‘El silenci no et protegeix’

Just abans de començar la gala de celebració dels 95 anys del PEN Català (divendres al vespre-nit al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) una de les cantarelles que se sentia a l’entrada de l’auditori era la de quin sentit tenia celebrar una efemèride com aquesta, un any tan poc rodó com són els 95. Però si tenim en compte que el PEN Català és la principal entitat del país que vetlla per la llibertat d’expressió, per la protecció de les idees dels escriptors i contra la censura, doncs sí que calia una celebració com la de divendres. Hi ha molta feina per fer, amb casos com el de Valtònyc, Pablo Hasél, Arco, dels periodistes censurats i, per descomptat, de tots els polítics empresonats o a l’exili, que varen anar apareixent més o menys directament al llarg dels parlaments de la vetllada.

Cal recordar que la fundació del PEN Català va arribar el 1922 i va ser la tercera delegació mundial que fou constituïda. D’ençà de llavors no només ha estat molt actiu, sinó que ha tingut una gran presència en els òrgans internacionals de l’entitat, com  les presidències del comitè de traducció o de drets lingüístics, per posar-ne només dos exemples.

En ocasions com aquestes, els discursos serveixen per polsar el tremp de la institució convocant, per fer les reivindicacions pertinents o per repassar alguns dels moments més vibrants de l’esdevenir històric. Així doncs, Carles Torner, director executiu del PEN internacional, va optar per fer un viatge en el temps fins al 1933. Aquell any el congrés del PEN es va celebrar a la ciutat de Dubrovnik i es va decidir expulsar la delegació alemanya nazi. El delegat català era J.V Foix i el president era el novel·lista H.G. Wells, que va demanar que es fes una votació nominal i a peu dret. Foix, visiblement nerviós va explicar que ‘La Catalogne’ estava d’acord en expulsar els nazis de l’entitat. ‘I en aquell congrés, quan el Pen va esdevenir antifeixista, nosaltres ja hi érem i hem dit “La Catalogne” cada vegada que ha calgut, en cada congrés, en totes les decisions importants’, va explicar Torner, que també va assegurar que ‘hi ha una comunitat internacional indignada amb el que es fa als catalans i que ens agreix el que som i el que hem fet al llarg d’aquest temps, en aquests 95 anys de fidelitat a la institució’.

Els parlaments varen arribar després de la projecció d’un vídeo amb algunes de les fites de l’entitat i d’un acte molt sobri dirigit per Xavier Albertí, director del TNC, que comptà amb els actors Manel Barceló, Carme Callol, Toni Guillemat, Lluïsa Mallol i Carme Sansa per repassar alguns dels moments històrics de l’entitat. L’auditori era ple de convidats del club i de les principals personalitats dels món de la cultura. Forçosament la representació institucional va haver de ser del segon esglaó perquè les reunions de darrera hora al parlament per intentar desbloquejar els acords d’investidura motivaren absències notables, com per exemple la del president Torrent, que va enviar un text en què afirmava que ‘el dret a opinar és fonamental en qualsevol democràcia’ i que ‘la llibertat d’expressió ha de prevaldre en qualsevol circumstància’.

Un dels moments més recordats de la vetllada va ser l’acte fundacional del PEN Català el 1922 al menjador de l’hotel Ritz, on s’arreplegaren mitja dotzena de persones: Josep Maria López-Picó, que ens ho explica al seu dietari; el malaguanyat Joan Crexells; Josep Maria Batista i Roca; Josep Millàs-Raurell i el professor anglès John Langdon-Davies, que havia arribat l’any abans al país per preparar una antologia de poetes catalans per a traduir-la. El matrimoni Riba no hi va poder assistir perquè eren becats a Alemania. Un any després, el 1923, el PEN català ja són 22 membres, entre els quals Carles Riba i Clementina Arderiu, Josep Maria de Sagarra, Joan Puig i Ferrater, Carles Soldevila o Pompeu Fabra, que en serà el president. També es va recordar la refundació el 1973 en un autocar que féu el trajecte entre Barcelona i l’Espluga de Francolí per burlar la prohibició de la reunió del règim franquista.

David Llistar, en representació de l’Ajuntament de Barcelona, va recordar la col·laboració establerta entre l’administració i el PEN perquè la capital catalana formi part de la xarxa de ciutats refugi ICORN i pugui acollir escriptors refugiats. La iniciativa es remunta al 1996, quan es va aprovar una proposta de l’extint Parlament Internacional dels Escriptors i el 1998 Barcelona ja  va formar part del programa pioner, reconvertit el 2007. En virtut d’aquest conveni, l’ajuntament posa a disposició del PEN un pis propietat del patronat municipal de l’habitatge perquè un escriptor perseguit l’ocupi durant un període màxim de dos anys, durant els quals el PEN Català vetlla per la seva integració en la comunitat i perquè pugui desenvolupar la seva trajectòria professional. ‘Això, en aquest temps de “mcdonalització” cultural és importantíssim perquè entre tots estem treballant per al manteniment de la biodiversitat cultural’.

La presidenta del PEN Català, Carme Arenas, va ser l’encarregada de tancar l’acte ‘enmig d’aquestes doloroses absències dels nostres representants empresonats o exiliats i dels quals exigim la llibertat immediata. Quan el 19 d’abril de 1922 es va fer el sopar fundacional, segurament ningú era conscient del que estàvem iniciant, que és un pont per fer visible la literatura catalana al món i que a la vegada ens ha permès ser testimonis privilegiats de la història’. Arenas va recordar el paper fundacional del club en la creació, per exemple, de la Institució de les Lletres Catalanes, o el paper assistencial en l’exili fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta.

Arenas també va recordar ‘el paper de diplomàcia cultural que ha exercit la nostra entitat al món i especialment quan no teníem institucions pròpies. Des del Pen molt sovint hem estat ambaixadors intel·lectuals de Catalunya. Cal enfortir la xarxa de la societat civil i enfortir-la, és una mostra de la riquesa i maduresa d’una societat i una garantia de pervivència de la mateixa’. També assegurà que ‘la llibertat d’expressió és el dret que ens fa persones i per això intenten silenciar la llengua i la cultura a cop de censura. I cal recordar que el silenci no ens protegeix, per això no volem tenir cap complicitat amb els que callen o fan callar’.

Convé no oblidar que les activitats de commemoració continuaran: per culminar la celebració d’aquest aniversari, l’Ateneu Barcelonès acollirà dijous vinent, 15 de març, una placa commemorativa que deixarà constància de la vinculació entre totes dues entitats. L’acte comptarà amb l’assistència dels respectius presidents. Finalment, el proper mes de maig, el PEN Català publicarà el llibre: PEN Català. Un exemple de diplomàcia cultural, obra de l’escriptor i periodista Joan Safont, que en recull la història d’ençà de la fundació.

En acabar l’acte oficial va ser el torn de brufar l’aniversari tot fent una copa al rebedor del CCCB. Els llaços i bufandes grogues varen ser la indumentària més massiva dels assistents, que comentaven en petit comitè les darreres jugades polítiques i especulaven sobre qui seran els futurs dirigents culturals del país i com quedaran repartides les institucions per poder tornar a posar-se a treballar en la construcció de la República. Tothom té les seves hipòtesis, però tothom reconeixia que el PEN haurà de continuar el joc de diplomàcia mantingut fins ara i internacionalitzar encara més el conflicte.