El somni de continuar editant

Aquest dimecres, un editor que ha passat per una de les experiències més esfereïdores que una persona pot viure en un món en trasbals com el nostre, va rebre un sentit homenatge. Vicent Olmos, fundador, ànima i responsable d’Afers, va ser reconegut amb el premi Martí Gasull, que atorga anualment la Plataforma per la Llengua per votació popular, fet que posava en relleu la vàlua i l’estima del guardonat. “Fa quaranta anys que fem llibres en català des del País Valencià. Fa quaranta no era gens fàcil crear una editorial en català al País Valencià. Ni al País Valencià ni enlloc, probablement, però una colla de gent jove vam decidir fer-ho. I ho vam fer per tres motius: l’estima al país, l’estima a la llengua i l’estima a la cultura”, assegurava Olmos, tot recordant els inicis de l’editorial, l’any 1985. Olmos, com dèiem, ha patit en primera persona la devastació de la gota freda, que es va endur tots els seus records, llibres i part de la seva vida de casa, a Catarroja, tal com va explicar en aquells primers moments en un testimoni colpidor recollit per la companya Esperança Camps a VilaWeb: “La meitat dels llibres són al mig del carrer, i els altres també els hauré de tirar perquè el fang els ha fets malbé. A la meua habitació està tot rebregat, també”. I, malgrat l’experiència destructiva, no s’ha deixat portar per l’abatiment ni per la desesperació. Ha continuat aixecant la persiana de l’editorial, que no va sofrir danys de consideració, perquè es troba en un espai elevat, i al magatzem, tot i haver-hi entrat aigua, els llibres no es van veure afectats.

Són diversos els llibres que ens acaba de servir Afers. Des de Pla Sud: Eixida d’emergència en cas de riuada, escrit a cremadent per Ricard Chulià, fins a les cròniques del mestre de periodistes Albert Londres, al qual tant deuen els nostres Eugeni Xammar o Josep Pla, que el van llegir i de qui van aprendre amb fruïció, passant per les entrevistes amb Vicent Ventura, un altre periodista, en aquest cas, esdevingut una personalitat destacada de la política i la cultura valenciana de qui enguany se celebra el centenari, o el revers assagístic de les novel·les biogràfiques sobre Mussolini, a càrrec de l’autor d’M, Antonio Scuratti. Però avui en aquest Mirador ens volem fixar en un llibre important que acaba de servir-nos Afers, amb el seu bon fer habitual. Es tracta d’El somni més ambiciós. L’editorial Selecta i la recuperació de lectors, de Mireia Sopena, editora i investigadora cultural, que va endinsar-se en la història de la Selecta com a doctoranda.

L’obsessió d’un noucentista

La història de la Selecta, que no és pas el nom d’una bomboneria vuitcentista ni d’una xarcuteria delicatessen, ni tampoc d’una corseteria ampul·losa o d’una col·lecció de novel·la de fulletó, és la història d’una tenacitat contra corrent. Per això penso que és el millor títol per a celebrar la santa continuïtat editorial que avui representen Olmos i companyia. Si Afers va ser un projecte de compromís amb la cultura catalana comuna nascut en un País Valencià post-transició, rebatejat com a Comunitat i amb aspiracions de ser un “levante feliz”, on encara eren calentes les brases de la batalla lliurada pel blaverisme, Selecta va néixer oficialment als anys quaranta, quan l’oficialisme franquista creia morta i enterrada la llengua catalana. Aquell era el projecte d’un jove nascut el 1903 i format a les institucions educatives de la Mancomunitat de Catalunya, que el van convertir en un deixeble fidel del projecte noucentista. L’any 1923, el mateix en què el general Primo de Rivera iniciava la dictadura anticatalana que portaria al desmantellament de la Mancomunitat, la mort del seu pare va obligar Josep Maria Cruzet i Sanfeliu a buscar-se la vida. La va trobar en el taller editorial d’Antoni López-Llausàs, fill i nét d’editors, que esdevindria un nom de referència tant a Catalunya com a l’Argentina. Amb ell i Manuel Borràs de Quadras, un plançó de l’alta burgesia lletraferit amb l’urc de ser llibreter i els diners de la seva mare, van crear la llibreria Catalònia, punt de trobada de la intel·lectualitat catalana, especialment entre els socis de l’Ateneu, a quatre passes de l’establiment.

Però la guerra no tan sols va separar els tres socis –López a l’exili americà, Cruzet a l’Espanya franquista i Borràs a la Barcelona revolucionària, dirigint un establiment en mans dels treballadors– sinó que la victòria franquista els va obligar a tornar a començar. El nom de la llibreria va ser proscrit, molts dels escriptors que havien format part de la constel·lació d’amics i clients eren a l’exili, i la llengua va ser proscrita en un moment en què la cultura vestia uniforme oficial o sotana eclesiàstica. Va ser aquell home calculador, reservat, poruc, depressiu, aparentment sense les aptituds naturals que, a priori, s’esperen d’algú que porti a terme una empresa com aquella, qui movent tots els ressorts i amb una mà esquerra proverbial, aconseguí de publicar només quatre anys després de l’ocupació de Barcelona les obres completes de Jacint Verdaguer. Encara que fos amb l’ortografia arcaica de l’època, tal com assenyalava l’autorització, i havent de llimar les arestes del sacerdot poeta, celebrat pels franquistes cultes –que n’hi havia–, preferiblement com a autor de l’epopeia hispànica de L’Atlàntida, era un primer pas per a dur a terme un projecte editorial d’assegurar la pervivència de la literatura catalana. De l’obsessió d’aquell jove noucentista per a mantenir el llegat.

Retorçar l’adversitat, vèncer la catàstrofe

Com escriu Sopena: “Si un personatge tan cautelós i temorenc com Cruzet s’abocà a l’edició en llengua autòctona sota el franquisme fou per la preservació del lligam amb els intel·lectuals que havien freqüentat la llibreria més paradigmàtica de la dècada dels vint i trenta, el pal de paller de l’activitat cultural en català; tant és així que, des de l’angle personal i editorial, però també l’ideològic, l’esperit de la Catalònia pervisqué al catàleg de la Selecta i en l’altell de la Casa del Llibre”. Es tractava, com assegura en una carta a Salvador Espriu, de dotar la literatura catalana d’un instrument integrador, inspirat en allò que havia fet des de les migrades competències de la Mancomunitat el seu admirat Prat de la Riba. Amb un projecte que incloïa diversos segells i premis literaris, Cruzet va emprendre un inventari caut, però rigorós, del passat, mitjançant l’obtenció de drets d’edició de clàssics, de Santiago Rusiñol i Joan Maragall a Joaquim Ruyra i Víctor Català, dels quals va poder editar obres completes, però també mitjançant la incorporació i revalorització d’autors vius, de la generació noucentista i posterior, des de Josep Carner –en va editar el mític volum de Poesia, l’any 1957– i Carles Riba fins a Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, després del vendaval.

Però Pla va esdevenir molt més autor de Selecta. Molt més que un guardonat o un membre dels jurats del Joanot Martorell. Era, i ho rebla Sopena, un col·laborador, un conseller preferent, un còmplice de Cruzet. La correspondència entre els dos personatges, editada per Maria Josefa Gallofré, porta el títol Amb les pedres disperses, i fa referència a la dedicatòria que l’escriptor de Llofriu va dedicar al seu editor: “Lluitar és feina d’homes. Lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents. Retorçar l’adversitat, vèncer la catàstrofe i crear amb les pedres disperses del nostre esperit, l’edifici de les més sòlides possibilitats de l’edició catalana normal ha estat obra de la vostra tenacitat i la vostra intel·ligència.” La relació entre ambdós personatges va ser clau, no tan sols per a la recuperació del vincle del lector català amb un escriptor que d’ençà del 1925 no havia deixat de tenir lectors, sinó per la possibilitat d’imaginar les primeres obres completes d’un autor que, fent equip amb l’editor, va carregar a les espatlles contradir l’intent d’esborrar el català com a llengua de cultura. Avui, la Fundació Josep Pla conserva els papers planians de Selecta.

El suïcidi de Cruzet, l’any 1962, un episodi sobre el qual s’ha especulat a bastament i que el llibre escomet sense morbositat i posant totes les versions sobre la taula, va anar més enllà d’un drama domèstic. Va significar un xoc per al projecte, en el qual els equilibris entre socis, hereus, directius, treballadors, mecenes, autors i competència –tots ells, perfectament perfilats al llibre– eren extremadament delicats. La veritat és que llavors ja havia fet realitat el somni més ambiciós. Havia salvat la literatura catalana durant la llarga nit, havent d’aprofitar escletxes, fent servir contactes, aprofitant oportunitats, reunint-se amb censors i personalitats del règim, i mirant de mantenir un negoci no sempre esplèndid. Sense un perfecte moderat, però amb un projecte i, per què no, una política clara de recuperació d’un públic lector. La diada de Sant Jordi d’aquell mateix any va arribar a les llibreries Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, el primer llibre d’Edicions 62. Començava una nova etapa, que ara ja en diem el Seixantisme.