Dissabte VilaWeb va publicar aquest informe especial sobre el sottogoverno de la Generalitat de Catalunya. Aprofitant que fa pocs dies que s’han publicat les dades corresponents a l’any passat, Alexandre Solano ha fet una radiografia dels 580 càrrecs que depenen de la voluntat del govern. Són assessors i personal de confiança política o directius d’entitats i empreses públiques.

Les dades han causat un escàndol notable. Destaque les més cridaneres:

• Dels 348 alts càrrecs i eventuals que hi ha ara, tan sols 34 van assumir el càrrec abans del 24 de maig de 2021, quan Pere Aragonès va esdevenir president. És a dir, la immensa majoria tenen vinculació amb l’acord de govern entre ERC i Junts primer i amb ERC tota sola després.
• L’octubre del 2022, quan Junts va eixir del govern, 127 dels 314 restants ja ocupaven el càrrec i la majoria, 187, van ser substituïts per uns de nous –s’ha d’entendre que per personal més afí a Esquerra Republicana.
• Els funcionaris (professionals i no nomenats políticament) que més cobren de l’administració de la Generalitat de Catalunya són els del nivell A-1 del cos superior, cosa que requereix un títol universitari. Comptant tots els complements, tenen un sou anual entre 32.296,84 euros i 77.511,56. Això significa que el funcionari que cobra més i és més qualificat percep 16.000 euros menys que molt del personal designat a dit.
• I això és així perquè la retribució anual mitjana entre els alts càrrecs i assessors de nominació política és de 85.484,5 euros, però el sou més comú entre ells és de 93.160,26 euros. Aquest sou el cobren 123 càrrecs, del total de 348.
• La diferència entre el sou dels membres del sottogoverno i la població general és escandalosa. El sou mitjà a Catalunya és de 28.145,02 euros, i el sou medià (és a dir, el que cobra més gent) és de 23.962,36. Per contra, el sou mitjà del sottogoverno és de 85.484,5 euros i el medià, de 93.160,26. Això vol dir que una sola d’aquestes persones cobra l’equivalent a quatre sous de l’empresa privada.
• Finalment, els sous que cobra el sottogoverno de la Generalitat de Catalunya són substancialment més alts que els d’institucions semblants o superiors en rang. El cap de govern d’Andorra, per exemple, cobra 45.000 euros menys que el president de la Generalitat. I els secretaris d’estat andorrans, que seuen al consell de ministres, cobren 48.000 euros menys que un conseller de la Generalitat.

Les dades fan referència tan sols a la Generalitat de Catalunya, però cal tenir en compte que els partits polítics tenen en els ajuntaments i sobretot en les diputacions un espai enorme on col·loquen els seus militants i els ofereixen unes feines que, com hem vist, no es poden comparar amb les oportunitats que tindrien en el sector privat. Tot plegat acaba creant una xarxa espessíssima en què una part substancial dels militants tenen una feina que depèn del partit.

Evidentment, aquesta situació és possible gràcies al model de partits i de sistema electoral actual, basat en llistes tancades i amb unes cúpules que acumulen un poder absolut.

Aquest model de funcionament és important per a la nostra democràcia, per dues raons.

La primera és que fa que –com passa ara mateix amb la negociació per a investir Salvador Illa– l’acció política es trobe marcada per les necessitats professionals i privades d’un tant per cent important i decisiu dels membres dels partits polítics. La segona, molt més important a llarg termini, és que els mèrits i la professionalitat acaben comptant poc al costat de la lleialtat i la militància, cosa que significa que la mediocritat i el sectarisme s’apoderen dels nivells decisius de l’administració.

En relació amb la primera raó, he de comentar encara una innovació creada pel PSC i els Comuns a l’Ajuntament de Barcelona i que ara sembla que es podria repetir entre el PSC i Esquerra a la Generalitat.

Aquesta innovació va consistir en el fet que, en canvi del pacte per la investidura entre els Comuns i el PSC, els socialistes mantinguessen en el seu lloc una bona part del sottogoverno dels Comuns, fins i tot si, com ha passat, no entraven al govern. En vam parlar aleshores en aquest article d’Arnau Lleonart.

Ara, segons que va explicar Eldiario.es, Esquerra intenta un pacte semblant, de manera que si Salvador Illa fos president Esquerra com a partit es mantindria a l’oposició, però part del seu sottogoverno continuaria cobrant.

Per què aquest estrany comportament? Doncs perquè en realitat no parlem del sou de persones i prou. Molta gent que treballa formalment en les institucions constitueix, de fet, el moll de l’os de l’aparell dels partits i treballa no pas per a l’administració a què és adscrita, sinó per al partit –que se n’estalvia el sou.

Hi ha països sud-americans on quan canvia el govern canvien fins i tot els mestres d’escola. Ací som molt lluny d’això, per sort, però també som molt lluny de la norma de països com ara el Regne Unit, Alemanya o el bloc escandinau, a què hauríem d’aspirar. Són països on la influència del sottogoverno és feble, per dues raons: perquè hi ha una administració forta i professional que els polítics respecten i no tracten com un botí i perquè els partits s’aguanten i funcionen tots sols, amb recursos propis, sense okupar l’estat per estendre la seua xarxa clientelista i d’influències.

Dos comentaris finals. Això passa en tots els partits, és cert. Ara mateix veiem gent de Vox que es passa al PP per conservar els llocs de feina després del trencament dels pactes. Però hi ha partits i partits. No tots es comporten igual o, sobretot, amb la mateixa intensitat.

I el segon comentari. El problema no és ben bé quant cobren o deixen de cobrar –que també ho és. El problema és l’eficàcia o la nul·litat, més aviat la nul·litat, dels qui cobren. I la creació de llocs de feina literalment absurds. I l’abús en el nombre de contractats per cada administració.

Sobre això, cal tenir en compte el paper preocupant de les joventuts dels partits, que promocionen gent molt jove perquè hi faça carrera, gent que no ha treballat mai al sector privat, que no té ofici ni benefici conegut i que es troba atrapada a l’ombra del partit i de la cadena de favors i deutes, que cobra uns diners que ningú més no pot ni somniar que cobraria i que es converteixen en autèntics talibans fanatitzats capaços de fer i de justificar coses injustificables com les que hem vist fa poc arran de la crisi dels cartells. Són aquella “ciutadella” emblemàtica de la “nova burgesia política” que tan bé ha definit en els seus llibres Christophe Guilluy.

Per a acabar: no crec que calga explicar que aquestes xifres són generals i que entre aquesta gent trobem també persones honorables, amb una dedicació extraordinària al bé comú, amb un interès legítim per a millorar la vida de la població i que podrien fer carrera fora de la política, sense cap dificultat. I tant que sí. En conec, done fe que hi són i també que pateixen molt en vista de tot això que passa. Però el mecanisme, la part estructural, s’ha podrit. I aquest és un dels problemes més greus que tenim com a país i que explica, també en bona part, per què no som allà on la gran majoria de la població volíem ser el 2017. Allà on hem de ser –amb totes les conseqüències, i netejar això n’és una– si volem tenir, com a societat i com a nació, una vida digna i un futur possible.

PS1. Allò que tothom esperava ha passat: Joe Biden ha decidit de renunciar a ser el candidat a la presidència dels Estats Units. Biden ha donat suport a Kamala Harris perquè ocupe aquest lloc, però la situació encara és confusa i us l’anirem aclarint aquests dies. De moment, ací teniu el minut-a-minut que reflecteix com han anat passant les coses aquestes darreres hores.

PS2. Dues bones notícies de Mallorca i les Illes. La manifestació d’ahir contra la saturació turística, que fou novament un gran èxit i, sobretot, la reacció de la població contra els intents de PP i Vox de crear un problema amb el català a l’escola. El govern balear ha demanat a cada família quina llengua vol que siga la vehicular i el resultat ha estat que el 78,5% de les famílies de les Illes ha dit que el català. Una lliçó tremenda de seny i dignitat. Gràcies.

PS3. Andorra viurà aquesta setmana un relleu històric del copríncep episcopal, una de les dues persones que són cap de l’estat. Josep Lluís Serrano arriba amb l’aurèola de ser l’encarregat de fer canvis que la societat andorrana demana de fa anys. Us ho expliquem en aquest article.