30.09.2020 - 21:50
El 68% de les dones han canviat els hàbits de mobilitat per Barcelona per sentir-se més segures. És el titular i l’he copiat directament i literalment de la notícia. Em sembla tan gros que encara no me’n sé avenir.
El 68%.
És molt gros, sí. Molt. La dada prové d’un estudi privat. No és l’únic indicador que ens mostra, cruament, que hi ha alguna cosa greu que passa. Potser és el més recent. Un de proper. Però només cal esgratinyar superficialment internet en un parell de cerques i compareixen a escena aquestes dades inquietants: l’enquesta de l’estat espanyol, que estatísticament encara ens hi inclou, i que estableix que una dona de cada tres ha estat víctima d’assetjament sexual (una de cada tres: vuit milions de persones). Passant-ho a xifres absolutes, ben mirat, també aquell recent 68% que ja tot sol fa basarda pren encara més dimensió: són cosa de 585.000 persones. Dones.
Al capdavall, les dades (que el 45% de les dones ‘indiquen que han estat víctimes d’assetjament quan anaven a peu en horari nocturn, davant del 16% dels homes’, posem per cas) tan sols confirmen això que sabem, i que constatem des de temps immemorials: que l’assetjament és sistèmic, tan sistèmic, de fet, que segurament ens costaria ara de trobar alguna dona que no hagués viscut mai alguna situació d’aquestes, en el grau d’agressivitat que sigui i amb el mateix fons.
Agafar un taxi en comptes del metro per tornar de nit a casa, encara que et costi deu vegades més (hi ha taxistes que preventivament s’esperen fins que han vist que ets dins del portal; no se m’havia acudit mai de pensar-ho, però ara em pregunto si amb els homes els cal fer el mateix); descartar el pràctic anar a peu no pas per cansament o distància sinó pel temor de caminar sola; parlar per telèfon, o fer veure que hi parles, com per dir que mira, que aquí ho sentiran tot, que deixa’m; col·locar-te les claus així entre els dits per, si de cas t’haguessis de defensar, sumar aquesta mica de punxes a la teva força. Etcètera. La llista és tan llarga com dones hi hagi. Situacions repetides. Variants de la mateixa vella història. Canviar de carrer, o de vorera, canviar de ruta. Caminar amb l’ai al cor. I fer a l’inrevés, també: veure una dona que avança davant teu, de nit, el carrer buit, i tossir una mica, parlar pel mòbil, que senti que no ets un llop que li saltarà a l’esquena, evitar-li, si pots, l’angoixa que tu altres vegades has sentit.
Per copsar la dimensió precisa d’aquest greu problema (puc dir gravíssim? És clar que puc: gravíssim; en víctimes directes i en coerció també, en basarda) no n’hi ha prou amb l’escarit apunt de dades que inclou aquest article. N’hi fan falta més, de segur que sí. I anàlisi i comparació i tant com calgui. Però és evident, d’entrada, i amb les dades que cíclicament ens esquitxen l’actualitat (com la d’aquest 68% tan bèstia i que tant costa de treure’s del cap) que aquí hi ha un problema, que vivim dins un problema, i que té dimensions importants. Que una dona de cada tres ha patit assetjament sexual i que, si es delimita la mostra i s’abaixa l’edat de les enquestades, resulta que són gairebé la meitat de les dones entre 18 i 34 anys. Les miris com les miris, les xifres sempre són una barbaritat.
No crec que hàgim donat resposta proporcionada a la dimensió de la situació que vivim. Com si, més enllà d’escarotar-nos-en puntualment, socialment ens haguéssim acostumat, i resignat, a l’existència de l’amenaça, de la intimidació, de l’agressió. Com si fos llei de vida.
Des dels moviments feministes, sí que s’ha fet, és clar. I les mobilitzacions socials de les dones, des de les manifestacions a les campanyes de visibilització (difícilment es pot abordar un problema si d’entrada no se’n reconeix l’existència), han posat i posen en evidència la intolerable situació. No tinc clar, però, i tant de bo surti ara una allau de constatacions que em desmenteixin el temor, que des de les institucions, més enllà de les cícliques cartellístiques (que ja van bé, però que no només), hi hagi resposta adequada a la dimensió del problema: recopilació de dades, estudis dels quès i dels coms, amb continuïtat i metodologia, propostes concretes d’actuació. Les mateixes coses que demanaríem, que reclamaríem, en qualsevol altre cas, no? Tampoc no tinc clar, amics homes, que acabeu de fer vostre aquest problema.
Vull dir que de vegades he pensat com em sentiria si, en caminar tranquil·lament cap a casa després d’haver passat un parell d’hores a la filmoteca o sopant amb la família o en un concert o on sigui segons el gust de cadascú però que et deixi amb aquella sensació d’haver estat bé i com volies, si aleshores, deia, topés amb una dona avançant per la vorera solitària i només per això, pel simple fet de ser jo un home, sabés que ella, fins que no em tingués lluny, no respiraria.
Vull dir que el problema és greu. I que també és vostre.
De tothom.
