06.07.2017 - 22:00
La història dels pobles es construeix amb una amalgama de grans gestes (les que, si hi ha sort, arriben a estudiar-se a les escoles) al costat d’unes altres de menys relleu públic. Anònimes, gairebé. Aquestes darreres, però, formen la petita història sense la qual a l’altra, la que sol enunciar-se amb majúscula, li mancaria gruix i sentit.
La talla romànica de fusta que representa la marededéu de Núria i les vicissituds que en el curs del segle passat varen agitar la seva plàcida existència entre muntanyes forma part d’aquesta història petita i mal coneguda. Si més no, fins ara.
Poca broma, d’altra banda, perquè la venerable marededéu ha estat objecte de viatge no desitjat un parell de vegades aquests últims vuitanta anys. Dues, diguem-ne, aventures que començaven fent-la desaparèixer amb discreció i clandestinitat del seu cambril al santuari per portar-la durant uns anys lluny del seu hàbitat natural.
La primera va ser el 1936, a l’inici de la guerra civil, amb la sana intenció de mantenir-la allunyada de les malvestats i els desordres marcadament antireligiosos dels primers temps de la contesa. El trajecte d’aquell exili la va portar successivament a Perpinyà, la Savoia, Ginebra i Friburg, d’on va tornar el febrer del 1941. Un periple de quatre anys i mig que va estudiar i documentar el professor Manuel Castellet en el llibre L’exili de la marededéu de Núria, editat per Alpina el juliol del 2013.
Segrest, extorsió
La segona desaparició és d’una mica més ençà. De fet, aquests dies som a punt de commemorar els cinquanta anys del fet i, a diferència del cas anterior, aquesta vegada va tractar-se d’un segrest. O d’una extorsió, en termes de dret penal, perquè va ser la sostracció d’un element patrimonial amb un seguit d’exigències a complir com a condició per a restituir-la. I no es pot parlar d’exili perquè la imatge no va sortir en cap moment del territori català.
Aquella nit entre el dissabte 8 i el diumenge 9 de juliol de 1967, un escamot de joves excursionistes va emprendre una missió que no naixia en absolut d’un rampell improvisat. Des de feia uns quants anys s’anava covant al país una situació política i social que donava sentit a un projecte tan agosarat. Parlo de l’afer Galinsoga (1959), dels Fets del Palau (1960), de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde (1963), de la Caputxinada i la manifestació de capellans a Barcelona (ambdós fets de 1966) i, en general, d’una tímida però irrefrenable consciència de país, de llengua i de cultura (Òmnium, Edicions 62, Serra d’Or, la Nova Cançó…) que s’anava escampant entre la ciutadania. Tot emmarcat, a més a més, en un context de clara obertura de l’Església als nous temps a través del concili ecumènic (1962-1965) i de documents com l’encíclica ‘Pacem in Terris’, de l’abril del 1963.
El règim i els bisbes
Tota aquesta ebullició contrastava amb l’actitud immobilista del règim del general Franco que es resistia a perdre privilegis pel que fa al control dels nomenaments de bisbes. D’aquí ve que quan l’arquebisbe de Barcelona Gregorio Modrego va demanar la substitució per raons d’edat, el règim no va vacil·lar ni un instant a impulsar el nomenament, el febrer de 1966, del primat d’Astorga d’aleshores, Marcelo González Martín, nascut a Valladolid. Aquest va ser el detonant de la campanya ‘Volem bisbes catalans’ en el muntatge de la qual varen confluir antifranquistes i cristians inspirats en les noves idees propiciades pel concili.
Però el que va actuar com a accelerador del segrest –un segrest que s’anava planificant acuradament i discreta des de temps enrere– va ser l’anunci del règim de patrocinar l’acte de coronació de la Mare de Déu de Núria en una cerimònia ajornada en diverses ocasions i fixada definitivament el dijous 13 de juliol de 1967, amb Franco com a president d’honor, representat pel ministre de Justícia Antonio María de Oriol y Urquijo. L’acte es va fer, forçosament, amb una rèplica de guix mentre la imatge autèntica descansava des de feia quatre dies dintre d’un armari a bastants quilòmetres de distància.
Les reaccions d’uns i altres
Immediatament es va distribuir als mitjans de comunicació d’aquí i de fora un comunicat amb la signatura d’una fictícia ‘Comissió de Sacerdots i Militants d’Acció Catòlica’ que condicionava la devolució de la imatge al compliment de tres requisits: la lliure designació de bisbes sense intromissions del poder civil, el retorn a Catalunya de l’abat Escarré, exiliat arran de les declaracions a Le Monde, i la renúncia del bisbe de Barcelona Marcelo González.
Les autoritats, agafades a contrapeu, varen reaccionar tard i malament amb mesures diverses, la més lamentable de les quals va ser el processament, sobresegut un mes i mig després per manca de proves, de mossèn Enric Lahoz, organista de Núria i víctima propiciatòria de tots els atacs que aquell ‘acto sacrílego’ va inspirar en el nacionalcatolicisme i els seus nombrosos acòlits.
De tots aquests fets, se’n saben alguns detalls. Un dels primers a parlar-ne va ser l’historiador de la Universitat de Girona Josep Clara, que el 1993 va publicar Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1967-1972), editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Però no ha estat fins ara que, de resultes d’una investigació sistemàtica i exhaustiva, podem tenir a les mans un llibre que explica tot allò que avui, mig segle després dels fets, se’n sap. O, almenys, tot allò que se’n pot divulgar. L’han escrit a quatre mans Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, l’ha editat Alpina i té un títol d’allò més expressiu: Mossèn, ens han pres la marededéu!, frase que Josep Lladós, el sagristà de Núria, va exclamar el diumenge 9 de juliol de 1967, a primera hora, quan va notificar, esverat, la desaparició a mossèn Verdés, el capellà custodi del santuari.
Gairebé tot allò que va passar
La redacció d’aquest llibre, que ha anat paral·lela a la realització d’un documentari de cinquanta-cinc minuts que es podrà veure el dissabte 8 de juliol al vespre, pel Canal 33, ha servit per a aclarir alguns punts que encara es mantenien foscos. Com, per exemple, el nombre i els noms (no tots) dels membres de l’escamot que va endur-se la marededéu, el trajecte que van seguir durant les primeres hores d’aquell diumenge, els llocs on va estar amagada durant els quatre anys, sis mesos i vint dies que va durar l’allunyament, els motius de la devolució i el sistema seguit perquè el mateix dia que prenia possessió el bisbe Narcís Jubany a Barcelona –l’única seu que en aquell moment encara no tenia un bisbe nascut als Països Catalans– la vella talla de fusta del segle XIII tornés a presidir el santuari de la seva advocació sense que la policia pogués agafar-se a cap indici que li permetés de revifar les investigacions.
Una restitució que aleshores es va explicar que havia estava feta sota secret de confessió, però que ara sabem que va tenir un desenvolupament bastant més rocambolesc.
Cinquanta anys després
El segrest de la imatge de la marededéu de Núria és un fet insòlit que va passar ara fa mig segle i que és difícil de capir en tota la magnitud sense estar al cas de les circumstàncies d’un temps i d’un país molt diferents dels d’ara. Per això em sembla doblement remarcable l’esforç fet pels autors d’aquest llibre –i també l’equip de Zeba Produccions que n’ha fet el documentari conjuntament amb TV3– per actualitzar, d’una banda, els antecedents i el context d’aquells fets i, d’una altra, posar noms, veu i rostres als seus protagonistes. O a alguns, vaja.
Uns protagonistes –Nemesi Solà, Xavier Margais, Enric Lahoz, l’advocat Francesc Rosell…– que encara són entre nosaltres i que, per tant, tenim la sort que es poden explicar. Per això he de confessar que m’intriga, tot i que respecto les raons dels interessats, que encara avui hi hagi qui tingui motius per a mantenir buits alguns detalls d’aquesta insòlita història.
