Els Jocs Olímpics: “El somni de qualsevol esportista”

10.000 són les hores necessàries per assolir l’excel·lència en qualsevol disciplina. Així ho afirma Malcolm Gladwell, sociòleg canadenc que ha desenvolupat una teoria segons la qual es requereix aquest temps per triomfar en els esports, el treball o la vida en general. Això ho saben bé aquells qui tenen en ment els Jocs Olímpics d’enguany a Rio de Janeiro, doncs alguns d’ells asseguren que una bona predisposició vers l’esport ha d’anar sempre acompanyada de dedicació i perseverància.

L’Africa Zamorano, nedadora, ho té clar: la seva fórmula per aconseguir l’èxit és un 70% treball i només un 30% de talent. La Cristina Salvador, la Cecilia Jiménez, l’Helena Jaumà i la Meritxell Mas, de l’equip de natació sincronitzada, hi coincideixen bastant i creuen que l’èxit es pot deure en un 60-70% a l’esforç i en un 30-40% al propi potencial. L’Adrià Garcia, saltador de trampolí, per la seva part, distingeix molts tipus de talent: el mental, el físic, el de la constància… i creu que un esforç intens pot fer que surti a relluir un talent amagat que es creia inexistent. Això sí, un cop descobert, cal “explotar-lo tot el que es pugui”.

Tots ells són esportistes d’alt rendiment que dediquen gran part del seu temps a allò que els apassiona. Si bé comparteixen el medi en què són uns experts, l’aquàtic, cadascú ho fa en disciplines completament diferents. L’Africa Zamorano és una nedadora de 18 anys que ha crescut entre les aigües del Club de Natació Sant Andreu. La jove, que amb 16 anys ja va aconseguir l’or als mundials junior de natació en la categoria de 200 i 400 metres estils, entrena gairebé sis hores diàries per poder ser una de les dues representants d’Espanya a Rio 2016, els primers Jocs Olímpics que se celebren a Amèrica del Sud. L’Africa va començar a nedar als tres anys als cursets de natació i, poc a poc, ha anat pujant de categoria. Ara, combina el seu entusiasme per la natació amb els seus estudis de Batxillerat. Els inicis de l’Adrià Garcia són similars. Aquest saltador de trampolí i plataforma de 21 anys va començar natació de ben petit, però ho trobava avorrit. Buscant quelcom més actiu i impulsat per la seva mare, va probar el salt de trampolí amb només vuit anys. Això li va suposar un descobriment i, des d’aleshores, hi dedica la meitat de la seva jornada. Pels matins saltador i per les tardes estudiant de Publicitat i Relacions públiques. L’Adrià entrena al Centre d’Alt Rendiment (CAR) amb il·lusió i ganes d’assolir un objectiu: Tokio 2020. Ell ja no pot optar a participar aquest any als Jocs Olímpics però té la vista posada en el certamen d’aquí a quatre anys. Els que sí que poden anar encara a aquesta edició són el Jordi Xammar i el Joan Herp, dos esportistes de 22 anys que pugen cremant etapes molt ràpid en el món de la vela. Amb dos Campionats del Món Júnior a les seves esquenes, busquen obtenir l’única plaça espanyola en la categoria 470.

La Cristina Salvador, la Cecilia Jiménez, l’Helena Jaumà i la Meritxell Mas són quatre de les nedadores de la Selecció espanyola de natació sincronitzada. El seu entrenament és molt intens, ja que hi dediquen vuit hores diàries. Gairebé convertides en sirenes, les noies perfeccionen diàriament la coreografia que presentaran al preolímpic, l’esdeveniment que els ha de donar el passaport per anar a Rio. Per això, cal que aconsegueixin quedar en bona posició respecte Ucraïna i Japó, les principals rivals, i Canadà i Itàlia, les quals poden suposar una amenaça per la força amb la qual estan avançant.

La il·lusió dels esportistes per anar a uns Jocs Olímpics no es resumeix en la seva primera participació. Ho sap perfectament la Beatriz Pascual, marxadora catalana que va participar als Jocs de Pekin 2008 i Londres 2012, en els quals va aconseguir la sisena i la vuitena posició, respectivament. Fa un any no podia entrenar-se degut a una greu lesió de genoll, però la seva perseverància per aconseguir el seu tercer diploma olímpic la va portar a operar-se i realitzar un prova contrarrellotge per poder estar als Jocs de Rio. Qui també ha assaborit el gust d’un podium és la Nely Carla Alberto, qui va aconseguir el bronze amb l’equip femení d’handbol i guarda la medalla com un dels millors tresors a nivell esportiu de la seva carrera.

Estar a punt psicológicament
Juntament amb l’entrenament, la preparació mental és indispensable. Tal i com afirma l’Adrià, qualsevol assupmte extern pot afectar el rendiment en l’esport i, per això, la figura del psicòleg és indispensable. En el seu cas, el saltador es declara “una mica obessiu amb el treball” i un dels psicòlegs del CAR l’ajuda a desconnectar dels entrenaments. El Jordi Xammar i el Joan Herp també valoren aquest recolzament, ja que la seva psicòloga els assessora en temes no només de vela sinó de estionant el seu temps. En els esports en grup juguen amb l’avantatge de poder fer pinya i donar-se suport entre ells, com en l’equip de natació sincronitzada, el qual, tal i com explica la Cristina Salvador, està molt unit i no necessiten aquesta ajuda externa. A més, l’ajuda de l’entrenador és un suport moral. La Beatriz Ortiz assegura que és molt important per ella tenir una figura que l’animi quan les competicions de marxa no van bé i ella ho veu tot negatiu.

Per rendir al màxim nivell, l’entrenament i la preparació són condicions necessàries però no suficients. Ens ho explica el Pep Font, un dels psicòlegs esportius del CAR que posa èmfasi en què és necessàri rendir on toca i quan toca. Aquest element situacional és indispensable que l’entenguin els esportistes que s’estan preparant per una prova tan important com els Jocs Olímpics. El fet de preparar-se més no vol dir sempre assolir els objectius i per això cal que l’esportista adquireixi recursos que maximitzaran el seu rendiment en la competició. Ho veiem en el gràfic basat en les explicacions del Pep Font. Els Jocs de Rio seran els últims de la marxadora Beatriz Pascual, que amb 33 anys pensa en una vida allunyada de l’exigència de l’alt rendiment i fer carrera en la genètica, sobre el què versa el seu doctorat. És conscient del dur entrenament necessari per arribar a una gran cita com aquesta. És una oportunitat única per molts d’ells, que sense obsessionar-se en participar enguany, saben la duresa mental i física d’haver d’esperar quatre anys més per estar en la més gran de  les competicions: els Jocs Olímpics.