El sindicat dels venedors ambulants: ‘Això no és vida. Ho fem perquè no tenim res més’

Els turistes caminen distrets per la Rambla. Alguns es paren als quioscs, embadalits pels objectes de record, uns altres miren les cartes dels bars exposades a les terrasses. Sangria, paella i cervesa glaçada. No hi ha rastre dels venedors ambulants. No es veu ni un sol llençol amb bosses de mà, ulleres de sol ni samarretes del Barça. Un home negre i d’estatura mitjana apareix per les escales de la parada de metro del Liceu. Sua. Els seus ulls ocres cerquen alguna cosa que als altres se’ns escapa. És nascut a Dakar, es diu Pape Diop i és el portaveu del sindicat de venedors ambulants.

‘Avui és un mal dia, horrible’, assegura. Els seus ulls no paren quiets. ‘Tot el matí que hem estat tancats al metro’, afegeix. Agents de la guàrdia urbana vestits de carrer vigilen cada rajola de la Rambla. Qui pari el llençol es quedarà sense mercaderia. És a dir, perdrà uns cent cinquanta euros. Denúncia a part. ‘Saben que només fem negoci del maig al setembre, i ens collen perquè no venguem res’, diu resignat.

Més avall, on l’asfalt fa olor de mar, un dispositiu conjunt de la urbana, els mossos i la policia portuària acordona una part del passeig de Joan de Borbó. Operaris de l’ajuntament hi instal·len rampes i baranes. A poc a poc un skate park agafa forma. D’aquesta manera, el govern d’Ada Colau posa punt final a ‘la zona franca’ dels venedors ambulants, com alguns la denominaven.

La pressió policíaca a la plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia havia empès uns quants d’aquests venedors, sobretot senegalesos, a treballar en aquesta mena d’oasi. La calma ha durat poc més de dos mesos. Veïns i comerciants de la Barceloneta se n’han queixat sense treva. La campanya per a fomentar ‘el consum responsable’ i les amenaces de sancionar els clients amb multes de cinc-cents euros han servit de poc. ‘No eren només “manters”. Entre els que s’hi plantaven també hi havia turistes i catalans que volien guanyar unes peles, denuncia un botiguer que no vol donar el nom.

En Pape ha deixat la mercaderia a un company. ‘La policia sap que som dins l’estació, però ells no hi entren mai. És l’únic lloc on estem segurs’, diu. Camina amb determinació per la Boqueria, esquiva els turistes com si en conegués els moviments per endavant. Ell i les parades: les dues cares del comerç de Barcelona. A la plaça de Sant Josep –rere el mercat– tots els bancs són plens. El terra bull i no fa ni un alè d’aire. En Pape sua i s’amaga sota un arbre escarransit, de branques malgirbades. ‘Això [la venda ambulant] no és vida. Sortir al carrer, dia sí i dia també, sense saber si guanyaràs prou diners… Has de pagar el lloguer, el menjar, enviar una remesa a la família… Ho fem perquè no tenim cap més opció.’

—Quants diners pots guanyar en un dia?
—Depèn.
—Un dia normal.
—Entre 15 i 20 euros, no gaire més.
—Si abans de marxar de Dakar haguessis sabut que t’hauries de dedicar a la venda ambulant il·legal hauries immigrat igualment?
—Sí, el Senegal és la meva terra, però no hi ha feina, només problemes.

Porta una samarreta de color caqui amb un petit estampat gastat, gairebé fet engrunes. Dins dues circumferències, una de blava i una de vermella, hi ha un petit animaló d’ales curtes, un kiwi. De tant en tant, fa pinça amb dos dits i es desenganxa la samarreta de la pell. ‘A Barcelona som uns cent vuitanta, la majoria senegalesos; també hi ha gent del Paquistan i Bangladeix. Al sindicat som uns cent vint, aproximadament’, explica.

En Pape diu que la violència policíaca dels anys de Xavier Trias –’ell ho va canviar tot’, diu– va portar el col·lectiu a constituir un sindicat. Tanmateix, no va néixer fins l’octubre del 2015: ‘El pic de violència i la tensió va ser l’estiu passat. Colau ja era batllessa, però la guàrdia urbana encara actuava com si no ho fos.’ Relata històries de cops, pallisses i insults racistes. Des del 2010, SOS Racisme ha documentat 36 casos d’abusos policíacs contra venedors ambulants. ‘Necessitàvem alçar la veu i fer-nos escoltar. Això és el sindicat: una eina per a millorar la nostra situació.’

—La policia diu que els violents sou vosaltres.
—Ho dius pel vídeo [s’hi veu un venedor ambulant colpejant un policia amb un bastó]?
—Sí.
—En Cyril ara és a la presó. Al vídeo es veu només el cop de bastó, sembla un boig.
—Només? Què hi falta?
—Hi ha provocacions prèvies dels agents, però això no interessa. A més, la zona és plena de càmeres i ho tenen enregistrat.
—I per què no en demaneu una còpia, de l’enregistrament?
—Ja ho hem fet. No ens la volen donar.

De moment, onze membres del sindicat formen part d’un pla d’ocupació. Fan un curs a Mercabarna per a poder treballar de pescadors. En Pape ho considera una petita victòria. Ara, és prudent: ‘Queda molt per fer.’ En aquest sentit, li agrada la proposta de Capgirem Barcelona perquè els venedors ambulants es puguin integrar al mercat laboral aprofitant les seves habilitats (sastres, artesans, cuiners, etc.): ‘La gent es pensa que som uns ganduls perquè som al carrer, però se sorprendrien de la formació i el títols que tenim.’ Reconeix que l’ajuntament dialoga més des de l’arribada d’Ada Colau, tanmateix desconfia de les promeses dels polítics: ‘Hem escoltat moltes històries.’

—Us acusen de ser una màfia.
—No ho som. Nosaltres paguem els articles de la nostra butxaca i els revenem. No fem res més que això.
—Però…
—Encara més, tothom, policia inclosa, sap on comprem les coses.
—Compreu les falsificacions al polígon de Badalona?
—Sí, als basars xinesos. És molt fàcil d’acusar i assenyalar els més pobres. En tot cas que mirin més les naus i els contenidors del port.
—No us explota ningú?
—No, som treballadors independents. I com a col·lectiu venem en grup, per evitar problemes a la policia, i ens ajudem si algú té problemes.

A la Rambla els agents camuflats continuen patrullant. ‘És un dia horrible’, exclama. Si els policies desapareixen, els venedors ambulants surten del seu amagatall i exposen la mercaderia. ‘Si tenim sort, es ven alguna cosa; si no, què hi farem.’ Amb les mans simbolitza una persecució, com si fossin un gat i un ratolí. ‘Si no es ven res, tornem a casa.’ En Pape viu amb la seva dona al Besòs –era curadora geriàtrica, però ara no té feina i també es dedica la venda ambulant–, tanmateix, molts dels seus companys viuen en pisos pastera de la mateixa zona.

—Tu què vens, Pape?
—Samarretes del Barça. El futbol agrada a tothom. Qui no ha somniat de ser futbolista?

Ell no. Quan va abandonar Dakar volia una nova vida, volia ser cuiner. Somriu i se’n va. Les escales de la parada del Liceu se l’empassen.