El silenci dels morts

Escric aquest article des de Belltall. Hi he pogut venir un pic s’ha permès la mobilitat per tot Catalunya. Feia tres mesos i escaig que no veníem i, entre més coses, no havíem pogut veure el nostre fill. Més que veure’l, que això sortosament ja ho hem pogut fer gràcies a dispositius moderns, feia massa que no havíem pogut mirar-lo de prop i, per què no dir-ho?, tocar-lo. O simplement ser en la mateixa casa i saber que, cadascú a la seva cambra, érem allà. Perquè amb la gent que t’estimes no n’hi ha prou amb trobades telemàtiques. Per a algunes menes de feines, la virtualitat és una solució; per a la cosa més humana, convertir-nos en espectres no deixa de ser un succedani de la sensibilitat. El poeta Antonin Artaud va escriure uns versos meravellosos, que va traduir al català Palau i Fabre:

«en la sensació
s’agafa allò que ve
en el sentiment
s’intervé.»

En una pantalla, les sensacions i els sentiments queden diluïts, s’assemblen a això a què es referia Artaud, però no són exactament igual. I, malgrat tot, ves quina sort que n’hem tingut, de les xarxes, en aquests temps de distàncies i d’aïllaments.

Belltall és un llogaret de Catalunya amb pocs habitants permanents, però amb una població flotant que s’eixampla, com passa en molts indrets del país. Res a comparar, però, amb els pobles de la costa, de l’Empordà o de la Cerdanya. En arribar al poble, després d’aquest llarg confinament al Baix Llobregat, i sentir-ne el paisatge i la gent –la flotant i l’estable, que fer diferenciacions d’essències en indrets petits et porta, mutatis mutandis, a concepcions perilloses en territoris més grans–, un dels primers pensaments ha estat per als qui ja no hi són.

En aquestes setmanes han perdut la vida vuit persones vinculades al poble, i això és molt en un lloc petit com aquest. El fill ens explicava que hi va haver un parell de setmanes en què les campanes de l’església semblava que no paraven de tocar a morts. Hi ha vuit persones que han deixat òrfena una part del nostre paisatge, quan els veies asseguts als pedrissos, jugant a la botifarra a cal Feliuet o encara remenant la terra. Perquè els paisatges, especialment els rurals, es ressenten de les absències; i més quan se’n produeixen moltes a l’ensems.

Els mesos de confinament ens hem preocupat de com serà o com hauria de ser el futur després de la pandèmia, això que alguns insensatament han denominat ‘nova normalitat’. I estàvem tan ocupats –m’acuso: jo el primer i des d’aquesta finestra mateix– a insistir sobre la necessitat d’aprofitar l’anomalia per a generar canvis, per a evitar que el riu de la injustícia tornés al seu llit amb la nostra impassibilitat, que hem oblidat una mica totes les víctimes que aquest temps ha procurat. Em refereixo sobretot a les víctimes anònimes, les que no generen necrològiques als diaris, però que han deixat de fer abraçades i petons, de regalar somriures i, sobretot, de ser, elles també, paisatge.

No sé si estem en disposició d’avaluar tot el que ha passat amb la pandèmia. Ha estat estrany, imprevist, per a nosaltres i, malauradament, per a tots els governs que han hagut de prendre decisions, sovint errònies. Dir que uns ho haurien fet millor que els altres em sembla lleig, és aprofitar-se políticament de la desgràcia de moltes persones. I aquesta medecina ja l’hem provada; els atemptats de les rambles de Barcelona i de Cambrils, l’agost del 2017, van fer que els polítics d’allà i els d’aquí oferissin, almenys en els primers instants, un espectacle deplorable.

Potser necessitarem més temps per a comprendre tot el que ha passat. I per a saber com hi havíem de respondre. O com ho hem de fer, si hi som a temps. Em fa por que, sovint, el present tot s’ho emporta. I que la pandèmia acabi esdevenint una anècdota. Em fa por perquè totes les víctimes, els morts de Belltall i d’arreu, es mereixen un record persistent. No pas per malenconia; ben mirat, això la mort ja ho porta incorporat. Primer, perquè la seva memòria ens faci més crítics amb el que hem viscut i amb les nostres pròpies reaccions, individuals i col·lectives. I segon, perquè per a fer-ho no podem oblidar-los. Han de ser ben a prop nostre, com deia Joan Vinyoli a la primera estrofa del poema ‘El silenci dels morts’, que fa així:

«La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.»