El suplicatori: els precedents del judici polític de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu

Aquesta setmana, el Parlament Europeu ha començat a tramitar el suplicatori del Tribunal Suprem contra Carles Puigdemont i Toni Comín, que pot significar que acabin perdent la immunitat parlamentària i es reactivi l’euroordre contra ells, aturada després de la sentència del TJUE.

Les dades de la darrera legislatura (2014-2019) mostren que l’eurocambra ha acceptat gairebé totes les peticions d’aixecar la immunitat (90%); tanmateix, una anàlisi en més profunditat ens revela quan es refusen les demandes, per quin motiu i si hi ha biaix ideològic en les decisions.

En total, hi ha hagut cent setanta-sis suplicatoris, dels quals la majoria han estat acceptats (64%) –si bé en menor proporció que en la darrera legislatura–, un terç han estat denegats, i hi ha sis casos, inclosos els del president Puigdemont i el conseller Comín, que encara s’estudien.

Que n’hi hagi tants casos demostra que és un procediment habitual i que s’ha d’utilitzar sempre que es vol jutjar un diputat europeu. Com a exemple, un 10% són per un fet tan banal com les infraccions de trànsit, però que, si s’obre una causa judicial, no es poden aplicar sense el permís de la cambra.

Fins i tot, hi trobem un cas que va ser considerat excessiu però que mostra el respecte cap a la immunitat: la fiscalia va demanar el suplicatori per tenir accés al telèfon de l’eurodiputat Gianluca Buonanno, quan ell era el denunciant. El ministeri fiscal va argumentar que la immunitat, que no permet l’escorcoll personal ni del domicili sense el permís de la cambra, s’havia de demanar independentment de la posició de l’eurodiputat en el procediment.

Quan es denega l’aixecament de la immunitat?

La principal causa de denegació dels suplicatoris és la protecció de la llibertat d’expressió. En la major part de casos que ha estat refusat (66%), les acusacions eren per difamacions, calúmnies i categories similars.

Tanmateix, aquesta protecció ha anat variant i, en gran part, explica els canvis en la proporció dels acceptats a cada legislatura. Al començament la protecció sobre les opinions dels diputats europeus era gairebé total, però la presència creixent i desacomplexada de l’extrema dreta ha anat fent variar la posició.

El Parlament Europeu va mantenir la immunitat de l’ultra austríac Peter Sichrovsky (2000) quan va dir que el president de la comunitat jueva de Viena era un ‘idiota’, una ‘persona desgraciada’ i que aprofitava la mort dels seus pares per a aparèixer a la televisió. També la mantingué a Alessandra Mussolini (néta del dictador), que va acusar sense proves els seus rivals polítics d’haver violat la llei i haver utilitzat informàtics per manipular i documentar amb l’objectiu d’apartar-la de la política. Les declaracions d’aquesta mena ara no serien protegides, si tenim en compte casos similars, i ara queda circumscrit als assumptes relacionats amb l’activitat al parlament.

Les opinions de Jean-Marie Le Pen (1998), que va trivialitzar l’Holocaust, o la de Bruno Gollnisch (2005), que directament  el va negar, van marcar un abans i un després. Tot i això, encara és fortament protegida en casos relacionats amb l’activitat parlamentària i en aquesta darrera legislatura es va mantenir la immunitat de la portuguesa Ana Gomes, quan va dir que la privatització de les drassanes de Viana do Castelo (Portugal) era un cas de corrupció, i la de Florian Philippot, que va afirmar que Catar finançava el terrorisme.

Els altres casos refusats són per fumus persecutionis, és a dir, pel fet de considerar que l’acusació pretén perjudicar l’activitat parlamentària del diputat. Per posar-ne un exemple, l’eurodiputat Daniel Cohn-Bendit va ser acusat d’ajudar una persona cercada per terrorisme a escapolir-se de la justícia i donar-li suport econòmic. Sense discutir els fets, com que les sospites eren conegudes d’ençà dels anys setanta, es podia entendre que l’acusació pretenia perjudicar la seva actuació com a eurodiputat i li van mantenir la immunitat.

El cas de Puigdemont i Comín és un cas nou, amb dues sentències contraposades, la del Tribunal Suprem contra el procés i la de Slesvig-Holstein, que refusa que en la preparació i l’execució del referèndum del Primer d’Octubre hi hagués violència. A més, serà un altaveu internacional de primera magnitud per a internacionalitzar el conflicte i debatre sobre la protecció dels drets fonamentals en l’estat espanyol.

La importància de la ponència

En el procediment té un paper clau la comissió d’afers jurídics del Parlament Europeu. Un membre de la comissió fa una ponència del suplicatori; en el cas de Puigdemont i Comín només poden ser els conservadors Raffaele Stancanelli  o Angel Dzhambazki. Després la comissió elabora un informe favorable o contrari a la immunitat, que és votat al ple del Parlament Europeu.

Dels cent setanta-sis suplicatoris, només en un difereixen la ponència i el resultat final del procés. Concretament, el cas sobre Mario Borghezio (2006), que va titllar ‘d’idiotesa judicial’ la retirada de crucifixos a les aules. El ponent, del mateix país, va proposar de retirar la immunitat, però la comissió, per un  resultat de vuit vots a cinc, va decidir que era una opinió sobre un afer d’interès públic i que, per tant, calia mantenir la immunitat.

La nacionalitat i el partit, factors clau

Els estats pels quals han estat triats els diputats és també un factor a tenir en compte. Només sis estats de la Unió Europea concentren més de dos terços dels suplicatoris i nou no han tingut mai cap diputat en aquest procediment. Concretament, són Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, la República d’Irlanda i Suècia.

No sembla que es pugui explicar per la grandària de l’estat ni pel temps que fa que és a les institucions europees, perquè hi ha estats fundadors de l’espai comunitari europeu que no hi han tingut mai cap cas i alguns amb una població important, com ara els Països Baixos, el Regne Unit o l’estat espanyol, que no n’hi tenen cap o molt pocs.

Fins al procés actual contra Puigdemont i Comín, només hi havia un cas contra un eurodiputat triat a l’estat espanyol i, de fet, no hi havia participat la justícia espanyola. És l’eurodiputat Koldo Gorostiaga, de la candidatura de l’esquerra abertzale Euskal Herritarrok, que va ser processat arran de la detenció a l’estat francès del tresorer de Batasuna amb 200.000 euros, que va justificar com a fons rebuts pel Parlament Europeu.

Una explicació pel gran nombre de suplicatoris a l’estat francès i a Itàlia és el fet que des de fa dècades tenen eurodiputats d’extrema dreta a les institucions. El partit de Marine Le Pen concentra divuit dels vint-i-vuit casos de l’estat francès, més de la meitat; i de la Lliga Nord, n’hi ha hagut onze.

Més de la meitat dels suplicatoris són contra membres de grups d’extrema dreta, o no adscrits en cap grup, però que ben sovint són també d’extrema dreta. Tot i que històricament són una petita part dels diputats, tenen un paper destacat en aquests procediments.

La relació entre l’augment de suplicatoris i la presència creixent de l’extrema dreta es veu, per exemple, en el fet que Polònia, malgrat formar part de la Unió Europea des del 2004, ja forma part dels estats membres que més vegades han demanat de retirar la immunitat a algun parlamentari.

Els suplicatoris als eurodiputats d’extrema dreta acostumen a ser per difamacions o declaracions que promouen la discriminació racial o religiosa. D’ací ve que sigui més habitual també que es permeti de retirar-los la immunitat en comparació amb els diputats socialistes, d’esquerres, verds i populars.