El segle de Jorge Semprún

El 15 de juny de 2011 TV3 va estrenar el documentari Jesús Monzón. El líder oblidat per la història. Pocs dies abans, s’havia mort a París un dels protagonistes, l’escriptor Jorge Semprún. Tot i que l’autor del Llarg viatge no havia tingut una relació estreta amb el dirigent comunista navarrès, dirigent del Partit Comunista d’Espanya a França i impulsor de la invasió de la Vall d’Aran l’any 1944 –més tard purgat per Dolores Ibarruri i Santiago Carrillo, acusat de traïdor, de ser titista i de tota mena de crims–, la figura de Semprún hi va agafar de seguida un protagonisme inusual, quan comparava la seva expulsió del partit, vint anys després, amb la viscuda de Monzón. En aquella entrevista, en què es notaven els signes de la vellesa i la malaltia d’algú que no havia perdut la capacitat de captar tota l’atenció amb la paraula i una veu ronca, però encara segura, l’escriptor i cineasta recordava l’alegria dels deportats com ell quan van conèixer a Buchenwald l’inici de l’anomenada operació Reconquesta, acomplerta pels guerrillers de Monzón –un altre seductor, un altre clandestí, un altre personatge que visqué diverses vides i que sofrí les presons de Franco i la persecució dels camarades.

Per ell, el procés en què juntament amb Fernando Claudín i Francesc Vicens van ser foragitats del comunisme, era per fortuna diferent del que va passar en “aquell període terrible del qual Carrillo [encara viu quan es va emetre el documentari] no vol recordar-se, en què si calia es matava… No tan sols hi ha expulsions, desacords, crítiques polítiques lògiques, d’un organisme viu que discuteix, sinó que també hi ha assassinats, morts. Trilla no mor de pulmonia”. Com deia, a la seva època ja no es matava, i això era una gran diferència per a qui, en un moment determinat, en podia ser víctima. El cas de León Trilla, col·laborador de Monzón “ajusticiat” per sicaris del partit, obsedia aquell Semprún de la vellesa, que havia viscut prou segle XX per a conèixer el totalitarisme feixista i el totalitarisme comunista.

El meu Semprún

“El pecat més gran que es podia fer en el món comunista era l’autonomia i el pensament lliure”, explica amb coneixement de causa. Ho vaig poder veure de prop com a guionista d’aquell documentari. El sectarisme d’aquella època estaliniana pervivia en alguns dels vells camarades que vam intentar de localitzar. Un dels pocs que es van prestar a intervenir-hi, Lluís Martín Bielsa, que hi havia compartit estada al penal del Dueso, continuava creient que la detenció de Monzón a Barcelona, pel camí de Tolosa on havia estat convocat, amb Trilla, per la direcció del partit, era obscura i sospitosa i que el fet que havent estat governador civil no l’haguessin pelat era una mostra de la seva traïció. La veterana Victòria Pujolar, la veu de la ràdio Pirenaica, es va negar a participar-hi i durant setmanes vaig empaitar Santiago Carrillo telefònicament, sense arribar mai a poder-hi parlar. Casualment, sempre que li trucava la seva dona em deia que no hi era. I això que ja tenia noranta-cinc anys! Diria que encara tinc el seu número a l’agenda del mòbil.

Tornant a l’estrena, el director del documentari, el meu estimat mestre Enric Canals, va dir unes paraules que encara avui m’estremeixen mentre les escric. Va dedicar el treball a Jorge Semprún, que havia lluitat tota la vida, i a un servidor, que en aquell moment lluitava per la vida. De fet, feia poc més de quinze dies que era a l’UCI, després d’una perforació intestinal de molt mal pronòstic i de la qual, com podeu suposar, em vaig recuperar. Quan Semprún va morir –els meus pares m’ho devien explicar, en un moment de migrada lucidesa tot i estar sedat– el vaig somniar. Per tot plegat, la figura de Jorge Semprún, que no vaig arribar a conèixer, però de qui ja havia llegit El llarg viatge i en recordava dels diaris les paraules de la seva darrera visita, el 2010, al camp de concentració de Buchenwald, allà on la sinistra sentència assegurava donar a cadascú allò que es mereixia, em genera una proximitat molt fonda. Després, n’he anat llegint l’obra i algunes biografies, fins a acabar totalment seduït pel personatge.

Escriptor en francès, ministre espanyol, deportat a Buchenwald

Nascut el 10 de desembre de 1923 a Madrid, el seu destí era ser “o escriptor o president de la República”. Nét del primer ministre monàrquic Antoni Maura i nebot del ministre de Governació que farà quadrar la Guàrdia Civil davant la tricolor, Jorge Semprún va veure la seva adolescència estroncada per la guerra. Abans, la mort de la mare l’havia expulsat de la infantesa. El seu pare, José María Semprún Gurrea, era un catòlic liberal que es va mantenir fidel al govern republicà al qual va representar com a encarregat de negocis de l’ambaixada a l’Haia. En aquella legació, que va esdevenir una estació més d’un exili que aviat es va convertir en destinació definitiva, hi va aparèixer un personatge que els Semprún coneixien de les cròniques alemanyes del diari Ahora, que dirigia Manuel Chaves Nogales. Era Eugeni Xammar, de qui sempre va mantenir un record viu. Fins al punt que acceptà la invitació del professor Xavier Pla per a assistir a unes jornades a Girona, en què durant quatre dies es va parlar d’ell, amb el protagonista assegut a la primera fila.

Així ho explicava Pla, ponent juntament amb més estudiosos i lectors com Jordi Amat o Marta Marín-Dòmine, en l’acte de dilluns passat, organitzat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol “Escriptura, memòria i política”, dedicat a l’escriptor, que va fer la major part de la seva obra en francès, i va arribar a ser ministre de Cultura espanyol. Bon coneixedor de la cultura catalana, Semprún havia recomanat la traducció al francès del Quadern gris de Josep Pla, en una emissió del mític Apostrophes de Bernard Pivot, i llegia poesia catalana, de Marc a Espriu, gràcies a la seva amistat amb Raimon. En tant que titular de Cultura espanyol, estava preocupat per la cultura catalana d’una manera positiva –una cosa ben estranya, certament–, va mantenir una estreta relació amb el president Jordi Pujol i, amb motiu de la Fira de Frankfurt del 2007, amb la cultura catalana de convidada, va deixar dit: “Europa funcionarà de veritat quan es trobi la dialèctica entre diversitat i unitat. Que pugui ser tan important escriure en txec o en català, llengües minoritàries, però amb una història, una riquesa, una diversitat que aporten a Europa tant com el francès o el castellà.” Potser per això, malgrat ser un madrileny militant –nascut a la ciutat on va esdevenir un seductor clandestí amb el nom de Federico Sánchez–, sovint fou considerat un estranger. Un apàtrida. Un estranger. Potser per això, mort a París, va ser sebollit en un petit cementiri d’un poblet a l’Illa de França, cobert amb la bandera proscrita de la Segona República espanyola, la de la tradició frustrada que ell considerava la millor manera de ser europeu.

La doble identificació d’apàtrida i titular d’un passaport d’una república anihilada pel feixisme era allò que acompanyava el 44904, número de presoner al camp de Buchenwald, on va ser internat com a jove membre de la Resistència francesa, després de ser detingut per la Gestapo. Qüestionat sovint sobre la seva identitat, l’única que estimava com a pròpia era la de deportat. Ni francès, ni espanyol, ni polític ni escriptor ni home de cinema… ell que havia estat guionista d’Alain Resnais i Costa-Gavras, per exemple, i gran amic d’Yves Montand. Com va recordar als seus llibres i discursos, el camp de Buchenwald era al cor de la il·lustració alemanya, a tocar del Weimar, on s’havia escrit la constitució democràtica. Els ocells van marxar del bosc de Goethe, espantats pel fum dels forns crematoris. A tocar del camp, els nazis havien indultat l’arbre del poeta d’una ciutat que avui l’homenatja amb una cèntrica plaça al seu cor cultural.

Una consciència europea

El relat que va fer de la seva estada al camp de concentració i el paper que va tenir dins el grup de presos comunistes que hi tenien un cert pes va ser objecte predilecte dels atacs dels seus adversaris i enemics, de molt prestigiosos, fins i tot dins la seva pròpia família. Sembla que l’ambaixador de Franco a Vichy, José Félix de Lequerica, vell amic dels Maura, va moure fils amb els seus aliats nazis, i això li ho han retret com una forma de privilegi al camp. El fet és que aquells dos anys el van marcar com cap altra experiència. Com ell mateix explica en el discurs amb motiu del Premi de la Pau que va rebre l’any 1994 dels llibreters alemanys, l’any 1945, a vint-i-dos anys, va començar a elaborar literàriament la vivència, la memòria de la mort que acabava de viure, però li va ser impossible. “Vaig haver de triar entre l’escriptura i la vida, i vaig optar per la vida.” La disjuntiva entre l’escriptura i la vida seria un dels títols més importants de l’obra sempruniana, iniciada l’any 1963 amb El llarg viatge, dècades després dels grans títols de la literatura testimonial concentracionària, i interpel·lat pels records d’un vell militant comunista, amb qui no va compartir –ni corregir– l’experiència que tots dos havien viscut.

Caigut el mur de Berlín, aquell supervivent de Buchenwald –camp que després de l’alliberament nord-americà va passar a ser espai de reclusió per la NKVD soviètica–, on ell va descobrir la millor cara i la pitjor de la humanitat i una idea de la fraternitat que va acompanyar-lo sempre; aquell ex-comunista que, com Camus, Orwell o Koestler, havia denunciat l’absurditat i l’univers sinistre en nom del proletariat; aquell elegant antic ministre, membre fugaç d’un govern on sovint es va sentir incòmode, va encarnar com cap altre la consciència europea. Allò que ell en va dir la idea espiritual d’Europa. I ho va fer, preferentment, amb les eines de la literatura. Avui dia, com llavors, el millor homenatge és llegir-lo.