El suplicatori i l’autoengany

Dijous el congrés espanyol va votar a favor de retirar la immunitat a la diputada Laura Borràs perquè el Tribunal Suprem pugui jutjar-la per prevaricació, frau a l’administració, malversació de diners públics i falsedat documental mentre dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. El fiscal previsiblement demanarà per a ella quinze anys de presó, cinc més dels que reberen José Barrionuevo i Rafael Vera pel seu paper en el terrorisme d’estat, que aquests dies ha acabat esquitxant definitivament Felipe González arran de la desclassificació de documents de la CIA. El PSC, amb la bona consciència que el caracteritza, fingeix no creure’s la informació, encara que abans hagués atorgat credibilitat a la falsa comunicació de la CIA sobre la presumpta negligència dels Mossos en els atemptats islamistes de l’agost del 2017; una comunicació farcida d’errors lingüístics i desmentida per l’agència mateix.

Posar en dubte un document oficial de la CIA sobre les entranyes del poder a Espanya és com si als anys setanta algú hagués dubtat de la veracitat dels ‘papers del Pentàgon’, que esquitxaven no pas una sola administració sinó totes, des de Kennedy fins a Nixon. En aquell escàndol, ‘l’interès d’estat’ era molt més gran i els dos partits haurien pogut posar-se fàcilment d’acord per aixecar un mur de desqualificació molt més sòlid que no pas el negacionisme de l’equip d’Iceta. Sols que, com passa ara amb la misèria moral del PSOE de González, el país, d’una manera o altra ja sabia allò que deia l’informe de McNamara i encara no havia arribat al cinisme encarnat en Donald Trump. El PSOE, més circumspecte que la seva sucursal regionalista (al cap i a la fi és un partit de govern), s’ha limitat a abocar terra (o anys) damunt el crim d’estat. Vénen a dir que el temps ja ho ha esborrat. Adoptant la fórmula del PP per a exonerar-se dels crims del franquisme, repeteixen, ells també, que no s’han d’obrir les velles ferides.

Per si no era prou evident, ho han reblat reivindicant el llegat de González. Tot molt clar, efectivament. Perquè si a més d’obstruir la justícia blocant una comissió d’investigació parlamentària, hom es declara hereu d’un assassí, la resta són faves comptades. Qualificar de polític l’assassinat no en manlleva la vergonya, més aviat al contrari: l’alteració de la lògica de fins i mitjans és el forat negre de la política. I escudar-se darrere d’aquesta no preserva de les conseqüències morals i fins i tot legals del crim, car l’article 131 del codi penal espanyol diu que els delictes de terrorisme no prescriuen quan hagin causat la mort d’una persona.

Però encara hi un altre fet: condemnats a deu anys de presó, José Barrionuevo i Rafael Vera van anar-hi acompanyats fins a la porta per la plana major del PSOE, hi van romandre tres mesos i en van sortir indultats. Els Jordis aviat compliran tres anys de la sentència, condemnats pel mateix tribunal que jutjarà Borràs i amb el mateix testimoni, la Guàrdia Civil, a qui la titular del jutjat d’instrucció número 9 de Barcelona va encomanar d’aportar les proves que els Mossos no havien trobat. Aquest nou cas, per molt que alguns ho ometin, forma part de l’ampliació de la causa contra l’independentisme. Al marge de si Borràs va cometre una falta administrativa adjudicant contractes a una mateixa empresa pel mètode de fraccionar les factures –i seria irresponsable pronunciar-se a favor o en contra sense saber els fets–, sempre restaria l’evidència de la persecució política. Ni els fets, en cas d’existir, no serien tan greus que justifiquessin la pena que demana la fiscalia ni es pot passar per alt que el cas sortís a la llum quan Borràs s’havia destacat com a diputada independentista i persona afí al president Torra, un altre polític perseguit amb un pretext que passarà a la història dels escàndols de la democràcia espanyola.

L’acusació de la jutgessa Silvia López Mejías, si es despulla dels legalismes, es resumeix en la suposició que Borràs va perjudicar l’erari contractant fora de concurs una empresa per programar la web de la Institució de les Lletres Catalanes. Però l’acusació de frau sols se sosté si es pot provar l’apropiació indeguda de cabals públics per part de l’ex-directora, com tanta n’hi ha hagut per part de polítics dels partits espanyols que ni tan sols són investigats. A tot estirar, i en relació amb el càrrec de malversació, es podria discutir si el cost facturat pels serveis informàtics –si fa no fa, un quart de milió d’euros durant anys– fou excessiu i encara caldria demostrar que Borràs va beneficiar-se’n amb alguna contrapartida. Però no van en aquest sentit ni la celeritat de la jutgessa a apartar els Mossos de la investigació ni les presses per a actuar mitjançant un suplicatori quan s’acosten eleccions autonòmiques i Borràs entrava a les travesses per a encapçalar una candidatura. Per això l’escenificació es configura com un nou episodi de segar caps a les files independentistes, continuant l’estratègia amb què l’estat cerca una estabilitat cada vegada més esmunyedissa.

Sobre aquest cas, ja s’ha dit pràcticament tot i no és plausible que el mateix tribunal que l’any passat va protagonitzar el judici més escandalós en dècades intervingui ara en el poder legislatiu per acabar certificant la innocència de Borràs. És inútil dissimular i la pantomima d’ERC i de la CUP d’abandonar l’hemicicle rentant-se les mans d’una decisió definitòria no els salvarà de la responsabilitat. Fugir de la decisió no eximeix de decidir. Hom simplement decideix com la majoria. I amagar-se això duu a contradir-se, ço és, al conflicte amb un mateix. Com li ha passat al portaveu d’Esquerra assegurant, d’una banda, que Laura Borràs hauria de sotmetre’s voluntàriament a la justícia per demostrar la seva innocència i, d’una altra banda, que del Tribunal Suprem no se’n pot esperar res de bo. La CUP tampoc no ho ha fet millor, criticant Borràs per no haver dimitit i no haver-se posat a disposició d’un tribunal de primera instància, aquell, doncs, que va encetar la investigació prospectiva sense informar-ne la interessada.

El missatge hauria estat molt diferent si ERC i la CUP haguessin abandonat l’hemicicle denunciant la intromissió del poder judicial en l’ordenació legislativa de la representació popular, una intromissió que significa una volta de caragol més en l’assalt a la democràcia. Marxant sense esvair els dubtes sobre la persecució política de Borràs, ERC i la CUP han demostrat la pobresa ideològica dels programes respectius. Una volta se’n descompta la buidor dels missatges, resta una obsessió malaltissa contra ‘els convergents’. Però aquesta etiqueta ja no designa res més que la necessitat de recórrer a un fantasma per manca d’imaginació de futur. I de visió del present, car allò que sociològicament havia estat ‘Convergència’ fa temps que va decantar-se majoritàriament per dues opcions electorals: el PDECat, avui agonitzant i amb la voluntat dividida entre dissoldre’s en l’espai independentista de la Crida o seguir Marta Pascal de tornada al regionalisme, i l’opció de la nova ERC, hereva de l’essència del pujolisme, és a dir, de l’art d’hegemonitzar el poder a Catalunya monopolitzant la interlocució amb l’estat. Això requereix d’imposar la convicció que ‘ara no toca’, parar el cove per si mai hi entra cap peix i exercir un ferri control del partit per ampliar el clientelisme i retenir les institucions tant de temps com ho permetin la credulitat i la comoditat de la gent.

Que ERC es revolti per les crítiques que li arriben del gener del 2018 ençà és comprensible, car per emprendre la conquesta de les institucions en les actuals condicions cal negar els fets: com ja advertia Hannah Arendt, la capacitat d’actuar i la negació de la veritat fàctica van relacionades. Deia Arendt que sense la llibertat d’afirmar o negar les coses, cap acció no seria possible. I l’acció és l’essència de la política. Els fets poden discutir-se, posar-se en dubte, negar-se. Ho hem vist a bastament durant el procés contra els consellers independentistes, la presidenta del parlament i els de les entitats civils, i sens dubte ho tornarem a veure en el procés de Laura Borràs. En canvi, les mentides solen ser plausibles, perquè el mentider afaiçona el relat que el seu públic vol sentir. Amb la decisió farisaica de no votar la seva convicció, ERC i la CUP sostenen l’acusació contra Borràs i traslladen la sospita que recau sobre l’independentisme a un públic predisposat pels casos de corrupció de CiU. L’etiqueta de ‘convergent’, emprada abusivament, ho acaba d’adobar.

La CUP s’ha defensat amb l’argument que Borràs podia estalviar-se el tràngol si dimitia i es deixava jutjar per una instància inferior, imaginant-se, potser, que llavors la persecució es conjuraria per art de màgia i la fiscalia rebaixaria el seu objectiu. Esquerra ha estat més sofística, i s’ha justificat amb l’argument que el seu vot no canviava l’aritmètica. Però això és confondre resultats amb intencions. I la intenció sí que canviava el missatge enviat a la resta de partits i en particular al govern de l’estat, que, tot i que cada vegada menys, encara necessita els vots d’Esquerra per a la seva geometria variable. Esquerra sols és decisiva per a garantir el malabarisme d’un oportunista deslleial amb tothom. Però per a alterar l’actual correlació d’amistats i rivalitats, tan nociva per a l’independentisme, caldria adonar-se que, si la dimissió política davant la interlocutòria no canvia l’aritmètica de la cambra, tampoc no canviarà la sentència del Tribunal Suprem. I aquest apriorisme, i no pas la prevaricació real o inventada de Borràs, és el vertader escàndol.