El terror i la guerra

A mesura que s’agreuja la situació a la franja de Gaza i puja el nombre de víctimes del bombardeig israelià, a Occident s’estenen les condemnes a Israel. Gent que gaudeix dels drets i llibertats de la democràcia liberal acusa l’únic estat democràtic de l’Orient Mitjà de genocidi i alguns fins li neguen legitimitat existencial. La indignació per la mort de civils és un sentiment gairebé universal, però de les manifestacions pretesament humanitàries ha desaparegut tota referència a les víctimes del 7 d’octubre, i en més d’una s’hi han sentit o llegit consignes de suport a Hamàs. Als països àrabs el clamor popular va més lluny i es culpa de la violència, més que no pas Israel, els Estats Units d’Amèrica, el gran Satanàs. Divendres, a la ràdio pública nacional van emetre una entrevista en què dones jordanes esbravaven l’odi contra Israel i els Estats Units i en solidaritat amb els “germans” palestins aclamaven Hamàs, l’alliberador.

Fixeu-vos en aquest detall: mentre ciutadans europeus i americans se solidaritzen amb els palestins en tant que membres de la comunitat humana, el món àrab se solidaritza amb els germans de raça i de religió, incloent-hi el terrorisme més descarnat. Exactament com l’Onze de Setembre, que inaugurà el segle amb un dels actes de terrorisme més espectaculars de la història. Per als joves que no ho poden recordar: aquell dia un grapat d’extremismes islàmics van segrestar avions comercials a Nova York i els van estavellar contra edificis d’oficines, dels quals causaren l’enfonsament i la mort de milers de civils. A l’Orient Mitjà les masses enfervorides celebraren l’efemèride i als Estats Units mateix, encara que dissimulada, la satisfacció de la comunitat islàmica no restà imperceptible. Oficialment i oficiosa, Europa condemnà l’atemptat, però l’antiamericanisme perenne trobà la manera de traduir l’atrocitat en un acte de justícia. Que un escamot de fanàtics aprofités el sistema de transport civil per a destruir el símbol del poder econòmic i causés milers de morts instantànies impressionà gent que ja estava ideològicament preparada per a veure-hi la victòria de David sobre Goliat. En aquella ocasió històrica els carrers d’Europa no s’ompliren de manifestacions en solidaritat amb les víctimes, com sí que s’ompliren un any i mig més tard quan els Estats Units bombardejaren Bagdad en una mal concebuda “guerra contra el terror”.

Les opinions són lliures, però tenen conseqüències. Entre més, per a la civilització. Com pot ser que gent civilitzada accepti com un acte de legítima defensa el carnatge programat de milers de civils? No em refereixo als arguments, esgrimits fins a no poder més, sobre els greuges de les societats d’on provenen els fanàtics. Semblants arguments, més que explicacions, són racionalitzacions. Excusar no és comprendre. Ni l’Aràbia Saudita, ni Egipte ni el Marroc, ni el Paquistan, ni el Líban, ni els Emirats Àrabs Units, països d’origen dels terroristes de l’Onze de Setembre, no poden considerar-se enemics dels Estats Units. Si l’Onze de Setembre era un acte de guerra per a venjar una agressió anterior, l’acció no s’explica per la bel·ligerància de cap d’aquells estats. La desconnexió entre els fets i els comentaris dels mitjans, principal font d’informació per a la majoria de persones, fou evident. No hi havia prou context per a judicar aquella acció amb l’amplitud necessària i foren molts que, per culpar les víctimes, s’afegiren a les tesis conspiratòries, com la llançada per un article de Le Monde sols una setmana després dels fets. Sis mesos més tard apareixia el llibre del periodista Thierry Meyssan L’Effroyable Imposture, esdevingut bestseller a França. I, sense moure’ns d’Europa, el 2003 aparegué Die CIA und der 11. September, d’Andreas von Bülow, secretari d’estat del Ministeri de Defensa del govern alemany, que en feia responsables la CIA i el govern d’Israel. L’any següent Gerhard Wisnewski, promotor de teories de conspiració populars en els medis d’extrema dreta, publicava Mythos 9/11. Der Wahrheit auf der Spur. Neue Enthüllungen. I encara podem afegir Verschwörungen, Verschwörungstheorien und die Geheimnisse des 11.9. del periodista i promotor de teories de conspiració Mathias Bröckers.

La confusió de guerra i terrorisme és una mistificació interessada. Les guerres sempre han causat víctimes civils; ignorar-ho és desconèixer la naturalesa dels conflictes armats. Una tàctica militar molt antiga és colpejar la societat civil per desmoralitzar l’adversari. Amb la guerra aèria ha augmentat vertiginosament la mortaldat de civils, però això no és cap novetat. Antigament ja es practicava amb els setges i represàlies contra els no-combatents. Només cal rellegir la Ilíada.  O més ençà, recordar la directiva del general Mola d’aterrir la població al començament de la guerra civil espanyola: “Cal sembrar el terror. Cal crear la sensació de domini eliminant sense escrúpols ni vacil·lacions tothom que no pensi com nosaltres.” La instrucció era calcada del terrorisme, que aspira a forçar un canvi de pensament i d’actitud espaordint la població. Allò que distingeix el terrorisme de la guerra ordinària és especialitzar-se en aquesta tàctica sinistra. Es dirigeix exclusivament contra els civils per violentar-ne la consciència i constrènyer-los a revoltar-se contra els governants i les polítiques que els agents de la violència desitgen alterar. Un altre exemple proper d’aquesta intenció: els atemptats de l’11 de març de 2004 a l’estació d’Atocha. En aquella ocasió els botxins aconseguiren el seu propòsit. Aznar perdé les eleccions i Rodríguez Zapatero retirà Espanya de la Coalició de la Voluntat, en un dels casos més flagrants de cessió al xantatge terrorista.

La comprensió que abriga els terroristes, de vegades fins i tot als països en què posen en pràctica el seu programa, els facilita la feina. Una de les imatges més colpidores dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona fou la de mares de les víctimes abraçant-se amb les mares dels botxins. En alguns moments la reacció popular vorejà el masoquisme, amb la població colpejada preguntant-se què havia fet malament i amb la compassió fluint en sentit invers, excusant l’inexcusable. Amb el terrorisme es comet un error categòric transvasant-li la teoria que no hi ha criminals sinó societats defectuoses; que el mal no rau en la conducta de les persones sinó en les estructures col·lectives que les han victimitzades. Considerar el terrorisme com una variant de la criminalitat –recordeu l’obstinació de l’estat espanyol d’anomenar “banda” ETA o la negativa de Turquia a reconèixer l’estatus polític del Partit dels Treballadors del Kurdistan– impedeix d’entendre les implicacions de la bel·ligerància. És veritat que la il·legalitat de les organitzacions terroristes i les activitats amb què sovint es financen alimenten la confusió, però és un error barrejar el crim organitzat, per més violent que sigui, amb formacions organitzades per a atacar països colpejant-los en la part més indefensa: la població civil.

En un llibre publicat arran dels atemptats de l’Onze de Setembre, l’analista militar Caleb Carr defensà que el terrorisme mai no ha reeixit; però advertia que una altra lliçó de la història és que no s’hi ha de respondre amb una guerra simètrica contra civils. Prendre represàlies contra la població, deia, és una reacció encara més eixorca que l’acció original, oimés si n’excedeix l’abast. I aquest és el drama d’Israel en aquesta hora en què, reaccionant a l’atac inhumà d’Hamàs contra persones indefenses, ja ha causat més víctimes civils que no n’ha patit. D’aquesta manera ha alienat voluntats i exhaurit simpaties, com era de preveure, perquè davant la mort d’infants no hi ha marge per a distingir entre els assassinats planificats pels terroristes i les morts col·laterals en atacs dirigits contra ells. Com al·legà Ivan Karamàzov en el seu argument definitiu contra la divinitat, “si tothom ha de patir per comprar l’harmonia eterna amb el patiment, si us plau què hi tenen a veure amb això les criatures?” El patiment dels nens és un argument molt poderós contra la bondat última d’una acció.

Israel ha caigut en el parany d’Hamàs, al qual no requen les vides humanes, car les considera objectes sacrificials. Per això les empra com a escuts i com a elements de propaganda en xantatge a les consciències d’Occident. Israel té molt mala peça al teler. Si l’única manera eficaç de combatre el terrorisme, a parer de Carr, consisteix a llançar atacs preventius no sols contra els terroristes sinó contra els estats que els acullen, proveeixen i ajuden, a fi que pateixin la inseguretat que volen per a les seves víctimes, Israel ha fet tard. El patrocinador d’Hamàs i de l’Hesbol·là, l’Iran, s’ha fet fort en l’aliança amb Rússia, i l’atac israelià a Gaza esborra, de moment, la rivalitat dels xiïtes amb l’Aràbia Saudita conformant un front de països islàmics que amenaça de truncar els progressos diplomàtics dels Estats Units a la regió.

No hi fa res que les operacions de càstig als estats que emparen terroristes maldin per no respondre al terror amb terror, perquè respondre a la guerra amb la guerra (com Israel a Hamàs) difícilment pot evitar la temptació de precipitar el desenllaç a costa dels civils. Això és així perquè l’atractiu del terrorisme és la promesa d’una solució directa i gratificant.

Aquest conflicte, molt més que no la guerra de conquesta de Rússia a Ucraïna, divideix els ciutadans d’Occident en camps antagònics respecte d’esdeveniments llunyans, però capaços de recrear les passions i fins la violència al cor de les nostres ciutats i les nostres universitats. Aquí s’escau allò que escrigué Lawrence Durrell sobre Alexandria, la ciutat que “precipità en nosaltres conflictes que eren d’ella i que vam prendre per nostres”.