El símptoma Hauser & Wirth i la malaltia de la gentrificació de Menorca

Menorca bull de gent, aquest estiu. Estiuejants, turistes, visitants. Bull tant, que probablement l’olla vessarà. La sostenibilitat i l’equilibri voregen un punt de no retorn. Pot semblar una frase buida, aquesta, però hi ha tot de senyals i indicadors que permeten d’afirmar-ho. Fins el 2019, els menorquins i els estadants assidus es queixaven una temporada i una altra que la cosa començava a posar-se complicada. Lletja. Parlaven de massificació a les platges verges, de la presència de massa cotxes a la carretera, però era un neguit i unes queixes cròniques i assumides per tothom: és estiu, i a l’estiu vénen turistes. 

Però enguany la sensació és diferent perquè el motiu de la incomoditat era desconegut fins ara. S’hi han afegit elements nous que poden fer capgirar el paradigma, com ara un canvi en el perfil dels turistes que requereix també un canvi tant en les seues exigències com en l’oferta que cal servir-los. I això ha generat controvèrsia entre els menorquins que se senten expulsats del seu territori, que han de deixar d’anar a les platges perquè no hi caben, que han de fer cua, per exemple, per prendre un cafè amb llet i un tortell a l’Imperi. 

Políticament, les aigües tampoc no baixen gaire tranquil·les. Més per Menorca i Unides Podem han forçat la presidenta del Consell, la socialista Susana Mora, a convocar el mes de setembre una reunió per a analitzar la situació. Una reunió més, un debat més que se suma a tots els que fa anys i panys que es fan. Damunt la taula hi haurà, probablement, la necessitat de limitar l’arribada de vehicles i, fins i tot, de persones.

Així i tot, la Menorca que apareix a Instagram és la de les platges turquesa i quasi desertes dels anuncis de cervesa o la de les postes de sol insondables. Qui les fa, aquestes fotos? Perquè aquesta Menorca no existeix. L’hem perduda en alguna revolta del camí, perquè les imatges més abundoses són les dels rètols dels aparcaments de Cala’n Turqueta i Son Saura complets a les 7.30. També les de la carretera de Binimel·là cosida de cotxes deixats a lloure a banda i banda perquè el pàrquing tampoc no en pot engolir més. Una de molt més perillosa és la de la carretera general convertida en un cuc interminable de vehicles lents i vehicles ràpids que creuen l’illa en cerca del paradís. Tant de dia com de nit. El tractor i el Ferrari sobre el mateix asfalt i els de sempre demanant el desdoblament i l’eixamplament de la via. I també hi ha la de les autocaravanes que sojornen i fan nit als llocs on està expressament prohibit d’acampar. I si es vol fotografiar la mar, es necessitarà un filtre per a eliminar l’altíssima densitat de iots, llanxes, velers i tota mena d’andròmines nàutiques que no caben als ports i han de fondejar a qualsevol cala o raconada.

El drama de l’estiu del 2020

Això que passa enguany és com la nit i el dia si ho comparam amb allò que va ocórrer l’estiu del 2020 amb tota la incertesa pandèmica, quan, durant uns quants mesos, Menorca va tornar a ser una mena de paradís blau i verd i molt amable amb tots aquells que en van poder gaudir.

La cara B d’aquell gaudi tranquil són l’amargor de les xifres d’ocupació que l’estiu passat van ser catastròfiques. Insuportables. Molt dolentes per a tots els illencs que viuen del turisme i que els mesos d’estiu treballen a escarada per omplir el coixí que els permet de passar l’hivern. L’hivern sempre és molt llarg i inhòspit a l’illa. Segons l’informe de conjuntura econòmica del govern, l’any 2020 el PIB va caure a Menorca d’un 23,3%. Només el paraigua social del govern mateix i de les administracions insular i local amb prou feines han impedit molts més drames personals que no s’han produït.

Per tot això, agafar les fotografies d’aquesta illa embussada d’enguany i posar damunt la taula el debat, ja molt antic, de la sostenibilitat i del model de turisme és molt complicat. Fins i tot, pot ser dolorós. De fet, cada any se’n fan molts, de debats. Hi ha cantarelles que no han variat de fa trenta anys ençà: desestacionalització, turisme de qualitat, turisme de natura, turisme cultural… Turisme. Després d’haver capolat el teixit industrial, qualsevol solució passa, des de fa anys, pel turisme, per atraure gent que vengui a Menorca a fer coses. Ara, la darrera idea, és demanar a la gent que vengui a fer teletreball. És viu molt bé, a Menorca, a l’hivern, diuen. Sí. Si pots suportar el paradís com va dir Gertrude Stein a Robert Graves parlant de Mallorca.

Augmenta la pressió sobre l’illa

I mentre no es troba aquesta solució màgica que permeti d’equilibrar totes les necessitats, l’illa continua rebent més i més pressió. S’intenta que els visitants vagin a llocs on abans no hi anava ningú, el molt transitat Camí de Cavalls n’és un exemple. També la Cova de s’Aigua, que s’acaba d’obrir a Cala Blanca. El resultat és que s’exploten noves zones sense que es noti gens de millora quant a la descompressió de les més saturades. Ans al contrari. 

Les eines legals per a impedir el creixement urbanístic incontrolat amb què s’ha dotat el Consell Insular corren sempre el perill de ser insuficients, de rebentar les costures empeses pel tsunami constant de més i més projectes per fer això i allò; pels intents de torejar instruments com ara el PTI, d’assaltar-lo per la porta del darrere; pels càntics de sirena en forma de projectes enlluernadors i morterades de doblers. Normalment, de capital estranger. Els francesos han descobert Menorca, diuen. I tenen doblers perquè desinverteixen al nord d’Àfrica. Menorca és un bon lloc per a col·locar-los.

Aquestes eines són lleis que, quan hi hagi un canvi de majories al parlament o al Consell, seran esmicolades sense cap mirament amb un argument tan recurrent i de tan poc pes com el del progrés de Menorca.

Noves tendències

Res no és normal, encara, aquest estiu. La pandèmia ha canviat tantes coses, que també ha arrasat el model turístic que semblava que funcionava. Aquell que els menorquins i els estadants havien assumit com a bo: els turoperadors, majoritàriament britànics, feien anar la maneta que movia milers i milers de persones en grans avions i les dipositaven als hotels de costa. El 90% d’aquests turistes eren invisibles. No es movien de la piscina de l’hotel. Potser ni tan sols baixaven a la platja que tenien a pocs metres. Com va dir en una entrevista a VilaWeb el coordinador de política territorial de l’associació GOB Menorca, Miquel Camps, aquests turistes no feien nosa. No feien nosa, però tampoc no deixaven riquesa a l’illa. No anaven a restaurants cars, no compraven formatge ni sobrassada i ni tan sols prenien copes fora de l’hotel.

Enguany aquests s’han quedat a casa. Els espanyols tampoc no han viatjat a l’estranger i han cercat un lloc de moda, que queda molt bé fotografiat a Instagram, que des de fa mesos no deixa de sortir als suplements dominicals i a les seccions de tendències dels diaris i les revistes. Les companyies aèries n’han abaixat prou el preu dels bitllets i n’han augmentat les freqüències. Les navilieres també han afegit ferris que creuen incansablement el canal de Menorca tot traslladant turistes i cotxes. Uns cinc-cents cotxes han arribat cada dia a l’illa. Tot de cop, els turistes s’han fet visibles. Han comparegut amb els seus cotxes i les seues ganes de veure tota l’illa. D’anar amunt i avall sense deixar res per fotografiar, no fos cas que…

Hauser & Wirth 

Un dels darrers a escriure sobre Menorca és Boris Izaguirre al diari El País. Sense cap embut afirma que l’illa ha deixat de ser tendència per començar a ser l’illa de moda. El matís sembla que és important. Després parlava d’una mena de gauche divine (cita Iñaki Gabilondo, Mercedes Milá, Ana Belén i Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat) que des de fa molts anys passa els estius a Menorca sense instagramar mai res perquè és la millor manera de passar desapercebuts. Els illencs tampoc no han alçat mai una cella amb la seua presència. La seua i la de tantes altres persones més o menys conegudes i mediàtiques que troben a l’illa un racó d’anonimat i de calma i seguretat que ara comença a estar en perill. Aquest columnista escrivia també sobre un entrepà de truita francesa amb tomàtiga i, ai las, sobre la poca amabilitat dels menorquins. Això va causar indignació entre els illencs i va fer córrer l’article pels murs de Facebook amb tot de comentaris sense compassió. 

Boris Izaguirre escrivia l’article perquè va ser un dels convidats a la inauguració a l’Illa del Rei, al bell mig del port de Maó, d’una galeria d’art de la multinacional suïssa Hauser & Wirth. L’empresa gestiona el llegat de Chillida i de Louise Bourgeois, per exemple, i representa, entre més, Annie Leibovitz i Larry Bell. La galeria ha gastat quatre milions d’euros en la rehabilitació d’una part de l’illot i tot allò que s’hi exposa només és a l’abast de butxaques molt i molt exclusives que ara aterren a Menorca atretes per la novetat. Segons la teoria, aquest deu ser el tan cobejat turisme de qualitat.

En aquest sentit, l’equip de govern del Consell també està dividit sobre els efectes perniciosos que la galeria pot tenir en la vida quotidiana dels menorquins. El conseller de Cultura, Miquel Àngel Maria, ho considera una fita importantíssima. No debades, la gerent de la delegació menorquina de la multinacional és Mar Rescalvo, molt pròxima a Més per Menorca, el partit de Maria. En canvi, Podem avisa que aquest turisme de qualitat, de tan gran poder adquisitiu, pot perjudicar molt el dret constitucional d’accés a l’habitatge de molts menorquins.

I és que aquest turisme necessita hotelets amb encant al centre de les ciutats, com ara els dos que s’acaben d’obrir a l’antic edifici d’Acció Catòlica de Ciutadella. I necessita gaudir de la vida al camp menorquí a un agroturisme de set habitacions, cadascuna amb una piscina tan privada com il·legal, com és el de Torre Vella d’Alaior. I necessita edificis singulars i casetes baixes amb pati. Les necessita i les pot pagar. Les pot pagar a un preu molt més alt que el del mercat. I és així com les cases dels centres històrics resulten, ara ja, inaccessibles per als veïns. Que són, en molts casos, els mateixos que treballen en aquest sector tan capriciós i, ara s’ha vist, tan poc segur, com és el turisme. Una gentrificació de llibre.

Les modes passen de moda

El problema de les modes és intrínsec al concepte mateix: passen. Si ara Menorca és l’illa de moda, és perquè la gent que la hi ha convertida s’ha cansat d’uns altres llocs que un dia també van ser moda i on, probablement, també els van rebre amb candeletes com els reben, en molts casos, a Menorca. Em vénen al cap Eivissa i Marbella, per exemple. La fotografia de Cristiano Ronaldo assegut en un restaurant japo-menorquí, que aspira a una estrella Michelin, del Cap d’Artrutx el mes de juliol té prop de deu milions d’agradaments a Instagram. Probablement l’any passat aquesta mateixa fotografia, amb un rellotge de luxe ben visible, per cert, se la va fer en un altre indret que era moda i avui ja no ho és. Aquest concepte clínex és, si més no, perillós en un ecosistema tan feble com una illa tan petita com aquesta, que és Reserva de la Biosfera de la UNESCO des de fa trenta anys.