13.05.2018 - 22:00
No hi ha paraules innocents. Tan bon punt el president Puigdemont va fer públic que proposava Quim Torra per a la investidura, els qui s’hi oposen van referir-s’hi amb els termes de ‘titella’ i de ‘home de palla’. I ja no han parat. Els uns dient en veu alta que tant de bo no ho sigui, els altres donant per descomptat que ho serà; tots ells negant-se a fer-li confiança. I, en qualsevol cas, sense admetre el que per a nosaltres és evident. Que el president legítim continua essent Carles Puigdemont. I que, en ser investit, Quim Torra esdevé, provisionalment, el seu delegat a la presidència de la Generalitat. Que la presidirà, però amb plena consciència que ho fa interinament. Perquè la situació és d’interinitat.
No costa gaire d’entendre. Però, això sí, segur que fa de mal pair als valedors actius o passius de la persecució actual. Que persisteixen a culpabilitzar la víctima de la repressió a què la sotmet el botxí. ‘Si hi ha presó i exili és perquè us ho heu buscat. Si hi ha 155 és perquè us heu saltat la llei autonòmica i l’ordre constitucional.’ I, amb aquella barra que tenen, acaben aquí la seqüència lògica de condicionals. Però no les amenaces. ‘Hi haurà més 155. Hi haurà més presó.’
Però res no és com ho expliquen els cínics. Si ens hem saltat la llei i l’ordre, suposant que fos així, potser és perquè ja no servien per regular la situació present i aconduir el projecte polític expressat per una majoria clara de ciutadans del país. I, si ens ho haguéssim buscat, no seria perquè la resposta de qui tenia el deure de seure i de parlar-ne ha estat fins ara sempre el silenci, el menyspreu i, finalment, la repressió? No, això els mentiders mai no ho expliquen. I mira que ajudaria a entendre com hem arribat on som. I què caldria fer per sortir-ne.
Lluny d’això, els valedors del 155 continuen enganyant-se pensant que ens enganyen. I així exhibeixen la seva insolvència intel·lectual i la seva mala fe política reiterant, per exemple, que la majoria de ciutadans del país està en contra de la independència. Ho vam tornar a sentir justament el dia que els estudis d’opinió del mes d’abril indicaven que hi ha un 48% de favorables al nou estat davant un 43,7% de contraris. O, si preferiu no refiar-vos de les enquestes, podeu acudir a les xifres contrastades de les darreres eleccions, les il·legítimes del 21 de desembre: els partidaris del sí van aplegar el 47,5% dels vots; els defensors del no, el 43,5%. No cal saber gaire de sumar i restar per treure’n conclusions. I, en canvi, ells, sant tornem-hi! Potser és que l’unionisme posa la llei fins i tot per damunt de l’aritmètica…
I fan un ús del llenguatge que prescindeix de la lògica i n’ignora el sentit ètic. Com una altra vegada aquests dies, també a propòsit de la investidura de Quim Torra, que s’han emplenat la boca d’una expressió massa solemne per instrumentalitzar-la amb la seva barroeria. Li retreuen que no serà el president de tots. Li censuren per endavant que governarà per a la meitat dels catalans. I un cop ho han deixat anar sembla que calgui demostrar que no tenen raó. Però quina mena de raó deuen poder tenir?
Perquè, què deu voler dir ‘ser el president de tots’? És que n’hi ha hagut cap que ho fos? Preguntem-nos-ho evitant el bucle del procés. Que va ser un president de tots, el senyor Montilla? Que ho ha estat, Pasqual Maragall? Que ho va ser, i mira que en va ser temps, Jordi Pujol? O Tarradellas? Excepte aquest, tots els altres van ser investits presidents amb el suport d’unes formacions polítiques concretes i amb el vot en contra d’unes altres. No eren, per tant, elegits per tots. Després, cadascun d’ells, del primer a l’últim, i tant me fa que ara m’esgardisseu pel que diré, cadascun va mirar de governar, no en tinc cap dubte, pensant en el país i en el benestar de tots els catalans. Potser no ho van acabar d’aconseguir, o no se’n van sortir gens, o potser més del que mai no estarem disposats a reconèixer. Però tots i cadascun van aspirar a ser el president de tots els catalans. Per més que sempre, sense excepció, trobarem motius per retreure’ls que a la pràctica no ho van ser.
I, mira, no estic gaire segur que res d’això es pugui afirmar, posem per cas, del president del govern de l’estat veí, el senyor Rajoy. Governa, ell, per a tots els espanyols? Més aviat em sembla que no, vist que governa tan ostensiblement contra nosaltres. Que, diu ell, som espanyols. O és que potser ni tan sols no ho som tampoc per a ell? Ai, que arribem al cap del carrer.
