normatiu català i el parlament no pot parlar de res que no li diguin de parlar: ja em diran si això és gaire llibertat.

Espanya és una democràcia fallida. Però no d’ara, sinó de fa molts anys. Perquè no ha esbandit mai la merda resultant del seu pecat original fundacional, basat en el nacionalisme castellà i en la imposició. És normal: els ha anat bé. No es pot regenerar, ni es pot reformar. I els seus partits polítics i la seva societat són un reflex de tot això. Per això tanta gent brillant en marxa per no tornar més. Per això tenim una generació de científics, d’economistes, d’artistes que han fugit cames ajudeu-me. No hi ha lloc per la brillantor, per la diferència d’idees, per la feina ben feta, per una concepció moderna de la democràcia, de les relacions entre les persones, dels mèrits. La nostra única esperança de ser alguna vegada un país normal (i tinc els meus dubtes veient la talla dels polítics que volten per casa nostra) és marxar.

Però com he dit mantes vegades, i encara més ara veient com són els polítics de la nova generació (Artadis, Aragonesos, Sols, Colaus…), ens caldrà el temps d’una generació més i molta, molta feina per fer i per a evitar que ens engoleixin culturalment abans no ho poguem tornar a intentar. Perquè si acaben amb la llengua i amb la cultura ja se n’hauran sortit del tot.

Junqueras estima el psoe, igual que van fer els nefastos espanyols carog i puigcercos, pur falangisme maragallià-montillesc. Erc es españa, i no sortirà mai de la solidaritat d’esquerres espanyolissimes. Progres vol dir esser espanyols, nomes cal veure el Tete maragalll treballant per l’espanyolitzacio definitiva de Barcelona amb la Caudilla Colau, que diu que el català es un rotllo. TV3 amb tants tertulianos espanyols es ampliar la base del nefast junqueras, amo i senyor de tv3.erc sa

LA PUDOR, PERÒ, SEMPRE ÉS LA MATEIXA…

Multinivell, pluridimensional o poliamor…tant se val. No cal donar-hi més voltes… És el PSOE, amb la seva retòrica buida i moralment bruta, i el seu nacionalisme espanyol ferm com una roca.

El problema el tenim amb la nostra Generalitat cada cop més col·laboracionista que vol dialogar agenollada sense cap trumfo a la mà. I això no és ingenuïtat, és claudicació per allargar uns anys l’autonomia i erradicar l’horitzó de llibertat.

Celebro l’editorial com el combat polític necessari dins l’independentisme per convèncer als centenars de milers de votants d’ERC que redrecin el seu error i s’uneixin al corrent que arrossegui l’aparell de propaganda d’ERC al servei de l’estabilitat del govern de Sánchez i en contra d’afeblir el govern de l’Estat. Volem brega!

PS. ¿Thoreau anarquista, Vicent?

Difícil definir-lo. Individualista aferrissat, de militància radical contra qui s’oposa a la llibertat, però no té cap projecte de societat igualitària. No creu pas en la revolució social, més aviat en una mena de revolució espiritual. La comunitat no és pas de la seva preocupació.

La seva lluita contra el poder és conjuntural no pas estructural. En la “desobediència civil” el rebel fa elogis de la constitució, de les lleis, dels tribunals de l’estat i del govern… i aspira a la perfecció i la glòria d’un estat millor. ¿Que li veus d’anarquista?

“Ets el que fas, no el que dius que faràs”. Gustav Jung.

No ho oblidem quan els polítics ens diuen allò que algun dia faran mentre vant fent just el contrari. Això és és aplicable al nostre govern actual, i per això hem de vigilar que no ens enganyin més del que ja ho ha fet.
I respecte del PSOE, com hi mostren algunes de les opinions (molt detallada la del Carles Serra), queda molt clar qui és. Voler vendre’ns aquest partit ultra espanyol com aliat és un insult a la intel-ligència.
Prou ensarronades!

Em pregunto: com és possible que un partit polític amb una trajectòria històrica d’haver patit repressió ferotge -afusellament del President Companys- que té a les seves files tants elements perfectament formats, decidits i determinats, es mantinguin graníticament disciplinats en la jerarquia, homogeneïtzats acríticament en l’estratègia i absolutament buidats en el pensament creatiu a l’entorn de l’encanteri -perfectament conegut- de l’estat?. I és gràcies aquest encanteri invalidant que molts dels nostres van caient en el fossar i la llum del país es va apagant. I em torno a preguntar: com és que han guanyat les eleccions?, potser és que no som el què ens pensem que som?

Qui em faci l’honor de llegir els meus comentaris ja sabrà que les meves crítiques a ERC sempre són moderades en el to, no en el fons. I avui voldria aclarir que dissenteixo dels que creuen que la posició d’ERC és fonamentalment una qüestió de conservació de llocs de treball i d’engrunes de poder. Hi pot haver alguns casos així, però la meva modesta opinió és que els que tallen al bacallà al partit, que són Junqueras i els seus incondicionals, deuen creure que una separació d’Espanya que no sigui acordada amb Madrid és impossible per la manifesta diferència de forces. I per això, el 1 d’octubre no es van preparar bé moltes coses (i en Junqueras era el designat per fer-ho) i després el partit no para de fer un error darrera l’altre, com el dels “dos anys de diàleg”. Crec que no es pot criticar a la gent per pensar d’una manera determinada. Però si que cal fer-ho i ben alt si no ho diuen públicament. Si Junqueras i els seus creuen que la unilateralitat és impossible i només porta al fracàs que ho diguin ben clar i no enredin els electors. Però si no fos així, sisplau, que no intentin ajornar un final unilateral indefugible, amb una “estratègia” que només afavoreix la caricatura d’estadista que governa a Madrid.

Només el poble salva al poble. No ho oblidem! Però per a que això sigui possible cal salvar al poble de la mentida i l’engany, al menys un mínim. I per això és necessari que hi hagi informació i anàlisis com les que fan Vilaweb i altres mitjans independents de veritat (pocs, molt pocs; penso en Octuvre per exemple). El poble ben informat no es deixarà enganyar i no votarà partits farsa. Si no ho logrem ho tenim molt difícil, perquè sempre hi haurà algu disposat a fer la comèdia per tal de tenir una mica de poder; o creure’s-ho…

Endavant Vicent! I gràcies.

Sr Verdera, Torrent no és ni tan sols un independentista obedient (covard diria jo) és un botifler descarat. I el seu partit ER un renegat de l’independentisme, venut al PSOE per unes engrunes autonomistes que no saben ni gestionar.

Catalunya reprimida i degradada gràcies a la rendició i les males arts d’aquests botiflers. Veurem si ara que han imputat uns quants consellers d’ER els fan dimitir, com reclamaven ells a la Presidenta Laura Borràs que fes pel muntatge policial dels contractes.

La piulada de Josep Costa que cita Rosa Miró és una famosa invectiva de Churchill a Chamberlain i els seus seguidors–l’ERC anglesa del moment que creia poder pactar la no agressió amb HItler:

“Us varen donar a triar entre conflicte i deshonor. Heu triat deshonor i també tendreu conflicte”

Mentre la Generalitat mada inútilment per pactar la no agressió, l’agressió continuarà amb més força que mai i donarà temps i corda a l’estat espanyol per anar matant la llengua i la cultura amb la mort lenta dels mil talls.
Això és el que volem? Això és el que pensem consentir?

Hem de fer política adulta. Ja sabem que Sánchez no és de fiar i que només actua per necessitat, i que el PSOE ( el PSC no existeix) és espanyolista i no vol canviar res. A partir d’aquí què fem ? Doncs donar a entendre a Sánchez que si no fa passos importants, se’l deixarà caure i pot anar a parar a mans del Tribunal de Cuentas que no vol reformar.
Per l’independentisme, un cop demostrat que el PSOE tampoc vol dialogar seriosament, millor que a l’altra banda hi hagi VOX. Així no enganya a ningú.
Així que o resultats i propostes serioses o cap a casa ( si els tribunals franquistes no li foten la casa a Sánchez)