17.11.2016 - 09:58
Una maleta plena de roba i un títol de grau sota el braç. Això és el que cada cop més joves acabats de graduar s’emporten a l’aeroport. Disposats a començar una nova vida a l’estranger, aquests joves universitaris deixen enrere famílies, amics i la seva terra esperant un futur laboral més estable i digne. ‘Durant l’últim any de carrera vaig estar treballant de becària a jornada parcial per 300 euros, per això vaig decidir marxar fora a provar sort’. Dit i fet. La Laura s’acomiada amb dos petons dels pares just abans del control de seguretat de l’aeroport del Prat. Destinació: Estats Units.
La precarietat laboral és, a dia d’avui, la responsable que aquesta imatge sigui sovint la continuació de quatre anys en va a la universitat, que no han servit per trobar una feina fixa i decentment remunerada al territori nacional. Segons el sociòleg Antonio Antón, la precarietat laboral afecta l’individu en tres plans: el primer, relacionat amb la temporalitat, fa referència a la inestabilitat del lloc de treball. El segon, de caire més individual, contempla la flexibilitat horària, les llargues jornades laborals i els riscos psicològics (estrès, ansietat) que es poden derivar d’unes condicions laborals abusives. Per últim, pel que fa a la protecció social, es considera que els treballadors en situació de precarietat són més vulnerables de cara a les empreses i tenen menys garanties de respecte als seus drets com a treballadors.
Difícil projecte de vida
Tot i així, el Govern espanyol, responsable de les polítiques d’ocupació, aposta per la flexibilitat i la temporalitat dels contractes. Actualment, només un 7,7% dels joves tenen un contracte de caràcter indefinit, mentre que el 44,8% són de durada inferior a un any. És aquesta inestabilitat laboral, i conseqüentment econòmica, la que impedeix la construcció d’un projecte de vida permanent i amb projecció de futur, i que eleva l’edat mitjana d’emancipació de joves espanyols als 29 anys, tres anys més tard que la mitjana europea. El Parlament de Catalunya ha aprovat aquest 2016 una moció promoguda per Ciutadans en relació a la fuga de cervells. Aquesta proposta pretén impulsar la modificació de la normativa autonòmica que fa referència al retorn dels catalans residents a l’estranger.
La Laura és un exemple dels joves graduats que emigren. Al 2014 i amb 22 anys va decidir marxar als Estats Units perquè en acabar el grau en Història de l’Art tenia una feina de jornada parcial mal pagada a Barcelona. L’empresa que l’havia contractat per treballar a una de les seves companyies li oferia unes condicions salarials molt precàries, segons explica ella mateixa: ‘a més a més, era de les poques opcions laborals que tenia’, afegeix avui des de Londres, on resideix actualment.
Aeroport de Heathrow, Londres, primer país de destinació dels joves talents
Sobrequalificats
Una altra problemàtica que afecta els joves és la sobrequalificació. Segons el Consell de Joventut d’Emancipació, el 54,9% dels menors de 30 anys estan sobrequalificats, és a dir, com que volen o necessiten treballar però no troben un feina per un perfil d’acord amb la seva titulació, s’acaben dedicant a una altra professió que requereix menys formació i està pitjor remunerada. A aquests assalariats se’ls ha batejat amb el nom de ‘treballadors involuntaris’ i la Organització Internacional del Treball, adherida a la ONU, ha observat que aquesta situació ‘estanca l’ascens professional i enterra les perspectives de futur dels joves al mercat laboral’.
És per això que, davant el panorama desolador i perjudicat per la crisi, cada cop són més els ciutadans que fan la maleta i comencen de nou lluny del seu país. Recollint les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, gairebé 100.000 ciutadans de l’Estat van emigrar al 2015, un 23% més que l’any anterior. El grup d’edat més nombrós va ser el de persones d’entre 25 i 40 anys, amb una lleugera diferència entre homes (52%) i dones (48%). Els països que van rebre més immigració, d’acord amb aquestes dades, van ser Regne Unit, França, Alemanya, Estats Units i Equador (en aquest últim cas es tracta de població immigrant que retorna al país d’origen).
L’atractiu d’Europa
En l’àmbit europeu, les condicions professionals que s’ofereixen representen un gran atractiu pels joves graduats, els quals si no marxen reben principalment propostes de convenis de pràctiques o feines de becaris remunerades a 5 euros l’hora. L’horitzó europeu proposa, a més d’un salari molt més competitiu, una jornada laboral més compacta, i sovint més curta, que ajuda la conciliació familiar i deixa temps lliure per l’oci. A més, el prestigi i la millora del currículum per una propera feina en cas de retornar fan que marxar sigui una opció en ment per molts universitaris. L’Alba, graduada en Publicitat i Relacions Públiques, va marxar a Londres l’any 2015 i considera que el valor del seu currículum ha millorat moltíssim: ‘he perfeccionat l’anglès i penso que si algun dia torno a Barcelona es valorarà molt la meva experiència a l’estranger’.
Aquest mes de novembre es publica la nova convocatòria d’Erasmus pel curs 2017-2018. La iniciativa promou l’intercanvi de joves universitaris entre facultats de la Unió Europea per cursar un o dos semestres a l’estranger. Així, en moltes ocasions, aquesta estada esdevé el primer contacte per l’estudiant amb un país europeu, obrint la mentalitat dels joves a un futur internacional.
Traducció, l’exili laboral
Als últims anys, el flux de joves graduats que busquen feina entre els països europeus s’ha accentuat. Aquest procés ha estat multifactorial, però el mercat únic laboral dins de la Unió Europea i la millor formació en llengües estrangeres de l’alumnat han estat imprescindibles per aquest canvi. En aquest conjunt complex, els nous marcs de formació a nivell universitari hi han jugat també un paper decisiu. Els estudiants de Traducció i Interpretació són el que tenen la taxa d’exili laboral més alta de tots els graus, amb un 61% del total d’estudiants.
Segons el degà d’aquesta facultat de la Universitat Pompeu Fabra, Sergi Torner, ‘el Pla Bolonya ha tingut una repercussió favorable des del punt de vista de la mobilitat, ja que ha suposat la convergència de sistemes de títols universitaris internacionals’. Aquesta iniciativa, posada en marxa al 2010, va permetre unificar els criteris educatius i homologar els graus de totes les universitats d’Europa, de manera que havent assolit una titulació a un país europeu es pogués exercir la professió lliurement a qualsevol d’aquests països. El coordinador de l’oficina de mobilitat de la facultat de Traducció i Interpretació de la UPF, Guilhem Naro, certifica que una estada a l’estranger obre les portes d’un futur professional més enllà de les fronteres i explica la diferència salarial entre Espanya i França:
D’altra banda, el sistema de beques nacionals i europees que promouen la mobilitat, com les beques Erasmus, han fet que molts estudiants hagin sortit del seu petit espai conegut per anar a veure món. Aquesta major facilitat per fer estades de formació a l’estranger ha anat lligada a una creixent cultura internacional als joves, que tenen unes competències interculturals, una formació en llengües i una vocació internacional que no tenien les generacions precedents. De totes maneres, Torner destaca que les possibilitats que tenen els graduats per poder trobar feina a l’estranger depenen de la qualitat de la seva formació acadèmica al país d’origen, i critica que aquesta qualitat ‘només es podrà garantir si les autoritats competents fan una aposta ferma per inversió en educació, que de moment sembla quedar molt lluny de les seves prioritats’.
És el cas del Josep Maria: considera que el fet de marxar d’Erasmus a Itàlia durant el seu doble grau en Ciències Polítiques i de l’Administració i Dret li va donar la primera empenta per conèixer món i veure un futur fora de l’Estat espanyol. Ara amb 26 anys està treballant al departament jurídic d’una consultoria a Ginebra i explica que sense les experiències internacionals a Itàlia i a Bèlgica, no hauria arribat on és ara. Així, els Erasmus tenen múltiples avantatges, com mostra el següent gràfic elaborat a partir de dades de la Comissió Europea.
El degà de Traducció i Interpretació, Sergi Torner, afegeix en declaracions a Cetrencada: ‘és cert, evidentment, que el fet que graduats i postgraduats del nostre país puguin trobar sortides professionals a l’estranger suposa en gran mesura un èxit de la nostra capacitat formativa. Però és igualment cert que l’emigració forçada dels joves, l’exili laboral, és un fracàs rotund del sistema: fracàs que denota la ceguesa moral d’uns dirigents polítics que hipotequen el nostre futur per un plat de llenties. Destinar diners per formar professionals que no podran fer el retorn a la societat d’allò que han après perquè hauran marxat és —o així ho veig jo— absurd’.
Per tant, l’emigració actual dels joves universitaris suposa les dues cares de la mateixa moneda. La cara, més optimista i ambiciosa, és la d’aquells que decideixen marxar perquè són conscients que les condicions laborals i la qualitat de vida sovint milloren a l’estranger. Per altra banda, la creu és la realitat de la majoria dels casos, on molts joves necessiten emigrar per tal d’obtenir una feina digna i ben remunerada. Però cal recordar que marxar és només una de les sortides, i que és necessari que els diners invertits entre tots en la formació dels estudiants es reinverteixin en la societat. És cada estat, amb les seves polítiques d’ocupació, el que ha de garantir un futur atractiu pels joves, oferint una qualitat de vida i una carrera professional equiparables als altres països europeus.
