El somriure rebel del feminisme

Les fotografies –les imatges– parlen per si mateixes? Cal que els donem veu, cadascú des de la nostra forma d’entendre-les? El debat és interessant i no l’acabarem mai: el text i el context, en diuen alguns. Un exemple recent: arran de l’atemptat de Londres, es va difondre una foto, realitzada per Jamie Lorriman al pont de Westminster, on es veu una noia amb mocador al cap que passa al costat d’una dona que, agenollada, atén un dels ferits i un grup de gent que s’ho mira. La noia, presumptament musulmana, sembla que parli per telèfon, indiferent a la situació. A partir d’aquí, els intolerants de totes bandes, amb molts espanyols obtusos al capdavant, van començar a dir que ella, i allò que per ells representava, no sentia cap pena per les víctimes. La islamofòbia corrent, com totes les fòbies, a raig. Resulta que el fotògraf mateix va sortir a ensenyar una altra fotografia d’uns moments abans en què el rostre d’aquella noia mostrava una consternació absoluta. I ella va explicar que volia trucar a la seva família per dir que es trobava bé. Però la caverna no havia vist en la imatge res més sinó l’odi que porta dins seu.

Sembla que les imatges les llegim segons com ens convé. Jo també ho faré. La setmana passada va circular per les xarxes de tot el món una altra fotografia que, en si mateixa, no ensenya més que una noia somrient envoltada d’uns homes aparentment alterats. És Saffihay Kahn, que va sortir a defensar una amiga seva que portava el cap tapat enmig d’una manifestació feixista a Birmingham. No sé si aquí cal context: la potència de la imatge rau en la rebel·lió que conté el somriure d’aquella dona envoltada d’homes que gesticulen. No calen pas gaires explicacions; quan amb el pas del temps es perdi informació, el context, la imatge continuarà parlant: sabrem que fos el que fos que passava, ella tenia raó. Mentre aquells homes mostraven ira, nerviosisme o estupefacció, la Saffihay responia amb un somriure mordaç. I revulsiu.

Aquesta imatge m’ha recordat més instantànies (tot i que se n’ha perdut molt l’ús, quin substantiu tan eloqüent!) on unes altres dones han protagonitzat moments de dignitat que tenim la sort de poder recuperar gràcies a la fotografia. La que va recollir, per exemple, ‘le baiser de Marseille’, en què dues noies es petonegen somrients davant la mirada incrèdula o rabiosa de les participants en una manifestació en contra del matrimoni homosexual a França. O el somriure desafiador de Josephine Witt després d’haver ‘atacat’ amb confeti Mario Draghi mentre el tal senyor feia una conferència a la seu del Banc Central Europeu. El somriure murri de Louise Schneider, una activista de vuitanta-sis anys que fa poc va fer una pintada a la seu de la banca nacional suïssa a Berna. I més: Leisha Evans contra la violència policíaca, a Baton Rouge; Tess Asplund col·locant-se enmig d’uns neonazis a la ciutat sueca de Börlange; o Jan Rose Kasmir, que ja l’any 1967 ensenyava una flor als oficials armats a Washington enmig del conflicte de la guerra de Vietnam. (Totes aquestes fotografies les podeu veure reproduïdes en aquesta entrada del meu bloc.)

Hi ha una cosa que travessa, em sembla, totes les imatges: la dignitat d’aquestes activistes es manifesta amb contundència, però potser allò que fa que el seu signe de protesta sigui encara més radical és que no hi ha ràbia, no hi ha mala bava, hi ha calma o somriures que invoquen una raó sòlida, inqüestionable. Quines lliçons ètiques! Quina contundència en el gest, en les accions, en els rostres! Quina meravella d’imatges!

No suggereixo que la insubmissió només pugui exercir-se per mitjà d’aquestes formes tan amablement provocadores, si es pot dir així. Les activistes de Femen protagonitzen accions diguem-ne agressives, tan legítimes i necessàries com les que he pres de referents. De vegades, cal cridar, cal manifestar-se amb rotunditat, cal fer servir dispositius que el sistema qualifica de vandalisme per oposar-se al veritable vandalisme, l’institucional, el que reprimeix les llibertats personals o col·lectives fent servir les mecàniques de l’estat, aquell que empresona o mata amb la legalitat com a coartada. Però les imatges que il·lustrin aquestes protestes enèrgiques sempre podran ser usades maniqueament pels submisos, pels qui sempre callen, pels adlàters del sistema. En canvi, el retrat del somriure insubmís, de la posició de resistència ferma, passiva, amb el pas del temps sempre es mostrarà a favor de la llibertat. Aquestes imatges donen la raó a les seves protagonistes sense necessitat de cap explicació suplementària, evidencien les seves denúncies amb una alta contundència en el terreny de la representació.

Seria un carallot si no remarqués l’evidència, si no posés un èmfasi especial (un èmfasi polític, gens romàntic) en què totes les protagonistes d’aquestes imatges són dones. He trobat poques imatges semblants en què el desafiament al poder per mitjà del somriure o de la calma ètica fos realitzat per homes. A més, m’interessa subratllar, també, que el conjunt de fotografies de què parlo ensenyen protestes protagonitzades per dones sobre temes que no són, aparentment, de l’àmbit de reivindicació feminista. Però això és, un altre cop, un reduccionisme interessat per aquells que volen reduir el feminisme al terreny de la ‘igualtat’. Tal com jo ho veig, el feminisme, si lluita contra els privilegis tan històrics com contemporanis de l’home, lluita igualment contra tot símptoma d’injustícia. Josephine Witt, quan va fer la seva acció al Banc Central Europeu, es va preocupar de legitimar el seu somriure rebel com un fet feminista. I també va reivindicar el seu somriure com una mostra de revolta. La resta de gestos (a favor del matrimoni homosexual, contra el neofeixisme, contra el poder policíac i militar…) d’aquelles noies i dones també podem interpretar-los com uns signes de la rebel·lió feminista.

La rebel·lió dels rostres i dels gestos en la realitat i el rastre que en deixa la fotografia. És la mateixa cosa i no ho és, tot alhora. Quan vols canviar les injustícies del món, actues com pots (o com et deixen) en el registre de la realitat. En el registre simbòlic, però, les imatges de la insubmissió somrient prenen una força d’alta dimensió ètica. D’una ètica (feminista?) que somnio poder practicar algun dia.