El Saramago més polèmic torna a les llibreries en català

La literatura portuguesa no és precisament la més coneguda a casa nostra, malgrat el bon predicament que tenen els autors portuguesos contemporanis arreu del món. Aquests darrers anys, el nombre de traduccions ha anat augmentant gràcies als esforços d’editorials independents com ara el Gall Editor i el seu segon segell, Quid Pro Quo (d’aquests darrers vint-i-cinc anys és l’editorial que més autors portuguesos ha publicat a casa nostra), la desapareguda Edicions del Salobre, Periscopi, Buc Edicions, Lletra Impresa, Pagès Editors i Més Llibres. Tot i això, la recepció és lenta i podríem anomenar deu grans autors portuguesos escassament representats a les lleixes de les nostres llibreries: José Luis Peixoto, Dulce Maria Cardoso, António Lobo Antunes, Lídia Jorge, Inês Pedrosa, João Tordo, João de Melo, Nuno Júdice, Ana Luisa Amaral, José Cardoso Pires i alguns altres que ens arriben tímidament, però amb més freqüència: José Eduardo Agualusa (tot i que és d’Angola); Mia Couto (de Moçambic); Gonçalo M. Tavares i Valter Hugo Mãe.

Lògicament, hi ha algunes excepcions, i a casa nostra el triumvirat el formarien el premi Nobel José Saramago i els clàssics Eça de Queirós i Fernando Pessoa. Precisament, enguany fa cent anys del naixement de Saramago (Azinhaga, 1922-Tías, Lanzarote 2010) i ací la commemoració ha inclòs estrenes de teatre, jornades acadèmiques i fins i tot la recuperació d’algunes de les seves obres. Navona ha estat qui ha decidit de reeditar-ne dos títols emblemàtics: L’evangeli segons Jesucrist, que va veure la llum el mes de març, i la molt aplaudida novel·la Assaig sobre la ceguesa, novetat d’aquesta represa. Són dues de les obres més polèmiques de l’autor, juntament amb Assaig sobre la lucidesa, que precisament forma un díptic amb l’Assaig sobre la ceguesa.

Navona ha decidit de mantenir les traduccions existents de totes dues obres, de Xavier Pàmies i Núria Prats, respectivament. En el cas de L’evangeli segons Jesucrist, que es va publicar el 1991, l’escriptor va aconseguir una polèmica molt notable i un enfrontament directe amb la retrògrada Església Catòlica portuguesa. En un moment en què el comunisme s’anava desintegrant a marxes forçades arreu del món, poc després de la caiguda del Mur de Berlín i de la dissolució de la Unió Soviètica, arribava aquesta obra, escrita per un comunista que no va renunciar mai a la seva ideologia.

L’editorial Navona explica així alguns dels aspectes claus del llibre: “L’hàbil retrat psicològic de Saramago d’un salvador que és alhora fill de Déu i jove d’aquesta terra entrellaça magistralment poesia i ironia, espiritualitat i irreverència. El resultat és la recerca irònica d’un brillant escèptic sobre el significat de Déu i de l’existència humana.”

Vet del govern portuguès

Amb aquest llibre, Saramago va assolir la consagració mundial, tot i que abans ja ens havia deixat èxits com ara L’any de la mort de Ricardo Reis, del 1985, una obra metaliterària que aprofita un dels heterònims de Fernando Pessoa com a personatge principal i que va ser el seu primer gran èxit internacional, o el Memorial del convent. Cal recordar que el govern portuguès va vetar la presentació de la novel·la L’evangeli segons Jesucrist al premi literari europeu d’aquell any, un fet del tot escandalós per a una república que es considera laica i que va argumentar que era una obra que ofenia els catòlics. Com a resultat, l’escriptor es va instal·lar definitivament a Lanzarote.

S’ha de recordar que José Saramago va ser un escriptor tardà. Va publicar una primera novel·la el 1947, Terra del pecat, que no va obtenir cap èxit, i alguns poemaris a la dècada dels seixanta, però no va ser fins a final de la dècada dels setanta que va tornar a conrear la novel·la. Abans, havia publicat cròniques, periodisme, relats i poemaris, i s’havia implicat directament en la Revolució dels Clavells. Així doncs, setze anys després de la consolidació de la democràcia a Portugal a les eleccions del 1975, l’escriptor portuguès amb una projecció internacional més gran abandona el país en desacord amb un govern que es doblega a les pressions de l’Església Catòlica, indignada amb una novel·la que en realitat humanitza la figura de Jesús de Natzaret.

Si ens centrem en l’Assaig sobre la ceguesa, publicat quatre anys després, el 1995, ens trobem amb allò que el crític nord-americà Harold Bloom va definir com l’obra més sorprenent i inquietant de l’autor. Aquesta volta, Navona presenta la publicació així: “Una epidèmia de ceguesa s’estén de manera fulminant i sobtada per tota la societat. Aquesta greu malaltia sembla afectar tothom a un ritme alarmant, excepte l’esposa d’un metge que, tot i ser estranyament immune, es farà passar per cega per acompanyar el seu marit al centre d’aïllament que han habilitat les autoritats. A través dels seus ulls podrem presenciar un infern on centenars de persones cegues hauran de lluitar per sobreviure a qualsevol preu. En aquesta novel·la, terriblement actual, José Saramago presenta una imatge aterridora de la societat i descriu un món sense pietat on regnen el caos i el desconcert.”

Relectura contemporània

La novel·la va causar un gran impacte en el seu moment, però si la llegim en el context actual, després de dos anys de pandèmia de covid-19, amb un augment de l’escalfament global inqüestionable i abocats a totes les incerteses derivades de la crisi energètica i de la guerra d’Ucraïna, el llibre encara impacta molt més perquè és molt fàcil d’establir analogies amb el món que ens ha tocat viure i, per tant, la recuperació del text és més oportuna (i inquietant) que mai. Aquesta novel·la arribava després de la polèmica L’evangeli segons Jesucrist i va ser un èxit immediat, amb traduccions a moltes llengües i una de les passes fonamentals perquè l’escriptor aconseguís, el 1998, el premi Nobel de literatura.

Va ser després de rebre el guardó internacional –és l’únic escriptor portuguès que el té, tot i que cada any sona com a candidat António Lobo Antunes– que Saramago va decidir de compartir la seva residència entre Lisboa i Lanzarote i quan va reprendre amb més força que mai la seva idea de l’iberisme: una unió peninsular en igualtat de condicions entre els pobles ibèrics. Aquesta idea, que a casa nostra ha tingut també alguns defensors, com ara Fèlix Cucurull, li va valer una nova polèmica tant a Portugal com a Espanya, però ell la va continuar defensant fins a la mort. De fet, en una novel·la seva, A jangada de pedra (1986), ja proposava que la península ibèrica se separava del Pirineu i es posava a navegar per l’oceà Atlàntic.

Assaig sobre la ceguesa, considerat per bona part de la crítica com un dels cims literaris de l’escriptor, va tenir continuïtat en part amb Assaig sobre la lucidesa, una novel·la en què es demana què passaria si més del 70% dels electors decidís de votar en blanc i convertir l’administració en ingovernable. Va ser un altre text polèmic que també cobra molta vigència, potser perquè això és el que vol dir ser un clàssic contemporani: que no envelleix, ans al contrari, millora amb el temps.

Sigui com sigui, ara tornem a tenir, gràcies a Navona, dos texts imprescindibles de Saramago al nostre abast. Esperem que sigui el camí per a la recuperació de la resta de títols del premi Nobel i que serveixi per a estimular la traducció de literatura portuguesa. De propostes i autors, n’hi ha molts, i Saramago solament és la punta de l’iceberg. Això sí, una punta esmolada, feridora i inquietant com una llança.