01.06.2022 - 16:50
|
Actualització: 01.06.2022 - 19:53
La Generalitat ha començat avui a celebrar el quarantè aniversari de l’aprovació de l’estatut d’autonomia. L’efemèride serà a començament de juliol, però cal anar escalfant motors per anar contagiant de joia la ciutadania. Així, avui ja s’han començat a fer tota mena d’elogis al text que és el que és i que, segons la tesi oficial, ha permès als valencians de ser el que són i com són. Tot d’adjectius convenientment col·locats al lloc que toca per anar desactivant qualsevol intent de crítica per allò que encara molts consideren un engany. Però com que cal mirar al futur i no al passat…
La festa s’ha celebrat a la plaça de l’Ajuntament de València, a l’antic edifici de Correus, ara anomenat pomposament Palau de les Comunicacions. Sota l’advocació del mític lleó de correus, centenars de representants institucionals, càrrecs públics, membres d’entitats de l’anomenada societat civil, dels sindicats, de l’empresariat, dels mitjans de comunicació, de la policia, de la guàrdia civil, de l’exèrcit, de l’educació, del tercer sector, d’antics militants de la lluita antifranquista… han escoltat els discursos institucionals i han escoltat la música prevista mil·limètricament.
Al Tall, com a representants d’aquells músics que durant la transició feien bandera de la cultura i empraven les cançons per a remoure consciències, i eren perseguits per fer-ho. I el Diluvi, com a representants de les generacions més joves, nascudes quan l’estatut ja era una realitat, però que també fan bandera de la cultura i usen les cançons per a remoure consciències.
“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”
La consellera Rosa Pérez Garijo, que té les competències en foment de l’autogovern, ha conduït un acte sobri, sense sorpreses, guionitzat, que ha tingut alguns detalls simbòlics, sempre cercant l’equilibri.
Un d’aquests detalls són els vídeos on es dóna la paraula a la ciutadania. En un d’ells, persones destacades com l’oncòloga Anna Lluch, el sindicalista Vicent Maurí, la doctora en història Vicenta Verdugo, l’artista plàstica Carmen Calvo o l’ex-secretari general d’UGT Luis Lozano, explicaven com han vist avançar la societat valenciana durant aquests quaranta anys.
En un segon vídeo, sis persones nascudes l’any 1982, com l’estatut, parlen de com veuen el país i de com veuen el futur. Tres parlen en català i tres en castellà. Un dels que parla en català, en una de les intervencions ho fa en castellà per dir que totes dues llengües han de poder conviure.
A la seua intervenció, la consellera Pérez Garijo ha dit que l’estatut vigent és fruit del consens de les forces polítiques valencianes, i de l’empenta de la societat civil, dels treballadors, dels estudiants, que no van dubtar a eixir al carrer a demanar una societat més justa. I així ha estat quan ha mencionat els Deu d’Alaquàs, els moviments veïnals i estudiantil i aquella frase mítica “Llibertat amnistia i estatut d’autonomia”, gravada a la memòria de tanta gent.
La memòria de Joan Lerma
Joan Lerma, el primer president autonòmic, s’ha encarregat de posar aigua al vi. Ha dit que no volia parlar del passat, que s’havia de mirar al futur, però pràcticament tota la intervenció l’ha dedicada a explicar, des del seu punt de vista, perquè l’estatut valencià és com és. Per dir que la transició no va ser tan pacífica com la pinten i per a reconèixer errors. “Uns errors que no s’han de tornar a repetir perquè van retardar enormement l’aprovació de l’estatut”. Ha dit que el valencià va ser un dels primers que va començar a negociar-se per la via del 151, però que el govern espanyol, de la UCD, es va encarregar per tots els mitjans de reconduir-lo i fer-lo anar per la del 143. Finalment, va ser el setè que s’aprovà i en les condicions que es va fer.
Lerma ha estat l’únic president de la Generalitat present a l’acte. Ni Eduardo Zaplana, ni José Luis Olivas, ni Francisco Camps, ni Alberto Fabra, s’han sumat a la festa per fer país. Tampoc n’han volgut fer part Ciutadans, el PP o Vox.
L’Espanya de les Espanyes de Ximo Puig
L’últim a prendre la paraula ha estat el president de la Generalitat, Ximo Puig, qui ha dit que aquests quaranta anys han estat un llarg viatge. I encara ha anat més enllà i s’ha referit a les cendres d’Almansa i a la Renaixença. Ha citat Lluís Vives i Jaume I. Ha recordat els redactors del text tancats en un hotel de Benicàssim. Ha recordat també els represaliats i tots aquells valencians a qui, prendre partit, els va costar bombes i repressió.
“Mai ens han regalat res, als valencians. Tampoc l’autogovern. L’estatut que avui celebrem és la concreció d’una voluntat: viure junts. Són vuit segles de projecte compartit. Vuit segles de germanor”, ha dit. I encara ha afegit això: “L’estatut és un llibre que permet cinc milions de maneres distintes de ser valencià. Que permet que cada persona trie en llibertat el seu projecte de vida sense sectarismes, sense cantonalismes mentals, sense donar l’esquena a una part de la societat”.
Ha aprofitat per a parlar dels èxits en la gestió de la pandèmia i per l’arribada de la fàbrica bateries de Volkswagen i ho ha atribuït a la capacitat de diàleg i a l’estabilitat institucional que els valencians ofrenen al món.
I en aquest context, Puig ha encunyat l’expressió la veu valenciana per dir que no crida, que no crispa, que no polaritza. I després ha definit l’expressió fer país que ha servit d’excusa a la dreta i l’extrema dreta per a no assistir a la festa. “La veu valenciana també vol fer país més enllà del Sénia, del Segura, de l’embassament de Contreras. Reivindiquem una Espanya d’Espanyes, més justa i integradora amb les diversitats” Aquest és, segons Ximo Puig, l’esperit de l’estatut que ara se celebra.
Miquel Grau i el Tio Canya
Quant a les actuacions musicals, Al Tall han s’ha encarregat de tallar el cofoisme imperant i de rebaixar l’eufòria cantant a cappella la cançó dedicada a Miquel Grau. Amb tota la cruesa i la dignitat possibles davall aquella cúpula de ferro i de vidre d’una sonoritat impossible. “Per cridar vull l’estatut, a Miquel assassinaren” i “No poguérem dir-li adéu perquè el taüt ens furtaren”. També han cantat “Darrer diumenge d’octubre”.
El Diluvi ha cantat “Espurna” i “Tu i sols tu”, perquè sense dones no hi ha País Valencià, ha proclamat Flora.
Just abans del discurs del president Puig, Al Tall i el Diluvi s’han ajuntat per interpretar dues peces. La darrera, dedicada per Vicent Torrent als “valencianocallants”: “Tio Canya”. I sí, molts valencianocallants dels asseguts a primera fila han mogut les cames al ritme de la cançó i han picat de mans i tot, convençuts que la música i les paraules se les endurà el ventet del primer dia de juny. Probablement, tampoc no han entès el missatge de “Les penes són”. O sí, perquè tot era al guió, i han practicat aquesta mena d’amnèsia en una comunió tan ecumènica que ha propiciat que amb deu minuts de diferència s’haja passat del “mai parlen en castellà, mai parlen castellà” a ofrenar noves glòries a Espanya a través de les notes, només musicals, sense lletra, que han sonat de la versió llarga i solemne de l’himne regional. El que l’estatut consagra com a oficial de la Comunitat Valenciana. Aquella imbecil·litat (és textual) que Emilio Attard, de la UCD citada per Joan Lerma, va confessar fa anys en una entrevista a la revista El Temps, haver-se inventat.
El tennis, a Palau. L’estatut, a Correus
L’acte solemne de celebració de l’estatut s’ha fet a l’edifici de correus, que la Generalitat va comprar fa uns mesos. Els discursos a la planta baixa, i el convit al primer pis. Dues hores abans, la presentació de la celebració de la Copa Davis de tennis a València el mes de setembre, s’ha fet al pati gòtic del Palau de la Generalitat.
I encara una altra: Durant la interpretació de l’himne, que ha clausurat l’acte, Josep Guia, convidat a l’acte com a un dels Deu d’Alaquàs ha abandonat la sala. Tampoc no s’hi han quedat la majoria dels músics d’Al Tall ni del Diluvi. En això també coincideixen les dues generacions.
