El Tempir: 25 anys guardant la frontera sud

L’Associació Cívica per la Llengua El Tempir d’Elx fa vint-i-cinc anys que lluita pel català al sud del país i que fa saó, com indica el nom. Des de la capital del Baix Vinalopó, abanderen una valencianitat i un valencianisme desacomplexats, carregats d’optimisme, que tenen en la cohesió del territori, la consciència de país i l’ús del català els fonaments per a aconseguir una societat més moderna i democràtica.

Fan presentacions de llibres, cursos sobre llengua, jornades patrimonials, exposicions, cicles de cinema per a menuts i grans, visites guiades, Trobades d’Escoles en Valencià i una gran quantitat de campanyes per a fomentar-ne l’ús. Amb tot això, arrosseguen institucions clau i de prestigi com ara escoles i instituts, la Universitat d’Alacant i la Universitat Miguel Hernández d’Elx, l’Ajuntament d’Elx i els de localitats pròximes, com ara Elda. 

Tenen un discurs social, polític i lingüístic clar i contundent, que abasta tots els aspectes que incideixen en la salut del català: la minorització constant de la llengua, la vertebració del territori, el sentiment identitari, l’ús del català dels centres educatius, els mitjans de comunicació i les administracions, etc.

Ha estat un element de pressió per a marcar polítiques lingüístiques. Van impulsar, per exemple, el reglament de normalització lingüística de l’Ajuntament d’Elx i de la comissió de normalització lingüística municipal. En definitiva, salvaguarden la llengua dels embats dels poders polítics de torn.

Josep Enric Escribano, el president del Tempir, explica que sempre han actuat amb una actitud de resiliència enfront de les polítiques autènticament catalanòfobes de la dreta i també de les polítiques ‘claudicants, amb una certa por i acomplexament’ de l’esquerra: ‘Hem fet un paper propositiu en cerca de noves solucions que impulsen l’ús social del valencià. Creiem que en aquest país les entitats tenim un paper de lobby perquè ací la responsabilitat no és, solament, de la Generalitat ni de la societat civil: ambdues han d’anar conjuntament i caminar en el mateix sentit.’

El començament de la lluita
El Tempir va nàixer l’any 1993 i va canalitzar les reivindicacions derivades de l’estatut d’autonomia de l’any 1982 i la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià de l’any 1983.

Escribano recorda que als anys noranta no s’havien cobert les expectatives en matèria de normalització lingüística: ‘Ni l’administració local ni l’autonòmica no eren exemplars en l’impuls del valencià. L’any 1989 s’inaugura RTVV i no té el valencià com a llengua vehicular.’ Aquesta situació va fer que elements més dinàmics i més nacionalistes de la ciutat, actius en favor de la llengua, decidissen d’organitzar-se i forjar una eina bàsica i fonamental per a atènyer eixes reclamacions. Avui, amb el Tempir al capdavant, aquella lluita es manté, lligada a la demanda d’un reconeixement i un tracte millor per al sud. Cal tenir en compte que Elx és la tercera ciutat del País Valencià en nombre d’habitants.

Escribano valora la importància de les comarques del sud i considera fonamental que siguen un agent més a l’hora de construir el país: ‘El sud ha d’anar marcant el seu ritme i els problemes no han de ser resolts des de València, però ha d’acompanyar-nos, com ha d’acompanyar el Maestrat. València no alça el cap per veure el país, és tremendament autista. De manera que nosaltres som doblement perifèria, respecte de València i respecte de Barcelona. Es manté la dinàmica de veure el sud com una terra boirosa, inabastable.’

Un dels principals objectius del Tempir és cohesionar el país, crear un sentiment d’identitat arrelat i democràtic per a reivindicar millores socials, infrastructures i drets lingüístics. ‘Tot el territori que la Generalitat Valenciana no guanye –diu Escribano–, tot projecte de modernització que no tinga una ànima de valencianitat, el guanyarà la Diputació d’Alacant, per absència, i la proposta identitària que fan ja sabem quina és; no és mirar cap a València, sinó cap al centre. Nosaltres hem de fer un país en què per a un d’Oriola (Baix Segura) siga molt més avantatjós formar part del País Valencià que no de Múrcia.’

El català al sud
Al sud del país hi ha àrees castellanoparlants ‘per decret’, amb centres educatius exempts de català i poblacions en què el castellà ha guanyat terreny al català, com passa a Elx i a gairebé totes les ciutats grans dels Països Catalans. En vista d’aquesta situació, Escribano, explica: ‘Ser valencià és una cosa molt plural. Nosaltres volem un moviment valencianista que defense la identitat des d’un punt de vista democràtic i que tinga el valencià com a element de cohesió social, tot respectant els trets identitaris i lingüístics individuals i comarcals. Això no implica que els habitants del Baix Segura no puguen considerar-se valencians; ho són, històricament, tant com nosaltres, ho tenim molt clar.’

A la capital del Baix Vinalopó hi ha hagut un procés de substitució lingüística originat per un trasbals demogràfic: s’hi ha quadruplicat el nombre d’habitants d’ençà dels anys seixanta. Tanmateix, Escribano diu: ‘A Elx hi ha indiferència vers la llengua; pots expressar-t’hi i viure-hi en valencià gairebé sempre, però no plenament, perquè el cinema i els prospectes dels medicaments són en castellà i el metge no t’atén en valencià. Eixe problema també el tenen a Catalunya i a les Illes Balears.’

El cas d’Elx és igual arreu de l’anomenada línia Biar-Busot, un territori on no existeix el conflicte lingüístic que es creà d’ençà de l’anomenada Batalla de València; no hi afecta el blaverisme: el problema és entre valencià i castellà. El testimoni de Francesc Ferrer, que és de Foios (Horta Nord) i professor d’Educació Física a Elx, és revelador. Explica que quan li van donar la plaça a Elx va veure amb sorpresa que no hi havia rebuig cap a la llengua, a diferència de València. Però afegeix: ‘Els quatre anys del PP han fet molt de mal i l’últim any, amb el procés català, s’ha agreujat. Ara la gent no se n’amaga i et diu que li parles en castellà. Pense que creen problemes on no n’hi havia: Vox, Ciutadans i més els busquen. La gent sent que tenen dret que els parles en castellà, però no pensen que tens dret de parlar en valencià.’

Per revertir aquesta situació l’associació proposa d’actuar en tots els àmbits possibles, tot augmentant l’ús social del català d’una manera positiva i fomentant espais per a utilitzar-lo. N’és un exemple la Universitat d’Alacant, on el català s’estudia amb una bona dosi de motivació i una estratègia d’implantació clara, que implica diversos departaments. Sandra Montserrat hi fa de professora de filologia catalana i admet que l’escola bàsica ha fet molt per canviar l’actitud de rebuig que hi havia abans cap a la llengua. Explica que a la Universitat d’Alacant el Departament de Filologia Catalana enfoca la docència de magisteri, en una primera fase, amb la intenció que els futurs mestres tinguen una actitud favorable vers la llengua, per a passar a una segona fase de domini de la llengua. ‘Amb l’alumnat no hi ha problemes, si els ho expliques bé i els fas sentir bé amb una docència de qualitat i d’acord amb els seus interessos. La cosa va molt bé entre els castellanoparlants, amb gent de Villena, de Saix, amb un veneçolà o amb un romanès.’

Vint-i-cinc anys d’accions diverses, visibles i efectives
Les accions del Tempir són contundents en pro de la valencianitat. Actualment lliura una batalla contra l’exempció del valencià a les escoles i als hospitals i s’oposa al decret del multilingüisme que vol impulsar el govern valencià. Per una altra banda, valora positivament la nova ràdio i televisió valencianes i li demanen un tomb cap a la comercialitat. També reclamen la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació públics del país.

En el curs dels anys el Tempir ha fet moltes més accions. Una de les més visibles va ser la lluita contra la retolació bilingüe d’Elx –en castellà i català– que, després de diverses denúncies, va obligar el govern local a rectificar, és a dir, a restituir la retolació solament en català. O l’acte d’encesa d’espelmes amb el lema gegantí ‘Al sud en valencià’, del 2017, que reivindicava la valencianitat lingüística i cultural del sud i reclamava la necessitat d’aprofundir en polítiques i estratègies lingüístiques que impulsassen i prestigiassen l’ús social de la llengua a les terres del migjorn.  

Gran part de les activitats van encaminades a defensar els drets lingüístics, desmuntar prejudicis i fomentar l’ús social de la llengua, com ara la campanya ‘M’agrada el valencià‘, un fotoreclam en què hom lluïa pancartes que incitaven a l’ús de la llengua a partir de l’optimisme, amb lemes com ara ‘somiar-te en valencià’, ‘m’agrada la meua llengua en la teua boca’ o ‘m’agrada el valencià perquè et fa chic, cool i sexy’. 

En aquesta campanya es van visitar més de setanta escoles oficials d’idiomes, escoles de primària, instituts, fires de turisme i institucions com la Universitat d’Alacant, que col·labora en l’organització de les Jornades Llengua i Identitat al Sud, del Tempir. Sandra Montserrat explica: ‘Les jornades serveixen per a generar debat i tenen molt bona acceptació. Aprofundeixen en la situació d’ací per a donar solucions. Per exemple, de l’última jornada, n’ha eixit un decàleg d’explicació del multilingüisme; sempre n’ix alguna cosa pràctica per a explicar a pares i professors de la zona.’

A les jornades de l’any 2016, s’hi va presentar el documentari Ser a la frontera sud. El film inclou entrevistes aleatòries que radiografien un sentiment divers de valencianitat i evidencia una realitat complexa, sovint culturalment i lingüísticament indiferent. 

A més de tot això, lliuren els Premis El Tempir, que fan visible la pluralitat de gent al sud, amb una forta càrrega personal i de reconeixement. Escribano ho explica així: ‘Moltes vegades la imatge icònica del país se centra en la gent que ha treballat a favor del país, de la llengua, de la cultura, de València i del centre del país, com si no hi hagués gent als extrems que també ho fan. A voltes ens hem de dir que ens estimem i que ho fem bé, perquè no ens ho dirà ningú. Hi ha gent que ha dedicat tota la vida a això i se li ha de reconèixer.’

O ara o mai
L’associació fa seues les tesis fusterianes de l’ara o mai. Escribano es mostra optimista: ‘Eixe ara o mai és radicalment vigent i molt urgent, no podem badar. Hem d’entendre que cal crear un discurs i una estratègia per a arrossegar la nostra gent. Hem de presentar-ho com un nexe d’unió que no va contra la individualitat de cada persona perquè, avui dia, la realitat ha canviat, és multicultural i el canvi és molt ràpid. Cal ampliar la base i tirar endavant sense complexos. Hem de fer que s’acabe l’exempció? Doncs fem-ho.’ Sobre això, Francesc Ferrer creu que en determinades zones catalanoparlants no tenen consciència de la tasca que s’ha de fer. No tenen eixa concepció que la llengua perilla. ‘L’exemple del Tempir –diu– és necessari per a explicar per a què ens cal la valencianitat, la consciència de país i la importància de la vertebració del territori. Jo fins que no he viscut al sud no he sentit el valencianocentrisme; el sud no existim.’

Després de vint-i-cinc anys de guardar la frontera del sud,  el Tempir no perd la força creadora. Escribano dibuixa un futur del país on la cohesió social del territori porte a una realitat en què les qüestions més emocionals, identitàries i simbòliques no siguen una batalla: ‘Que pugues parlar amb total llibertat d’un País Valencià possible, modern, de progrés, en què el valencià tinga el paper que li correspon de cohesió social i que, al mateix temps, respecte les particularitats lingüístiques individuals i comarcals. Tenir un projecte de modernització de la societat per a tot el domini lingüístic, un mercat cultural comú i que ens sentim reconeguts de tu a tu. I que els prejudicis entre els valencians desapareguen, com també el desconeixement cap al País Valencià.’