El sí, el no i el no ‘equidistant’

No sé pas si en els altres referèndums d’autodeterminació del món també passa: que els independentistes hagin de confrontar la campanya del sí contra dues campanyes del no: la del no directe, l’espanyolista, que diu que ‘no podeu perquè no us deixarem’, i la del no indirecte, el fraternalista, que diu que ‘no podem perquè no ens deixaran’.

En el cas del no directe, ens esperen tres mesos més del disc ratllat que el referèndum ésil·legalésil·legalésil·legal i que noesfarànoesfarànoesfarà. Això ja ho tenim, i la resposta és fer-lo. Després, surti el resultat que surti, només el consideraran vinculant si guanya el no. Fàcil. Next. El no ‘equidistant’ va a parar al mateix lloc, però per la via de la complexitat: per començar, els seus afins sí que volen un referèndum, a diferència dels que deien que era ‘pantalla passada’ i que ara volen fer un referèndum, ha-ha! –deixem uns segons per a reflexionar la filosofia. Ara bé, donat el referèndum d’autodeterminació, només el consideraran vinculant si és acordat amb l’estat. I si l’estat no l’acorda, només el consideraran vinculant si guanya el no. Superequidistant, supersobirà i superneutral. Amb raó el vice-president de l’espanyolíssima Societat Civil Catalana considera aquesta posició una ‘jugada mestra’ i ‘més efectiva que tots els discursos sobre la legalitat de Ciutadans, PSC o PP junts’. No serà aquesta humil secessionista qui posarà en dubte els interessos que més li fan gust.

Passo ara a resumir succintament un article d’ahir de Jordi Évole, una de les veus més populars de l”equidistància’: ui, referèndum d’aquí a tres mesos, on aneu amb tantes presses. Fi. Des de l’anunci de data-i-pregunta –i d’abans, però ara amb més nervis–, els equidistants han sortit a implorar la resolució del conflicte cridant la part ‘indepe’ a capitular. És una demanda que parteix del mateix relat: que els ‘indepes’ no accepten que el 27-S no van guanyar el plebiscit, que no volen reconèixer que un 48% de votants és just per imposar res, i que així no són maneres. Que referèndum sí, però ‘així no’, com va titular El Periódico el 9-N. Als ‘indepes’ sempre se’ls exigeix que facin aquesta autocrítica, i ei: molt a favor, és una pràctica saníssima. Si serveix de res, informo que amb una cerca bàsica al Google pots trobar tones d’autocrítica ‘indepe’ del color que et faci més ràbia. Ara, una cosa és l’autocrítica que fa salut, i l’altra passar-nos de mesells.

Si hem de jugar a l’equidistància, que sigui de debò: que sigui recordant que el 27-S va perdre el no, i de molt, en unes circumstàncies gens equitatives: com mai a la història, tot un estat espanyol va concórrer a la campanya d’unes eleccions ‘autonòmiques’ posant a disposició la potència dels seus recursos –mediàtics, econòmics, subterranis, aterridors– per a tombar les opcions independentistes. I amb tot, té. Si hem de ser equidistants i el 48% de votants és just per a ‘imposar’ el referèndum, el 39% que ens ‘imposa’ l’statu quo és menys que just, i el 12% de neutrals que ens ‘imposen’ –agafo aire– haver d’esperar tantes generacions com calgui perquè la fraternitat arribi a governar Espanya amb majoria absoluta i ens doni permís per a ser finalment sobirans, és moltíssim menys que just. És una condemna.

Per tant, una petició i una postdata: a tots aquests avisadors ‘neutrals’ que ara ens vénen amb sospirs de cocodril que ‘jo ja voldria votar, però així no’, que amb la data i la pregunta s’han escagarrinat que l’independentisme anés seriosament, que han sortit a la desesperada a alliçonar que molt bé, nois, heu arribat fins aquí però ara passeu a casa, sigueu responsables, ‘evitem’ el xoc, que mireu que l’estat us farà pam-pam al cul… Escolti: a mi què m’explica?! A mi què m’expliqueu, xeics?! Aneu a fer el ploricó a l’altra banda, aneu als del ‘ni puc ni vull’ amb les mateixes exigències que als del ‘votem tots’, aneu a escalfar l’orella als que no us deixen tenir el referèndum que us agradaria, ‘així sí’, martiritzeu-los amb les vostres condicions equidistants i acordades i amb totes les garanties i dos ous durs. Mentrestant, deixeu treballar en pau els que, si fos per ells, princeses, tot això ho tindríeu regalat.

La postdata: entenc que un referèndum d’autodeterminació després de tres-cents anys, tres anys més i un mes més pot semblar precipitat per als qui voldrien continuar vivint còmodament aliens a les reivindicacions històriques del país. Però els seus contemporanis independentistes, des dels que van patir la repressió franquista fins als de fa ‘només’ deu, vuit o quatre anys, no han tret la voluntat d’autodeterminació del no-res. Els vius recullen el testimoni dels morts, els que batallen avui són la continuació d’una lluita secular, resistent i a bastament documentada. I des dels inicis, profundament desigual, perquè això tampoc no s’ho han inventat els ‘indepes’. Desigual estructuralment, perquè els pobles petits no es poden inflar amb una manxa, i desigual circumstancialment, perquè per anys que passin, l’adversari sempre ha comptat amb un suport addicional que no necessitava: el dels ‘equidistants’ que només posen condicions a una banda i es fan dir neutrals.