El segon sistema de Ferran Torrent

Llibre rere llibre, Ferran Torrent va construint una obra singular que és valorada i respectada tant pel públic com per la crítica. Llibre rere llibre –i en els quaranta anys que ens separen d’aquell debut (a mitges amb Josep Lluís Seguí) que va ser La gola del llop (1983), la seva bibliografia s’acosta ja a la trentena de referències–, Torrent va confegint un retaule monumental de la societat valenciana d’ençà de la transició fins ara mateix amb una característica no gens fàcil de posar en pràctica: la credibilitat. Una virtut que es deu en gran part al fet que l’autor de Sedaví és un home summament informat sobre tot el que passa en el submón que descriuen les seves novel·les i els personatges que les habiten. No només els, diguem-ne, subalterns, sinó les primeres espases, aquells personatges que mouen els fils des de l’ombra.

Quatre etapes

Sense allunyar-se pràcticament mai, com a escenari, de la ciutat de València i del primer cercle de comarques que l’envolten, en l’obra de Torrent em sembla detectar-hi diverses etapes: una primera –la de Quaderns Crema, per entendre’ns– en què, sense ser-ne l’única, predomina la dimensió policíaca; una segona marcada pel premi Sant Jordi del 1994, Gràcies per la propina, més introspectiva amb l’aparició clau dels dos germans Josep i Ferran Torres; una tercera definida per la magnífica trilogia Societat limitada (2002), Espècies protegides (2004) i Judici final (2006); i una quarta que, a parer meu, comença amb Bulevard dels francesos (2010) –una espècie de capítol zero del cicle actual amb l’acció situada l’any 1962 en plena lluita contra la Brigada Político-Social franquista– i que es desenvolupa, si més no fins avui, al llarg de quatre llibres: Un dinar un dia qualsevol (2015), Individus com nosaltres (2017), Poder contar-ho (2019) i Memòries de mi mateix, la novetat d’ara.

Val a dir que la relació que acabo de fer no és exhaustiva perquè entremig d’aquests blocs hi ha alguna novel·la més que va per lliure, com ara l’esplèndida L’illa de l’holandès (1999), i unes altres, com ara La vida en l’abisme (finalista del premi Planeta 2004) i Ombres en la nit (2011).

De Torrent he destacat unes quantes vegades virtuts com la facilitat d’elaborar trames argumentals eficients, la mà mestra a l’hora de construir diàlegs, el sentit de l’humor sàviament combinat amb la tendresa vers els personatges més desafavorits, la descripció d’ambients i la força comunicativa del llenguatge. Sense deixar de banda, ben al contrari, l’enorme facilitat que demostra a l’hora de crear una tramoia de personatges de molt difícil oblit. Tot un repertori de caràcters que en alguns casos són protagonistes, en uns altres secundaris, i que salten d’una novel·la a una altra contribuint fortament a la sensació de retaule compacte a què feia referència tot just començar aquest comentari. La sensació d’obra plena de coherència interna que es percep, sobretot, quan intentem d’analitzar retrospectivament la seva bibliografia.

Protagonistes principals i secundaris

Parlo, per exemple, de personatges com ara Hèctor Barrera, el detectiu Toni Butxana (de qui en la novel·la d’ara sabrem els motius pels quals l’autor va triar-ne el cognom), els ja esmentats germans Torres (un d’ells, Ferran, novel·lista i evident alter ego de Torrent), els comissaris Piñol, Pons i Tordera, els periodistes Santi Mayor i Marc Sendra i personatges absolutament reals (i inquietants) com ara Alberto el Negociador. I, molt especialment, parlo del conjunt d’individus que transiten amunt i avall del present cicle, començant per Bulevard dels francesos i venint cap ací: el Messié, el Llargo (amb l’inseparable Felipe), l’advocat Bohórquez (quin personatge!), el Pare Rafel (quin altre…), Robert Baixauli i el Colorao, el Gordo, Sara i el Gitano, Enric el Comptable…, i Mític Regino, el rei de les falsificacions.

He deixat en Mític per al final perquè, de fet, a diferència dels llibres anteriors, ell és el protagonista principal de Memòries de mi mateix. Unes memòries que li dicta a Marc Sendra, sabedor que el periodista està obsedit per a conèixer detalls sobre els orígens de la gran fortuna que gestiona la colla del Messié i el Llargo. Uns orígens que Sendra no sap, però que el lector de Poder comptar-ho, la novel·la anterior del cicle, coneix perfectament i que estan relacionats amb un espectacular atracament al banc Intrans, l’any 1983, durant una de les mascletaes de la setmana de Sant Josep.

La història de Mític Regino comença amb uns primers apunts el 1968, l’època fosca de la Brigada Político-Social, i continua en el present de la novel·la, que és l’any 2019. Aquesta volta, Ferran Torrent ens transporta al món complex de la falsificació d’obres d’art amb l’afegitó d’una variant colateral que és la recuperació de les obres que els nazis van espoliar als jueus. En aquest context, Ferran Torrent fa entrar en acció el no menys mític falsificador Elmyr d’Hory –protagonista de F for Fake, una de les últimes pel·lícules d’Orson Welles, i amb qui Regino es comença a relacionar el 1965– i un altre personatge també amb rerefons real: l’Espanyol Martínez, una presència de gran pes sobretot en les darreres planes de la novel·la.

El segon sistema: pànic en el paradís

La segona branca argumental de Memòries de mi mateix es desenvolupa a través de la Fundació Pare Rafel, que dóna cobertura formal a l’entramat de negocis del grup encapçalat pel Messié i el Llargo, i que, en paraules de Ferran Torres al periodista Sendra, han aconseguit d’ordir “tot un seguit de negocis diversos, pràcticament tots il·legals, amb empleats immigrats sense papers, delinqüents retirats que cobren un subsidi de l’empresa, una residència al centre de la ciutat, amb un consell d’administració compost, entre més, per un capellà menyspreat per l’arquebisbat, un advocat que té una filla fiscal que ha condemnat alguns dels residents en el passat i un periodista”. Vaja, un veritable “mini estat en B”, aquest “segon sistema”, amb totes les normes –les constitucionals i les altres– rebentades, que funciona com una màquina perfectament greixada i que comença a veure en un horitzó no imminent, però tampoc excessivament llunyà, l’arribada dels mateixos problemes que comencen a tenir algunes grans fortunes del primer sistema: les recompenses que alguns estats ofereixen als treballadors dels bancs de paradisos fiscals perquè denunciïn els propietaris de les fortunes que custodien.

Problemes en el paradís que a Memòries de mi mateix tenen una solució absolutament demencial –i ben creïble, d’una altra banda– descrita en un dels moments àlgids del llibre: la visita a la fundació d’una impagable “Senyora Martina”, que ocupa tot el capítol 23, i que amb el plantejament d’unes quantes solucions alternatives d’allò més engrescadores obre la porta a una possible continuació de la sèrie. Sobretot si tenim en compte allò que Ferran Torres diu al periodista Sendra: “No som d’on naixem, sinó d’on volem viure i morir” (p. 309).

Ara farà vuit anys, arran de la publicació d’Un dinar un dia qualsevol vaig escriure ací mateix un comentari sobre el llibre i el vaig titular “Un Torrent en plena forma”. Passeu-me la repetició, però ara mateix em confesso incapaç d’inventar una frase que resumeixi més bé i més breument el que penso sobre aquestes Memòries de mi mateix que acaba d’editar Columna i que he llegit amb tant de gust.