19.06.2024 - 21:40
Tenim la sort que hi hagi la fotografia: tan jove, tanta vida als ulls i aquell somriure.
Aurora Picornell, des del retrat que travessa els anys i que en serva intacta intel·ligència i força i perspectiva, ha esdevingut símbol de dignitat i d’esperança.
Símbol invicte.
La van assassinar amb crueltat característica; van colgar el seu cos, d’amagat, a la fossa comuna; van pretendre, així, esborrar-la del món. Això que fan. Això que intenten. Però l’amor és tossut i té memòria; i el nom; i la fotografia; i els fets que el poble coneix i que s’explica (en veu baixa per superar persecucions, en cançons, en rondalles, en metàfores). El somriure de l’Aurora Picornell torna sempre a emergir des d’on sigui que el provin de soterrar.
Al Parlament de les Illes, hi debatien l’altre dia la ignominiosa proposició de Vox, ignominiosament afermada pel PP, per a derogar la llei de memòria democràtica. I va ser aleshores quan el personatge que el PPox ha col·locat de president de la institució va mostrar davant de les càmeres l’expressió del seu odi cerval: va colpejar l’ordinador de la vice-presidenta segona, en va arrencar el cartellet amb el retrat d’Aurora Picornell, el va estripar i va expulsar les diputades de la mesa que el mostraven.
Aquesta rancúnia que li conserven parla de dues coses, com a mínim: retrata cruament, clarament, la misèria moral i material que mantenen els hereus ideològics dels botxins (els executors i els que permeten, instiguen, encobreixen les execucions), l’odi que continua obsessivament guiant els seus actes, i, sobretot, mostra la força que guarda, la força que transmet el símbol en què s’ha convertit el retrat somrient d’Aurora Picornell.
El símbol inestripable.
Que la memòria d’Aurora Picornell, de les dones i els homes que amb ella va assassinar el feixisme aquell hivern de l’any trenta-set, era ben viva molt abans de l’acte rabiós de l’individu que en va estripar els retrats; que se n’han escrit articles, llibres, que hi ha documentaris, poemes, carrers dedicats, l’institut de Palma que du el seu nom com a emblema de totes; que és filla predilecta de Mallorca; que el seu record era ben viu i que ara, un acte de la més baixa estofa (aquesta agressivitat, aquesta degradació, aquest menyspreu continu per les formes parlamentàries que mostra l’ultraespanyolisme) l’ha tornada a encendre. I el seu somriure encara es fa més clar quan el seu poble l’escampa.
Ella es deia Aurora i la germana que la va seguir, Llibertat. Aquesta bella declaració de principis. Els pares, Gabriel i Joana, vivien al barri del Molinar de Palma, classe treballadora il·lustrada, comunistes. Ella també ho va ser. Quan va tenir una filla, l’any 1934, li va posar de nom Octubrina Roja.
I va estudiar. I va llegir. I als catorze anys va entrar a treballar de sastressa. I va organitzar el sindicat. I escrivia a revistes feministes, progressistes. I amb divuit anys va ser vocal de la Lliga Laica de Mallorca. I era molt bona oradora. I va militar al partit comunista. I va impulsar la primera commemoració del 8 de març a l’illa. I va fer classes als infants analfabets del barri dels Socors. I va fer campanya pel Front Popular. I el 18 de juliol de 1936 no va embarcar cap a Barcelona amb els seus germans Joan i Llibertat: va decidir quedar-se a Mallorca i col·laborar en la resistència. Va ser la primera dona que els colpistes van detenir, l’endemà mateix. La van tancar a la presó. La nit de Reis de 1937, li van dir que l’alliberaven juntament amb Catalina Flaquer i les seves filles, les Roges del Molinar, i amb Belamina González. Però les van dur al cementiri de Porreres. I allà, al mur de l’Oratori de la Creu, les van afusellar.
Els morts de fredes matinades, escrivia l’Estellés, els assassinats de la terra.
Aurora Picornell tenia vint-i-quatre anys.
I és esfereïdor veure com, de les coses que passaven, del que se’n va saber i se’n va contar, dels horrors vistos i viscuts, es va acabar de confegir el relat dels darrers instants de la vida de l’Aurora Picornell. Perquè parlen de vexacions, de cops, de violació; d’un dels botxins mostrant l’endemà, com un trofeu, en una taverna del Molinar, els seus sostenidors ensangonats. Quan finalment, l’any 2022, en van trobar l’esquelet en una fossa del cementiri de Son Coletes, a Manacor, es va comprovar que tenia cinc trets d’arma de foc: un a un braç, un altre al pit i tres al cap. També tenia fracturat el peroné de la cama dreta.
I un detall, encara, que no guarda cap relació amb els assassins: al costat dels ossos, acomboiant-los, la seva ploma estilogràfica.
Hi ha també, com un sòlid intangible, els seus darrers mots. Que són atribució de l’estima popular, i que casen bellament amb els escrits, el tarannà i els anhels de l’Aurora Picornell: “Podeu matar homes, dones, nins com el meu que encara no ha nat. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”
Amb cap, Aurora, amb cap: no podran.
