El silenci podia ser tan bonic

“No sabia que el silenci podia ser tan bonic.” Això ho va escriure un lector a la fotògrafa i autora de llibres infantils Tana Hoban (1917-2006). Per introduir-vos aquesta autora, hauré de tornar a recórrer al que ja comença a ser un dels meus llibres de capçalera, parlo de Las incursoras d’Ana Garralón, publicat per l’editorial Las Afueras (autora que no conec personalment i editorial a qui no dec res, ho aclareixo per si de cas!). Hoban es dedicava a la pintura, era filla d’emigrants russos i vivia als Estats Units, i després d’una estada a Europa gràcies a una beca, es casa amb un fotògraf, Edward E. Gallop, i a poc a poc descobreix aquest art i s’hi comença a dedicar de forma autodidàctica primer, i després com a professional de la fotografia publicitària. És preciós com, després de ser docent a la Universitat de Pennsilvània (1966-1969), Hoban arriba al seu concepte de llibres infantils: 

Un dia vaig demanar als nens què havien vist durant el trajecte en autobús fins a l’escola. Em van dir: “Res.” Els vam donar unes càmeres fotogràfiques i va sorgir tot un món nou; quan miraven al seu voltant a través d’un visor, de sobte feien descobriments: vaixells al riu, grues en una construcció, botigues de fruites, quioscos amb diaris, el trànsit incessant. Anaven a tot arreu ben esverats. El poder màgic d’un visor minúscul els havia despertat. Aquesta història em va fer tant d’efecte que jo mateixa em vaig demanar: “Què hi ha en el lloc precís on em trobo ara mateix?”

D’aquí surt Shapes and Things, 1970, i Look again!, 1971, i la resta de la seva obra, reconeguda amb molts premis i exposicions durant tota la seva carrera. “Avui dia, mirar els llibres de Hoban és submergir-se en un altre temps on una infància lliure juga, mira, se sorprèn, és ajudada a observar i descobreix la bellesa en qualsevol lloc”, escriu també Garralón. L’obra de Hoban és inèdita en català i no és tard perquè deixi de ser-ho. Fou una pionera de la creació de llibres infantils, uns llibres conceptuals, amb poc text, basats en la fotografia d’objectes quotidians amb una perspectiva molt propera a l’infant, amb actitud d’exploració i descoberta del món. 

Hi ha dues imatges que m’interessen molt arran de Hoban, la primera té a veure amb el que diu Garralón: els infants lliures que juguen em transporta a les lectures del pedagog i il·lustrador italià Francesco Tonucci, creador del projecte internacional La ciutat dels infants, que proposa canvis a les ciutats amb els nens com a paràmetre ambiental i de sostenibilitat. La segona, la que em remou i emociona més, és la dels nens mirant el seu món de cada dia amb ulls nous a través del petit visor d’una càmera. Sembla que contradigui el món actual, on preval més la foto que l’experiència del moment, però el que proposa Hoban és mirar el que veus cada dia des d’una altra perspectiva. I aquesta altra perspectiva, per als nens és el visor de la càmera, per als adults que mirem les fotografies de l’obra de Hoban són els ulls de l’infant.

I aquest exercici de fixar-se en el que ens envolta i inventariar-ho amb la mirada em porta també a altres terrenys ja més allunyats del món infantil, com ho són l’obra de Georges Perec o els articles de Josep Maria Espinàs, per exemple. I així, anant encadenant, hem anat de la pintura de Hoban a la seva fotografia, de la fotografia als llibres per a nens que la van fer cèlebre, i d’allà a Tonucci, Perec i Espinàs. I en la conjunció de tots ells el que hi ha és l’art que es fa amb la mirada, amb l’observació, un art que no entén d’edats ni d’èpoques ni de gèneres. És cercar una mirada nova sobre la realitat “de sempre” i saber després explicar aquesta mirada amb imatges o amb paraules. La realitat ja la tenen, no l’han d’anar a cercar a l’altra punta del planeta o en mons imaginaris, el que busquen és com mirar-la i com explicar-la. 

Quan Tana Hoban dóna una càmera a una colla d’infants el que els dóna no és una nova realitat sinó una nova manera de mirar. Sense la immediatesa de les càmeres digitals, amb l’inevitable misteri o incertesa de les analògiques, a més, és difícil que l’experiència de retratar el teu dia a dia no prengui un to artístic, literari. Quan feies una foto i el resultat no el veies fins que no anaves al laboratori a recollir-ne les proves, hi havia un lapse de temps i de dubte i després la descoberta de grans encerts i també grans fallides, com una mena de preàmbul de l’experiència d’escriure, de pintar, de crear, on el laboratori és el públic que et llegeix o et mira. 

Mirant ara, cinquanta-quatre anys després, aquestes dues mans petites, esquerra i dreta, en una fotografia en blanc i negre, la posició dels dits, les ungles, pots imaginar no solament la resta de la persona que s’està quieta perquè Hoban la retrati, sinó les preguntes que devia fer, la humitat d’unes mans suades i potser no del tot netes, restes de cacau, de sorra, de ceres de colors, la veu, el cos inquiet perquè fa massa estona que no es pot bellugar, la veu de Hoban dient-li que ja falta menys, l’infant que sap que les seves mans surten en un llibre, que es fa gran, que conserva aquell exemplar, que ara ja està jubilat i si parla de Hoban els néts el fan callar, avi si us plau, àvia si us plau, un altre cop no. 

I llavors te’n vas a aquell autobús de diminuts fotògrafs de fireta i els imagines de genolls als seus seients, amb la càmera damunt del nas i tots encastats contra els vidres de les finestres, fotos en moviment del quiosc, de la parada de fruita, del semàfor vermell, del pas de vianants, de la senyora que camina atrafegada cap a la feina, de l’home que escombra el carrer, el brogit del carrer no arriba dins de l’autobús, només se senten els clics de les càmeres i no sabia que el silenci podia ser tan bonic, li diríem a Tana Hoban també.