01.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.11.2023 - 23:27
The Washington Post · Stefano Pitrelli i Anthony Faiola
Ciutat del Vaticà. Dies abans no comencés l’assemblea catòlica més significativa d’ençà de la dècada del 1960, el papa Francesc va llançar una bomba teològica. En una resposta als bisbes conservadors preocupats per la seva obertura a la comunitat LGBT, el Papa, de vuitanta-sis anys, va dir que podia imaginar que els sacerdots, en casos concrets, beneïssin parelles del mateix sexe si aquestes benediccions no arribaven al sagrament del matrimoni.
En les setmanes següents aquest afer es va convertir en el més controvertit d’un sínode que ha durat un mes a la Ciutat del Vaticà. Però, enfrontant-se amb l’oposició de clergues superiors d’Europa de l’Est, l’Àfrica i més indrets, la redacció de l’informe final, amb seccions aprovades per almenys dos terços dels membres votants, va restar molt lluny del llenguatge inclusiu emprat pel Papa.
El document ni tan sols esmentava explícitament el col·lectiu LGBT, que sí que va ser citat en els materials preliminars. El màxim que arriba a dir és que “les persones que se senten marginades o excloses de l’Església a causa de la seva situació matrimonial, identitat i sexualitat, també demanen ser escoltades i acompanyades”, i que en defensen la dignitat.
El document agrupa “orientació sexual” sota un seguit de qüestions ètiques anomenades “noves” i “controvertides”, incloent-hi la intel·ligència artificial.
“Som una família i hem de respectar el ritme de tothom”, va dir el cardenal Mario Grech, secretari general del sínode als periodistes que van posar en dubte la posició sobre l’homosexualitat i més qüestions. “Hem de caminar junts”, va insistir.
El sínode, una reunió de l’òrgan consultiu més alt de l’església, que per primera vegada incloïa laics i dones com a membres votants, és vist com un moment històric a l’Església. Els delegats van arribar després de consultes àmplies dins les regions i els països sobre les qüestions que afecten l’Església.
Els delegats van descriure una atmosfera civil i constructiva aquestes darreres setmanes, però també desacords, incloent-hi el paper de les dones a l’Església i la qüestió del celibat clerical. Però la divisió sobre la inclusió del col·lectiu LGBT va mostrar l’abast de les disputes ideològiques que divideixen una Església mundial d’1,3 milions de catòlics i van dibuixar un camí difícil per a Francesc, que pretén d’unificar els fidels i consolidar el seu llegat en la darrera etapa del papat.
Abans del sínode, els catòlics conservadors, particularment als Estats Units i a Europa de l’Est, havien ridiculitzat l’esdeveniment com una pantalla de fum per a una reforma liberal, mentre que els progressistes a Europa occidental i més indrets s’atrevien a esperar que pogués fomentar canvis molt esperats en les doctrines oficials. Però la precaució avisava dels obstacles als liberals que volen canvis ràpids.
“Estic una mica desil·lusionada”, diu Rosanna Virgili, una teòloga de la Universitat Pontifícia Lateranense de Roma. “Sembla més una revisió de la doctrina catòlica.”
El sínode va dir que era “urgent” assegurar que les dones poguessin participar en “processos de presa de decisions i assumir papers de responsabilitat en la vida pastoral i el ministeri”. Però els delegats estaven clarament dividits sobre com hauria de passar. No es va fer cap menció de les dones al sacerdoci. El document demana que la “recerca teològica i pastoral” sobre les dones diaques continuï, però en destaca l’oposició fins i tot a aquest pas, i explica que els dissidents “expressen el temor que aquesta petició sigui l’expressió d’una perillosa confusió antropològica”.
Els dos paràgrafs sobre les dones diaques, que no van donar suport clarament a la idea, van superar el llindar dels dos terços del sínode amb el nombre més baix de vots. El document també suggereix que “les dones adequadament formades” puguin ser jutges en judicis canònics.
També van sorgir diferències respecte del manteniment del celibat sacerdotal, una qüestió d’importància fonamental per als catòlics en regions recòndites on els clergues escassegen. La conclusió va ser simplement que l’afer necessitava una “consideració addicional”.
El Papa ha enviat senyals contradictoris sobre totes dues qüestions. Abans de la reunió, va dir que no hi havia una “doctrina clara i autoritzada” sobre la qüestió, i va afegir que podria ser “un tema d’estudi.” Però en una entrevista publicada enguany per dos periodistes, Francesc, aprofundint-hi més, semblava que no via clar d’ordenar dones o de cedir a les crides per a permetre als sacerdots de casar-se. El 2020, Francesc va decidir de no permetre sacerdots casats a l’Amazònia, on hi ha una manca greu de clergues.
Els sínodes del Vaticà, que abans es feien solament amb bisbes i cardenals com a membres votants, tendeixen a convocar-se cada dues dècades o tres. Però la sinodal de dos anys convocada per Francesc és la reunió eclesiàstica més ambiciosa d’ençà del Concili Vaticà Segon del 1962, que va portar a grans reformes, incloent-hi poder fer la missa catòlica en llengües vernacles, en compte de solament en llatí.
Uns quants participants, parlant sota condició d’anonimat a causa de les peticions del Vaticà que els delegats mantinguin les tasques internes del sínode privades, van dir que cap qüestió va dividir més el cos consultiu que la inclusió del col·lectiu LGBT.
El Papa mateix, que el 2013 deia: “Qui sóc jo per a jutjar?”, quan li van demanar pels sacerdots gais, va assenyalar una porta encara més àmplia per a la comunitat LGBT abans i durant la reunió. A mesura que s’acostava l’esdeveniment, el Papa va emetre una resposta escrita als bisbes conservadors preocupats en què deia que les parelles del mateix sexe podrien rebre benediccions catòliques –però no el sagrament del matrimoni– en casos concrets determinats per funcionaris de l’església local.
I el 17 d’octubre, en ple sínode, Francesc va donar la benvinguda simbòlicament a la germana Jeannine Gramick al Vaticà. Aquesta monja nord-americana va ser sancionada el 1999 pel cardenal Joseph Ratzinger –el futur Papa Benet XVI– per la seva defensa de la comunitat LGBT.
Una setmana després, Francesc també es va reunir amb una delegació de la Xarxa Global de Catòlics de l’Arc de Sant Martí, un grup LGBT.
Tanmateix, bisbes conservadors de Polònia, Hongria, Nigèria, Etiòpia, Austràlia i més països van rebutjar vehementment les benediccions a les parelles del mateix sexe i van dir que eren equivalents a la “condonació del pecat” i una imposició “colonial” dels europeus occidentals liberals. En comentaris públics i privats, van descriure l’homosexualitat com a “repugnant” i “antinatural”. Oficialment, la doctrina catòlica estableix que l’homosexualitat és “intrínsecament immoral i contrària a la llei natural”.
Un dels delegats, l’arquebisbe Stanisław Gadecki, president de la Conferència Episcopal Polonesa, va defensar fermament aquesta doctrina. Va dir, en resposta a preguntes escrites de The Washington Post, que a vegades sentia que “la veu ‘no catòlica’ era més audible que la ‘catòlica’” dins el sínode. Va criticar específicament l’església alemanya liberal –en què els sacerdots ja beneeixen parelles del mateix sexe– per advocar a favor de reformes que “beuen de la teologia protestant i el llenguatge de la política”.
També considera que, per a les persones LGBT, un “encontre veritable amb Crist significa una conversió, allunyar-se del pecat i adoptar un estil de vida d’acord amb l’evangeli”.
“Les benediccions de les unions homosexuals significarien que l’Església aprova l’estil de vida de les parelles homosexuals (encara que no les equiparés amb els matrimonis), cosa que implica relacions sexuals entre persones del mateix sexe”, va escriure Gadecki. “Amb aquesta acceptació, allò que sempre s’ha definit com un pecat en la tradició judeocristiana ara es convertiria en una cosa positiva.”
Els delegats progressistes han intentat de contrarestar aquests arguments. Un delegat va explicar la història d’una dona que es va suïcidar després de no haver aconseguit l’absolució de l’Església per ser bisexual. Un altre delegat, el reverend James Martin, un prevere nord-americà que treballa amb la comunitat LGBT i va ser triat com a delegat per Francesc, va explicar una història d’una parella del mateix sexe de molts anys en què un home havia cuidat amb molta cura la seva parella amb càncer abans no es morís. Va demanar obertament al sínode que considerés si això no era un autèntic signe d’amor.
En una entrevista, Martin va declinar de confirmar els detalls del debat sinodal, però va dir: “Estic decebut no solament perquè les persones LGBT en fossin excloses, sinó també perquè les discussions que vam tenir i que van ser apassionades per totes dues bandes no han estat reflectides en el document final.” “Però no em sorprèn”, va reblar.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb
