El temps dels miracles

Les corts espanyoles postfranquistes es van reunir per primera vegada a Madrid el 22 de juliol de 1977. Parlem, doncs, d’uns disset mil dies enrere. En aquella primera sessió, ja hi va haver diputats catalans, gallecs i bascs que van posar damunt la taula la qüestió de la llengua, la necessitat que aquella cambra parlamentària reflectís la realitat plurilingüe i plurinacional de l’estat espanyol. No els van fer cas, ni els n’han fet mai. Fins i tot, la legislatura passada, fins fa quatre dies, la presidenta catalana del congrés espanyol, Meritxell Batet, feia fora de la tribuna de manera constant els diputats que pretenien d’exercir la normalitat. Crec que Albert Botran, de la CUP, va tenir el rècord, amb sis expulsions de la tribuna. Caram! I ara de sobte ens trobem que, sense més ni més, es podrà parlar en les nostres llengües –i en occità, asturià i aragonès– sense cap inconvenient, també en l’intent d’investidura de Feijóo –que supose, María, que no parlarà en gallec.

Passa igual a Europa, però és encara més gros. Vosaltres, els gallecs, ja podeu fer servir la vostra llengua a la Unió Europea com a part de la lusofonia que sou, però els catalans i els bascs fa dècades que reclamem aquest dret. I cada volta ens deien que això era impossible. Primer, deien que únicament podien ser oficials les llengües de l’estat. Després, que una llengua no podia ser oficial si no ho era a tot el territori de l’estat. Més tard, que era un precedent que els altres estats no acceptarien. I de sobte, novament, de la nit al dia, tots els obstacles han caigut. Junts va posar de condició a Pedro Sánchez per a pactar la presidència de Francina Armengol que Espanya demanés l’oficialitat de totes tres llengües i que es confirmés en la reunió del Consell del 19 de setembre. De moment, sabem que Espanya, efectivament, ha presentat la sol·licitud, que consta en el programa oficial de la reunió, i també que aquests darrers deu anys totes les votacions al Consell hi han estat sempre favorables. A VilaWeb hem repassat les 1.128 votacions que s’han fet aquests anys i no n’hi ha hagut ni una sola de negativa. Cal entendre, doncs, que quan un afer entra al calendari de la reunió ja té assegurat el vot afirmatiu. De manera que, miracle, miracle, d’ací a deu dies ens trobarem que el gallec, l’èuscar i el català adquireixen estatus oficial a la Unió Europea, cosa que té implicacions molt fortes per al dia a dia dels ciutadans, no tan sols a les institucions de Brussel·les.

I un tercer miracle, encara: l’amnistia. Que no, que era una cosa de boigs, que això no podia ser de cap manera, que la constitució no ho permetia… Bé, és veritat que encara no s’ha concretat, però és una obvietat també que tot el món la té assumida i que ja la van redactant, els uns i els altres.

D’ençà que ens en vam anar de vacances, María i Amagoia, hem entrat en el temps dels miracles. Coses que eren impossibles es fan realitat de sobte amb una facilitat esgarrifosa. La pregunta és: per què passen, els miracles?

Ara no faré teologia, però aquestes coses no passen mai així com així. És evident que el PSOE ja no pot governar tot sol a Espanya, ni podrà governar-hi mai més. Però més encara: és evident que el PSOE i Sumar, o qualsevol invent que es vulga fabricar en aquest sentit, no poden, ni podran mai més, governar tots sols a Espanya. Sumar ha aconseguit d’absorbir Compromís i Més al País Valencià i les nostres illes, però ja no hi ha més on rascar. No arrossegarà mai el BNG, ni Junts, per descomptat tampoc el PNB i, tot i que s’hi hagen acostat molt, no sembla probable que ho faça amb Esquerra Republicana i Bildu.

I d’ací ve el miracle. Han passat més de disset mil dies de la transició i els partits nacionalistes i independentistes han sabut crear un espai irreversible de poder. Si, a més, resulta que set vots clau depenen d’una figura com la del president Puigdemont, que té la credibilitat necessària, en el sentit que no li tremolarà la mà davant el PSOE, llavors l’impossible es fa realitat. Però no oblidem que, com en la vida religiosa, tot té la seua explicació.