El temps, el vi, la solidaritat

La pèrdua del celler Rendé Masdéu per la fúria del riu Francolí ha fet prendre consciència a molts de com n’és de difícil de tirar endavant un celler, sobretot perquè el temps en el món del vi té un paper capital. Ja començant per la plantació d’una vinya, que requereix cinc anys de creixement abans no ofereix un raïm adequat per a elaborar un vi. Quan en planta una, el pagès pensa en la generació que el seguirà. Però també és llarg el temps mínim per a elaborar el vi, que requereix les quatre estacions per a néixer i va per anyades. I ja no parlem del valor de la criança, de l’envelliment dels vins (dos anys, tres, cinc, deu…).

La desgràcia de perdre un celler, tot el celler, fa prendre consciència de la importància determinant del temps, d’aquest intangible, a l’hora de tornar a aixecar el projecte. Ho explicava fa dos dies profundament abatut l’escriptor Joan Rendé, copropietari del celler Rendé Masdéu: ‘S’han perdut els béns materials, sí, però el món del vi té uns efectes intangibles que van més enllà dels materials: hem perdut la collita d’enguany i d’alguns anys anteriors. Hem perdut tot el vi i totes les ampolles que dormien al celler: bótes plenes, que feia anys que anaven guanyant un temps preciós, perquè la gràcia dels vins és el seu envelliment. I aquest temps no hi ha cap possibilitat que ningú ens el retorni. Un vi que s’ha d’esperar sis anys al celler per ser comercialitzat és un vi que té sis anys de vida. I això és irrecuperable.’

El temps en el món del vi és un temps llarg, dilatat, pres des de la lentitud. És doncs un temps extemporani. Perquè en la nostra manera de viure, aquest temps sembla que no hi tingui cabuda. Milan Kundera, en el seu assaig La lentitud, en què fa una reivindicació aferrissada per a recuperar la lentitud del viure, diu que hi ha un vincle secret entre la lentitud i la memòria, entre la velocitat i l’oblit.

I per l’escriptora i periodista alemanya establerta a Nova York Andrea Köhler, autora d’Un temps regalat. Un assaig sobre l’espera, guanyar temps és guanyar qualitat de vida, guanyar llibertat. I assegura: ‘Quan es perd la noció del temps, es perden olors i gusts.’ Tot i que matisa: ‘Si bé hem adaptat els nostres sentits al tempo dels assalts, encara sobreviu la lentitud de les sensacions.’

I el teòleg portuguès José Tolentino Mendoça diu a Petita teologia de la lentitud: ‘En qüestions de temps, la vida és completament artesanal. No es pot reproduir en sèrie ni trobar-la feta en un altre costat. La vida requereix la paciència del terrissaire, que, per modelar una gerra que el satisfaci, en fa dues-centes només per entrenar el gest i l’habilitat, per a assajar la seva idea.’

Aquest temps lent, ple de paciència, de repetició, de prova i assaig, és un valor necessari i imprescindible que marca la vida del viticultor, que l’accepta, amb els seus pros i els seus contres. Joan Gómez Pallarès va més enllà i parla del vi i la immortalitat, recordant els clàssics: ‘Perquè és el producte de la terra que més s’acosta a la idea de continuïtat ininterrompuda, a aquella vinculació amb un treball que, a cada estació, requereix activitats concretes i específiques a la vinya, i que no paren mai.’

Segurament per l’esforç que requereix assolir aquest temps de lentitud en una societat com l’actual, per la presència d’aquest intangible irrecuperable quan perds el vi, la comunitat de l’Espluga de Francolí, poble on es troba el celler Rendé Madéu, i tota la comunitat vinícola, de la comarca de la Conca de Barbera i de tot el país, s’ha bolcat solidàriament a ajudar a reconstruir aquest celler familiar, nascut fa una generació i amb perspectives de continuïtat per a les generacions que arriben.

Són dos quarts de nou del matí i la imatge de solidaritat es repeteix. Desenes de botelles del @RendeMasdeu de la @DOConcaBarbera segueixen sortint de sota la runa. pic.twitter.com/fhQ8KFVwQc

— Gerard Bosch Castro (@GerardB27) October 24, 2019