El sobrediagnòstic del TDAH: mite o realitat?

“Trastorn d’origen neurobiològic que s’inicia a l’edat infantil i es caracteritza per un nivell d’impulsivitat, activitat i atenció no adequats a l’edat de desenvolupament”. Aquesta és la definició que dóna la Generalitat de Catalunya per catalogar el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH). Aquest trastorn té un alt component hereditari i, a més, en el 70% dels casos s’associa a altres trastorns com l’ansietat o la depressió.

Tot i que aquest tipus de trastorn i els seus símptomes es començaren a investigar al voltant del segle XVIII per metges com Alexander Crichton, no va ser fins l’any 1968 que va aparèixer per primer cop al Manual de Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals de l’American Psychiatric Association. L’evolució en investigació i diagnòstic des d’aleshores ha provocat que el TDAH s’admeti actualment com la patologia neurocomportamental infantil i juvenil més freqüent.

Un dels factors a tenir en compte per saber si un infant pateix TDAH, és que els símptomes es desenvolupin a tots els àmbits de la seva vida, no només en un. Per això, aquest trastorn afecta la vida social del jove en tots els seus aspectes. De fet, la mateixa Generalitat especifica en l’informe El TDAH: detecció i actuació en l’àmbit educatiu que “Té efectes en la vida diària dels nens fent difícils les rutines i les activitats: problemes per organitzar-se, atendre, planificar, autogovernar-se i pensar abans d’actuar”.

Els experts expliquen que s’ha de distingir entre un nen “només mogut” i un que pateix TDAH. La diferència principal recau en el nivell dels comportaments no adequats que demostra l’infant, tal com explica Sonia Sánchez, monitora d’esplai i estudiant de Psicologia: “La diferència està en que un nen mogut voldrà jugar i córrer, i s’enfadarà si li demanes que pari; però un nen amb TDAH no podrà parar quan li demanis, i sentirà frustració per no poder controlar-se a ell mateix”.

Un bon diagnòstic pot, a més de permetre adoptar les mesures necessàries a nivell educatiu, millorar la inclusió social de l’infant. Segons Montserrat Pàmias -presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria Infanto-Juvenil- “el TDAH pot crear dificultats a nivell social”, ja que l’infant no sap per què és així però rep comentaris negatius al seu entorn.

Com explica la psiquiatra, existeixen dos sistemes de diagnòstic en salut mental, que recullen símptomes semblants: el DSM (l’americà) i el CIE (l’europeu). Cliqueu en les icones per trobar els criteris i més informació.

El que fan aquests manuals és precisar els símptomes a tenir en compte per realitzar un diagnòstic correcte del trastorn. Però no només cal detectar aquests, sinó que aquests han de ser “molt repetitius i intensos”, fins a dificultar el desenvolupament normal de l’infant. Tal com expliquen García Peñas i Domínguez Carral al seu estudi ¿Existe un sobrediagnóstico del trastorno de déficit de atención e hiperactividad?, “un dels problemes metodològics és que els criteris d’aquest manual concedeixen el mateix pes a cada símptoma malgrat que no tots els ítems d’inatenció i hiperactivitat-impulsivitat són iguals respecte la seva capacitat per predir un TDAH”.

Davant aquestes limitacions han sorgit guies clíniques com la NICE de TDAH del National Institute for Health and Excellence (NHS), que recomana completar el diagnòstic dels manuals amb l’observació clínica i l’expedient i context del pacient.

La qüestió del sobrediagnòstic

Si bé és cert que la idea d’un sobrediagnòstic també té detractors, el que està clar és que les persones diagnosticades de TDAH han augmentat molt durant els últims anys, sobretot a nivell infantil. La majoria dels estudis indiquen que, actualment, entre un 5 i un 7% dels nens i adolescents d’Espanya pateixen aquest símptoma.

Segons l’Agència de Qualitat i Avaluacions Sanitàries (AQuAS) de la Generalitat de Catalunya, els casos de TDAH tractats als centres de salut mental catalans l’any 2015 van superar els de 2008 en un 140%, amb uns 17.322 menors atesos -comptant només la sanitat pública-.

En alguns casos, el tractament combina la teràpia psicològica amb el subministrament de fàrmacs: un 63% d’aquests pacients prenien medicació al respecte. El consum de fàrmacs per tractar el TDAH també va patir un augment exponencial d’un 121%: l’any 2016 aquest consum va arribar a 23.689 persones, moltes de les quals no tenien TDAH. Aquest factor equival a un augment d’un 81,3% en els nens i d’un 145,5 en les nenes.

Segons experts de la UOC això es deu a diversos factors: hi ha més consciència i eines, però alhora trobem un sobrediagnòstic del trastorn. Aquest sobrediagnòstic, tal com expliquen García Peñas i Domínguez Carral al seu informe, és el fet de “diagnosticar una malaltia que mai causarà símptomes potencialment greus o la mort en el pacient”, però que suposa “un problema important ja que converteix les persones en ‘malalts’ sense ser-ho i condueix a tractament farmacològics innecessaris”.

Fins i tot l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) han cridat l’atenció respecte la detecció d’un increment “poc justificat per criteris clínics” del diagnòstic del TDAH i dels trastorns. I és que Espanya no és l’únic territori on les xifres han mostrat aquest augment; es poden veure casos similars als Estats Units o el Canadà.

El metge i educador Arnau Gisbert explica que aquest augment es dóna per diferents motius: a nivell mèdic, “hi ha una major coneixença del trastorn”, i a nivell social “disposar d’un diagnòstic o etiqueta tranquil·litza els individus i a les famílies perquè les fa ‘entendre’ el que pateixen”.

Però la psiquiatra Monsterrat Pàmias afirma que, tot i que sí que hi ha hagut un increment del diagnòstic, això no significa que hi hagi un sobrediagnòstic. Explica que són “els mitjans de comunicació els que li han donat el boom al concepte del sobrediagnòstic, però que aquest no existeix” i que “aquesta demagògia només perjudica els pacients de TDAH”.

I és que segons Pàmias, el que han de fer els mitjans és canviar el discurs per ajudar a reduir l’estigma que gira al voltant del TDAH. L’estigma, tal com explica, apareix si no se’ls diagnostica ni se’ls tracta, perquè això fa que no s’entenguin els seus comportaments. I si s’inculca la idea del sobrediagnòstic, l’estigma i el rebuig torna a aparèixer.

Arnau Gisbert, però, no creu que l’estigma sigui exclusiu del TDAH, sinó que “qualsevol trastorn de la conducta implica un estigma social difícil d’esborrar”. El doctor creu, igual que Pàmias, que el seguiment psiquiàtric i tractament farmacològic poden ajudar a reduir els símptomes i, per tant, l’estigma.

El TDAH en l’àmbit educatiu

Els educadors cada cop ho tenen més present, sent l’educatiu un dels àmbits on més destaca aquest estigma. Sonia Sánchez afirma, de fet, que “s’està creant un estigma a nivell psicològic igual que ja havia passat amb la bipolaritat o la depressió”. Segons Émilie Chopinet, professora del Liceu Francès formada en Trastorns Específics del Llenguatge i l’Aprenentatge, “s’ha de canviar l’estigma i acceptar les necessitats dels nens” i això “només es pot aconseguir entenent bé els mecanismes del trastorns”.

I per això existeixen mesures que es poden dur a terme a nivell escolar o d’educació en el temps d’oci per millorar la situació i reduir aquest estigma. Segons Montserrat Pàmias, “un cop tenim el diagnòstic, el Departament d’Educació de Catalunya té un protocol d’actuació per facilitar la situació i l’aprenentatge dels nens amb TDAH”. No obstant, com explica Arnau Gisbert, “no hi ha una única solució perquè cada infant té les seves necessitats i cada centre disposa de recursos diferents”, així que és important individualitzar aquest tractament “fent un bon perfil del nen i adaptar el màxim possible les activitats d’ensenyament-aprenentatge”.

Les educadores Sònia Sánchez i l’Émilie Chopinet, com a monitora i professora respectivament, ens parlen de la seva experiència amb el TDAH i de possibles mesures a curt i llarg termini:

Tant el sobrediagnòstic com l’infradiagnòstic generen conseqüències negatives en els pacients. Tal com explica Sonia Sánchez, el primer pot generar conseqüències com “una predisposició a desenvolupar símptomes del trastorn” i “la creació d’una etiqueta innecessària que pot influir en el nen de dues maneres diferents: una via de frustració o una excusa per justificar els seus actes”. Per altra banda, Montserrat Pàmias explica que un infradiagnòstic genera un estigma entorn als trastorns d’atenció, perquè el nen no diagnosticat és reduït a ser “el que sempre suspèn”.