15.04.2021 - 21:50
Una part de l’independentisme reformista, dins la seua estratègia de diferenciació partidista, va provar fa temps de perseguir el concepte “nacionalisme català”. Anatematitzar-ne la idea. I així va començar a parlar despectivament dels “nacionalistes” o a elucubrar amb propòsits teòrics que no tenien ni tindran correspondència seriosa enlloc, en cap altre país. Sembla que, per sort, aquella febrada, que no tenia cap fonament teòric, s’ha acabat i ara fa temps que no en sentim parlar.
Millor. Millor, perquè és precisament ara que es pot observar de manera fefaent com la confrontació dels dos nacionalismes, el català i l’espanyol, es va dibuixant cada volta més nítida. I aquest dibuix representa una fase nova del procés d’independència per la qual, tant si ens agrada com si no, és inevitable de passar. Especialment, perquè l’única resposta del nacionalisme espanyol a l’embat català no ha estat la democràcia sinó que és l’ús de la violència.
Quant a això, és significatiu i important d’observar que, en aquest “nació contra nació” cap on caminem, els nacionalismes de cada costat tenen cada dia més una evolució diametralment oposada. Que s’explica perfectament per poc que es conega la història i que és ben il·lustrativa respecte a què representa cadascun. El nacionalisme català és com més va més progressista i obert i el nacionalisme espanyol és com més va reaccionari i tancat, més autoritari. I és especialment interessant d’observar que l’un i l’altre arrosseguen les formacions polítiques a partir d’aquest seu centre gravitacional.
El PSOE, especialment, que sempre havia intentat, per raons tàctiques, de restar en un punt a mitjan camí dels dos projectes nacionals, ara és evident que, com més espanyol s’afirma, més reaccionari és. I en el cas concret del Parlament de Catalunya –on per força han de ser més espanyols i tot i més reaccionaris i tot que a la Moncloa– ahir en vam tenir una prova més, amb la sobtada decisió de desmarcar-se del pacte antifeixista i votar a favor que un membre de Vox siga nomenat senador per la cambra autonòmica. El PSC i el PSOE parlen de cordons sanitaris contra el feixisme, fan eslògans, però a l’hora de la veritat accepten i agraeixen que els vots de Vox els salven votacions al congrés espanyol o es neguen a evitar l’afront de veure un diputat d’extrema dreta representant Catalunya al senat espanyol. I, contra això, és molt important de remarcar i explicar a tothom que cap partit català, cap partit nacionalment català, no ho acceptaria, això. Fa molts anys que vaig denunciar que el decantament del PSOE cap al nacionalisme espanyol el faria bascular inevitablement cap al feixisme. I em sap greu de constatar que tenia raó.
Em sap greu especialment perquè ara, enmig d’aquest ambient, arribarà la traca de les eleccions a Madrid, que aclarirà encara més de què parlem. Perquè són, seran, unes eleccions definitòries del rumb futur del nacionalisme espanyol, unes eleccions que, més que probablement, en certificaran l’enduriment cap a la versió més extrema i menys democràtica.
Segurament perquè en són conscients, d’això, aquestes eleccions causen aquests darrers dies un neguit indissimulat entre l’esquerra espanyola, entre l’esquerra, si ho voleu dir així, nacionalistament espanyola. Perquè el país que veuen emergir, la nació seua que l’espill els retorna no els agrada. És una pena que facen tard: el geni ha fugit de llàntia i, com en el conte tradicional, no hi haurà manera de tornar-l’hi a fer entrar. El nacionalisme espanyol ha estat sempre de matriu feixista i és en aquesta matriu on se sent còmode i desacomplexat. Per això pren aquesta forma tan fàcilment i amb tanta força. I per això els nacionalismes perifèrics, que en diuen, avui i sempre, no han pogut encaixar ni en el model territorial ni en el polític. Ni volent-ho.
Aquesta esquerra espanyola, en el punt on és, hauria de fer dues coses. La primera, reconèixer que té una gran responsabilitat sobre tot això que ha passat. Perquè quan el 1982 Felipe González guanyà el govern pel PSOE amb aquella supermajoria que va obtenir, hauria pogut impulsar un projecte d’Espanya diferent i no ho va fer. No ho va voler fer. No li va donar la gana. Prou que ho hem vist. I si deixes intactes les llavors, la planta, quan hi ha les condicions adequades, creix. I la segona cosa que podria fer, però això ja és demanar massa, seria adonar-se, com van fer alguns demòcrates serbs en plena bogeria de Milosevic, que la nostra independència aniria a favor seu perquè destruiria la base de poder, simbòlica i material, del nacionalisme espanyol, d’un nacionalisme que sempre els guanyarà la partida mentre ells no se’n desmarquen radicalment i no el denuncien.
Ja ho sé, que no faran; ja ho sé, que ni tan sols voldran entendre això que dic i faran interpretacions capcioses. Segur. Però ara que el “nació contra nació” pren cada dia una forma més aguda, que no siga dit que no els vam avisar, a ells. Però sobretot que no siga dit que no vam interpretar bé què passava. Nosaltres.
