El típic article de coses de dones

Què són, les ‘coses de dones’?, em demanarà l’amable lector, i no sé si tant l’amable lectora. Jo diria que cadascú hi pot entendre el que vulgui, perquè segur que coincidirem en la idea. És la idea, allò que interessa, més que les llistes multitasca. Per exemple: ‘netejar’ es considera una ‘cosa de dones’? Hum. Si jo fos un extraterrestre i baixés a fer benzina a una estació de servei, veuria tots aquells hòmens rentant les seues naus amb tanta dedicació que pensaria: i ara! Vull dir que la idea és més profunda que la tasca en si, més pròxima al prestigi que associem a l’activitat: rentar el cotxe és com polir un trofeu, rentar la roba és un acte submís, sense brillantor. Una cosa així.

Faig un salt enrere un moment. Servidora és d’una època que encenies la tele i et podies trobar uns pallassos cantant en la llengua de l’imperi: ‘Dilluns abans d’esmorzar, una nena va anar a jugar, però no va poder jugar perquè havia de planxar; [coral:] així planxava, així, així [ter], així planxava que jo la vaig veure.’ La cançó es titulava ‘Els dies de la setmana’ i la setmana de la xiqueta que no podia jugar era: dimarts-rentar, dimecres-fregar, dijous-cosir, divendres-escombrar, i el cap de setmana, esbarjo: dissabte-brodar i diumenge-resar. Els pallassos feien els gestos que moltes ja coneixíem de fora de la ficció: així-així. Després cantaven (alerta, V.O.): ‘En el auto de papá…’, i tot era molt normal.

Després de veure pallassos, ens empassàvem anuncis de mares que rentaven més net, mares que cuinaven més bo, mares que treien els polls, mares que es llevaven a posar Vicks VapoRub, mares que havien d’aprendre a suavitzar tovalloles: ‘rasca, mamá’, i les xiquetes també sortíem a jugar havent planxat alguna camisa, escombrat la cuina després de dinar, brodat quan ens havia agafat la dèria –era divertit, ho heu provat?– i saltàvem mentre cantàvem en la llengua de la tele: ‘Sóc capità [bis] d’un vaixell anglès [bis] i a cada port hi tinc una dona; la rossa és [bis] sensacional [bis] i la morena tampoc no està malament.’ En la distància, els xiquets jugaven a futbol, a l”Equipo A’, a coses d’embrutar-se més: competir, disparar, guanyar.

Des d’aquell planeta infantil, el nostre destí de dones pintava magre: rentar, planxar i fer goig perquè un mariner ens volgués arreplegar. Però, a les receptores que em consten, puc dir que el missatge ‘kely’ ens va relliscar com una pastilla de sabó. L’accés a l’educació –a les nostres capacitats– i a ‘La dona biònica’ ens devia fer veure que créixer també era superar les cançonetes infantils, ja diguessin que ‘nou pometes hi ha al pomer’, ja diguessin que ‘tinc una dona a cada port’. Totes les ex-xiquetes que conec, posa-hi l’origen que sigui, avui treballem per al món exterior i sembla que, vistes des de fora, hem complert les expectatives bàsiques de la igualtat. Des de fora, remarco: des del cantó que es veu.

La curiositat que em queda és sobre els xiquets que jugaven al nostre voltant a futbol o a l”Equipo A’. Si, amb l’accés a l’educació i superats els missatges infantils –competir, disparar, guanyar–, en algun moment han sentit la crida de brodar per divertir-se, si tenen el control de les rentadores de la canalla o si demanen festa a la feina el dia que les seues mares es trenquen el maluc. Com deia més amunt, no vull fer llistes absurdes: la cosa important és la idea. En xifres, la idea és que els treballadors europeus dediquen 9 hores setmanals a la logística domèstico-familiar, i les treballadores 26: tècnicament, el triple. En paraules, la idea és que no podem aspirar a cap paritat fora de casa mentre a dins ens esperi una jornada paral·lela de 35 hores a repartir, una jornada desagraïda, sense prestigi, i de la qual s’escapa qui té més poder de fer-se el longuis. El poder, encara el poder.