05.05.2021 - 21:50
Les eleccions escoceses d’avui són importants per a aquella nació però també per a la nostra. Els sondatges no són concloents i caldrà, per tant, esperar el veredicte de les urnes, segurament ja demà al matí. Però tots indiquen que la majoria independentista al nou parlament escocès és molt probable i que fins i tot podria haver-hi l’anomenada “supermajoria” independentista.
Al parlament actual, de 129 escons, el Partit Nacional Escocès (SNP) n’hi té 61. Governa en minoria, per tant, però amb una certa comoditat gràcies al suport dels Verds (5 escons) i circumstancialment d’alguns diputats independents. Ara els sondatges parlen d’un resultat molt obert per a l’SNP: si per a arribar a la majoria absoluta necessita 65 escons, als diversos sondatges en rep entre 61 i 68. Però suggereixen també que els Verds, que són independentistes, podrien passar de 5 escons a 9 i que Alba, el nou partit independentista d’Alex Salmond, podria obtenir-ne 2 o 3. Això, en conjunt, voldria dir que, anant molt bé, s’arribaria a la famosa supermajoria, que vorejaria els 80 diputats o fins i tot els podria superar.
Tanmateix, la qüestió interessant, per a ells i per a nosaltres, és que passarà l’endemà. La primera ministra, Nicola Sturgeon, ha promès als electors un segon referèndum d’independència, com el del 2014, tot recordant que el Brexit ha alterat les condicions en què s’havia fet aquell. Però Boris Johnson ja ha anunciat que negaria el dret de fer aquest referèndum que un dia Cameron va autoritzar d’acord amb l’article 30 de la llei sobre Escòcia del 1998. Johnson no critica allò que va fer Cameron però afirma que un referèndum d’independència no es pot fer cada pocs anys –de fet, ell opina que n’han de passar cinquanta abans de fer-ne cap més.
Si la majoria independentista fa curt, és poc probable que Sturgeon s’atrevesca a enfrontar-se a Johnson i desafiar-lo amb un referèndum unilateral a la catalana. Els observadors polítics consideren que la pugna es resoldria per la via judicial, en contra de la voluntat escocesa, i que en cap cas ni el Regne Unit reaccionaria violentament com Espanya ni Sturgeon s’atreviria a desafiar el poder judicial.
Però què passa si hi ha la supermajoria i, especialment, si se supera el llindar del 50% dels vots? Doncs que, en aquesta situació, i més encara si entren amb força els altres dos partits, Sturgeon es trobarà forçada a enfrontar-se directament al govern britànic. Perquè no podrà no respondre, no donar eixida, a aquesta majoria democràtica tan clara. Els seus electors no ho entendrien.
I aleshores, en una situació d’unilateralitat, a la catalana, els altres estats europeus –i sobretot la Unió Europea com a tal– hauran de decidir si, com van fer el 2017 amb Madrid, donen suport incondicional a Londres, al mateix Londres que ha abandonat la Unió ridiculitzant-la; o bé si escolten la veu dels escocesos, pro-europeus, que volen tornar a ser ciutadans de la Unió. Que volen tornar a ser allò que ja eren abans del Brexit. I aquesta decisió no és gens senzilla per a Brussel·les, pensant en el respecte a la voluntat popular i la democràcia i pensant en termes geopolítics, però també per les implicacions catalanes del cas.
Dues consideracions finals que són importants. La primera és que, a diferència d’alguns altres moviments polítics, en els moviments independentistes hi ha una gran pressió sobre els responsables polítics perquè l’objectiu és molt clar i nítid, gens difús: o hi ha independència o no n’hi ha. Molt poca gent vol ser independentista fins al darrer dia de la seua vida.
I la segona consideració. Els processos d’independència són processos. En el temps. Aquells que el 2014 van donar per enterrat l’independentisme escocès ací el tenen, una altra volta, set anys més tard, fent un segon embat, més fort que el primer i tot, més determinant.
