El somni de la Luisa

Fa pocs anys vaig acompanyar un amic, en Marc, a repartir cistelles de menjar a persones en situació d’exclusió social i pobresa econòmica al Raval. M’havia dit que coneixeria una dona increïble, amb una vida d’aquelles de pel·lícula. N’hi ha de moltes menes, de pel·lícules. Però la proposta m’interessava per diverses raons i l’hi vaig acompanyar.

Vam anar al local de l’associació amb què ell col·laborava a buscar uns paquets de menjar de primera necessitat i, ben carregats, vam caminar uns quants carrers de balcons de roba estesa fins que vam arribar a un portal fosc, brut i desmanegat. En Marc em va dir que ja passava ell primer perquè hi havia trobat de tot, en aquell cau. Em va dir que era habitual de trobar-hi xeringues, agulles i algun drogoaddicte en acció.

El vaig seguir per un passadís i unes escales malgirbades que et feien anar ajupint el cap per no clavar-te cap patacada. Els espais eren molt estrets i diria que no funcionava cap llum. Ens endinsàvem al ventre de l’edifici sense veure-hi gairebé gens. Era a mig matí i no se sentia ni una ànima. La claror extrema del carrer havia desaparegut completament i semblava que entràvem a la mina, però sense frontal ni llum d’oli.

Al cap de poc vam arribar davant una porta estreta i en Marc es va aturar. Em va demanar que no digués res un moment i va parar l’orella. Amb veu baixa, em va explicar que era important que no hi hagués el seu germà. El de la senyora que anàvem a veure, és clar. Quan es va assegurar del silenci dins el pis, va picar la porta amb els nusos dels dits d’una mà. No vaig comprovar si hi havia timbre, però ell ho va fer així. Tres cops normals, dels de tota la vida.

‘Luisa?’ I una mica més fort… ‘Luisa?’ Al cap d’un instant, es va sentir un soroll, com un grinyol, i unes passes a l’altra banda de la porta. Un silenci breu, i la porta es va obrir. ‘Hola, Marc, bonic, com estàs?’ Abans de dir res més, li va explicar que anava acompanyat ‘d’un amic’. L’amabilitat de la Luisa la va portar a obrir encara més la porta per oferir-me l’entrada. ‘És un periodista’, li va anunciar a continuació. ‘Ha vingut a ajudar-me i a conèixer-te.’

Aquest anunci, lluny d’espantar aquella velleta delicada de moviment suau i parlar pausat, li va dibuixar un somriure deliciós als llavis. Em va convidar a seure. A mi i a en Marc, és clar. Però abans vam deixar els paquets damunt la taula d’aquell menjador minúscul que servia alhora de rebedor. I en Marc va inspeccionar les dues capses de llumins que feien de dormitoris de ca la Luisa. La cuina estava prou endreçada, però era de l’any de la picor.

‘No hi és el teu germà, oi?’ Aquella insistència amb el seu germà em començava a inquietar. Qui devia ser? Per què preocupava tant el meu amic que hi fos? Un bon convidat no fa preguntes incòmodes i jo vaig callar. Amb en Marc vam seure en unes cadires que desafiaven el pas del temps, i la Luisa va encaixar el cul, l’esquena i aquelles cuixes escardalenques en una butaca coberta de mantes antigues i apagades.

Sense saber gaire com, vam començar a parlar de la seva vida de més de vuitanta anys, pràcticament noranta. Al cap d’una hora, si fa no fa, m’havia explicat que havia tingut una quinzena de fills –ella mateixa ja n’havia perdut el compte–, que havia viscut amb un grapat d’homes, que havia viatjat molt poc, que havia fet totes les feines que li havien estat permeses, que el pare d’un dels seus fills era l’Elvis Presley, amb qui va tenir una aventura quan ell havia visitat la ciutat a bord d’un vaixell de la marina nord-americana…

La Luisa explicava un munt de vivències, unes de més dolces, unes altres de més tristes… N’hi havia de duríssimes, com la mort d’alguns fills perduts en els laberints de la droga i les baralles de bar. Les visites a la presó. O, senzillament, els que havien desaparegut sense haver-ne sabut mai més res. De la quinzena de plançons, a la Luisa no li’n quedava cap. O almenys, cap a la vora que s’ocupés d’ella i li fes una mica de companyia. Tenia informació, molt escassa, d’un fill que s’havia casat amb una alemanya i vivia pel centre d’Europa. Alguna trucada remota i ja massa oblidada.

A la Luisa li quedava aquest germà que dèiem al principi. No aconsegueixo recordar-ne el nom. Amb les preguntes que li va fer en Marc, vaig entendre que era un germà molt problemàtic. Vivia a casa seva sense contribuir en res. Tan sols menjava allò que trobava, dormia i marxava a primera hora i no tornava fins al vespre. I sempre tornava torrat. La Luisa n’estava tipa, però no li passava pas pel cap de fer-lo fora. On aniria?

I ella aguantava. Els últims anys d’una vida rigorosa, inclement i cruel, tancada gairebé tot el dia en aquell cau fosc, fred i diminut. Les fotografies d’uns quants d’aquells fills perduts en el temps i la desmemòria esguardaven la dona des d’una de les parets de l’habitacle. Entre les fotografies, una postal de l’Elvis Presley, aquell mariner que va conèixer al pub on ella servia una nit que la faria somniar tota una vida.

@PereCardus, periodista