El Tractat d’Almisrà: el diàleg com a solució

Cada 25 d’agost els veïns del Camp de Mirra, a la comarca històrica de l’Alcoià, reviuen un dels actes diplomàtics més importants del rei Jaume I: les negociacions que es van fer en aquell municipi per a acordar el Tractat d’Almisrà, signat el 26 de març de 1244. Aquest fou el pacte polític que va establir la primera frontera meridional, estable, del Regne de València amb Castella.

Més de trenta actors i figurants d’aquesta localitat de 428 habitants sumen esforços per reencarnar la reina Violant d’Hongria, el rei Jaume I, l’infant Alfons i futur Alfons X el Savi, l’alcaid d’Almisrà, Llorenç d’Escalç, l’escrivà, el lloctinent de València, senyors i més personatges històrics.

Una història reial i molt real

El Tractat d’Almisrà és una obra de teatre popular, de voluntat historicista i didàctica, que realça el valor del diàleg, el parlamentarisme i la diplomàcia per a resoldre conflictes polítics d’envergadura. Els personatges raonen entre ells i mostren les seues vanitats i ambicions, originen moments de tensió però arriben a un consens en què no hi ha vencedors ni vençuts.

Fins al punt que l’obra mostra el plet i les negociacions entre Jaume I i l’infant Alfons, promès amb la filla del rei Jaume i de la reina Violant d’Hongria. Mentre s’assetjava el castell i vila de Xàtiva l’hivern del 1244, un component de forces castellanes es va apoderar de les viles Moixent i Énguera, que pertanyien a la jurisdicció de Xàtiva. A més, el conflicte es va agreujar quan es descobrí un espia de la part castellana, que pretenia negociar amb els musulmans el lliurament de Xàtiva a l’infant de Castella. 

En vista d’això, ambdós mandataris es van reunir a Almisrà, a final de març. Aleshores, va arrencar una negociació dura que feia perillar el futur matrimoni i incitava a un conflicte bèl·lic entre els dos regnes cristians, que maldaven per guanyar terreny als àrabs. El capítol 347 del Llibre dels Fets ho il·lustra amb claredat i, alhora, és la font d’un dels diàlegs més coneguts de l’obra. Jaume I, diu: ‘Qui voldrà entrar a Xàtiva, haurà de passar sobre nós. I vosaltres, castellans, si penseu passar amb les vostres amenaces, jo us les esperaré.’

La reina Violant va tenir un paper fonamental per a calmar aquesta tensió i afavorir el pacte que se signà la vespra de Diumenge de Rams. Diana Hernández, que fa de reina Violant des de fa dotze anys, explica: ‘Ella va intercedir i va convèncer el rei perquè, per favor, cedira. Perquè li donara altres terres i no arribaren a les armes. Va donar idees i alternatives. Calia conformar-lo d’una altra manera per a evitar que lluitaren i que fóra un caos.’

Les conseqüències del tractat

Fet i fet, la delimitació política que va sorgir del tractat va caducar l’any 1296, quan Jaume II va conquerir Múrcia. Però ha afectat la idiosincràsia del país: va delimitar les diòcesis de València i Oriola-Alacant fins l’any 1957 i, de retruc, va traçar una frontera lingüística.

Maria Conca, doctora en filologia i professora de la Universitat de València, explica: ‘Com que Jaume II va continuar conquerint terres al sud, encara que en alguns casos les van donar al rei de Castella, la frontera lingüística es va allargar molt més, el català va arribar fins a Múrcia, pràcticament. En aquell moment, doncs, les conseqüències lingüístiques van arribar a Villena, que va quedar com un enclavament castellà, com també Saix.’

Quaranta-tres anys de recreació

L’obra es va estrenar el novembre de l’any 1976, pel setè centenari de la mort de Jaume I, en un moment de canvis polítics i socials forts. Segons Romà Francés, coordinador general i president de l’Associació del Tractat d’Almisrà, la primera representació tingué bona acceptació entre els veïns i, també, entre els polítics de la Diputació d’Alacant que hi donaren suport econòmic. ‘Eren moments de canvi –diu–, d’instal·lar el sistema democràtic. I, fins i tot, els polítics del moment, que anaven acabant, ho van entomar bé perquè, tot i ser del règim, eren d’Alcoi i a Alcoi tenen més intuïció sempre, més sensibilitat.’

Aquest primer text era en castellà, el va escriure el veí de Biar Francesc González i es va representar fins l’any 1981. L’any següent es va estrenar una obra nova, bilingüe i més rigorosa històricament, més ajustada a la crònica de Jaume I i al text del pacte. Romà Francés la va encomanar a l’alcoià Salvador Domènech, autor de les ambaixades de les festes de moros i cristians de Crevillent, Elx, l’Olleria i del Camp de Mirra.

L’obra de Domènech es representa actualment amb alguns canvis. Els professors de la Universitat de València Maria Conca i Josep Guia la van revisar l’any 1994, hi afegiren dues escenes que presenten el rei com a autor del Llibre dels Fets i compilador dels Furs, hi corregiren errades històriques i adequaren el català emprat, tot eliminant-ne barbarismes i calcs sintàctics, fent-hi correccions ortogràfiques, evitant mots normatius però no usats el segle XIII, adequant-ne el registre al context i revisant-ne la rima i la mètrica.

Maria Conca, explica per què van fer-hi aquesta revisió: ‘Jo sóc de Beneixama i Josep Guia també, pràcticament, perquè hi venia des de ben menut. Anàvem cada any al Tractat i vèiem les mancances que tenia. El text era bo però vam veure que calia fer-ne una revisió. I com que hi estàvem vinculats i som amics de Romà Francés, vam acordar amb ell que l’Associació del Tractat demanés a la Universitat de València una revisió històrica i lingüística del text i, aleshores, el Rector de la Universitat ens va encarregar a nosaltres de fer-la. Va ser una transició suau i la gent no se’n va adonar massa.’

A més de tot això, l’obra de Domènech ha sofert més modificacions. Al cap de pocs anys de començar a interpretar-se va acurtar la durada, de dues hores a una hora. Actualment, consta d’un pròleg i quatre actes. Enguany hi haurà alguna sorpresa escènica i musical. 

La música

La música va a càrrec d’una capella de deu o dotze intèrprets de la Colla el Terròs de Petrer i amb la col·laboració final de la Colla de Campaners d’Ontinyent. Inclou dolçaina, tabal, flauta de bec, tarota, guitarra, bandúrria, oboè, fagot i percussió. La major part del repertori és el mateix d’ençà de l’any 2014: són peces breus que serveixen per a introduir escenes i diàlegs i per a fer canvis a l’escenari.

Comença amb una introducció que situa l’espectador, just abans que parle el presentador: un any sona l’obertura per a quatre veus de dolçaina i tabal, Tocata, que la prestigiosa compositora Matilde Salvador va escriure per al Tractat, l’any 1994, després d’assistir a una representació. I, l’any següent, interpreten Tractatus, del director Jose Rafael Pascual Vilaplana, compositor fonamental de la música de moros i cristians.

L’obertura va seguida de catorze peces de compositors com ara José Albero, Antonio Ortiz i Xavier Richart, a més d’un arranjament de l’inconfusible i encomanadís ‘Ball dels Espies’ de Biar o la ‘Correguda de Galls’, una de les peces més singulars del repertori de dolçaina. També hi sona la ‘Cantiga 353’, d’Alfons X i ‘Stella Splendens’ del Llibre Vermell de Montserrat i s’hi fan dues danses.

El dolçainer Vicent Castelló, explica: ‘El repertori és molt heterogeni però funciona. Les característiques específiques de moltes composicions ajuden a la coherència estètica del conjunt. I algunes, com el “Ball dels espies”, s’han fusionat ja amb l’imaginari de l’espectador habitual.’

Més que un teatre: un sentiment

En total, hi participen més de cinquanta persones de manera altruista entre personatges, figurants, músics i la resta de l’equip artístic i tècnic. Per a molts, és una manera de mantenir viva la història local i la del país i de sentir-se poble.

Francés fa de Jaume I i és l’únic que hi participa des del començament. Explica: ‘Quan vaig començar tenia tants anys com el rei quan va vindre a fer el pacte. Encarnar la seua figura ha estat una satisfacció gran i he intentat ficar-me en el paper tant com he pogut perquè ell és el fil conductor. A més, m’ha agradat la història des de jovençol i, de resultes d’això, vaig començar a valorar la identitat, la llengua i totes aquestes qüestions. De manera que a mi em mou el sentiment d’identitat que representa el tractat històricament.’

Diana Hernández sent orgull d’interpretar la reina Violant. Diu que participar en el Tractat és l’oportunitat de connectar amb la seua gent: ‘Quan s’acosta la representació sempre pense que serà l’última, que hauria de jubilar-me i deixar pas a una altra xica perquè potser hi ha algú que vol fer-ho. Però arriba el moment i m’hi estic un any més. Perquè no és tan sols el paper, sinó el fet de poder ser ací, avui. Fa molt de temps que visc fora i sé que, potser, si deixara el Tractat, ja no podria vindre per les festes, desconnectaria un poc més del poble. I açò és com el vincle que hi tinc.’

Una història incombustible  

El Tractat és ben present en l’imaginari col·lectiu. Al municipi, hi té monuments dedicats i ha generat un fum d’investigacions. No és debades que compta amb un gran estol d’assessors i col·laboradors: de l’artista plàstic Antoni Miró, que n’ha dissenyat alguns cartells, a historiadors i etnògrafs que fan estudis específics per al llibre de festes, conformant un llegat excepcional.

I, amb el pas dels anys, Francés ha recopilat tant com se n’ha publicat. A la botiga-museu de queviures que té a casa, s’hi pot veure l’exposició que van muntar per commemorar els quaranta anys de la representació: hi ha fotografies, llibres, premis, documents originals, mapes, partitures i molt més. Un material que passarà a formar part de la seu de l’associació. Francés, diu amb humor sorneguer: ‘Si mai no hi ha qui espente prou per a fer la recreació, almenys hi haurà la casa-museu.’

Amb tot això, la representació d’El Tractat d’Almisrà esdevé una oportunitat única per a conèixer un capítol fonamental de la història, al lloc exacte on va succeir. Paga la pena d’assistir-hi i aprofitar l’ocasió per recórrer les velles terres de l’Alcoià i la Vall de Biar amb Llibre dels Fets a la mà: visitar les restes del castell d’Almisrà, anar pocs quilòmetres més enllà i pujar al puig des d’on les tropes de Jaume I van començar el setge de Biar i deixar-se seduir pel relat d’un rei amb molta història.