31.10.2015 - 02:00
És temps de castanyes, moniatos, panellets i, tal i com toca per aquestes dates, temps de visitar els cementiris, de retre honor i memòria als que han anat per davant nostre. Jo sóc poc afeccionat a visitar cementiris; prefereixo passejar entre vius que entre morts. Però la vida malauradament és com és i de tant en tant ens fa la malifeta d’haver d’atansar-nos-hi a dir el darrer adeu o fins la propera, depèn de les creences de cadascú, a una persona estimada.
Malgrat el dolor i que tot plegat és poc agraït, en els cementiris es poden descobrir coses molt interessants. Tant és així que, cada cop més, en els cementiris s’estan descobrint, fins i tot, encants turístics que s’exploten amb visites guiades o programant concerts o altres activitats culturals en els seus espais més recollits.
El cas del cementiri del Poble Nou de Barcelona és un d’aquells casos d’un recinte ben singular ple de coses interessants. Aquesta necròpolis també va ser coneguda com el cementiri vell o de l’est, i una de les seves singularitats rau en que va ser el primer que va tenir la ciutat. A finals del segle XVIII es va decidir la seva construcció en uns terrenys agrícoles i ben allunyats del nucli urbà amb l’objectiu de deixar el costum d’enterrar les persones en les fosses parroquials, sobretot per motius de salubritat.
Passejant entre tombes i nínxols descobrim retalls d’història de la vida dels barcelonins, grandeses i misèries d’una ciutat. L’ostentació d’una burgesia benestant que es debatia per veure qui la tenia més grossa, em refereixo a la tomba és clar, ha quedat ben reflectida en el patrimoni arquitectònic i escultòric, com per exemple l’esfereïdor conjunt conegut com El petó de la mort, obra atribuïda a Jaume Barba. Els rics panteons de les famílies de casa bona contrasten amb els nínxols humils fins i tot anònims de les famílies de cases no tant bones .
Personalitats il·lustres descansen definitivament en aquest recinte mortuori amb més de 30700 tombes: Narcís Oller, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé i Valentí Almirall són alguns d’ells. Però a mí el que em va impactar de debò va ser descobrir la tomba de Francesc Canals i Ambrós, més conegut com el Santet del Poble Nou, un personatge allunyat de les celebritats, del poder i dels diners. Al seu voltant ha crescut tot un santuari popular. Flors, ex-vots i peticions escrites s’amunteguen al voltant d’aquest nínxol.
La seva biografía és poc o gens documentada. La tradició oral ha estat l’encarregada de mantenir viu el record d’aquest jove que morí l’any 1899 amb tan sols 22 anys, convertint-lo en venerable i al mateix temps en llegenda urbana. Del Santet del Poble Nou s’expliquen miracles, curacions, i que actua d’intercessor de les peticions que la gent li fa arribar. Cal aclarir que mai intercedeix per temes de diners; en algun lloc he llegit que aquest santet fa miracles “proletaris”.
També s’explica que en vida, Francesc Ambrós, treballava a els magatzems “El Siglo” i que tot just abans de morir per culpa d’una maleïda tuberculosi, el santet va fer la predicció de l’incendi que destruïria l’any 1932 els esmentats magatzems. No sabem del cert ni qui ni quan va començar a convertir el nínxol d’Ambrós en un improvitzat lloc de culte, però el cas és que és cada cop més visitat i la fama del santet té més volada.
Un detall final: si aquest escrit us ha fet descobrir la tomba de Francesc Ambrós, el Santet del Poble Nou i hi voleu anar a cercar el seu ajut, no oblideu d’entrar-hi per l’esquerra del nínxol i sortir-ne per la dreta, mai retrocedint per sobre de les vostres passes. Forma part del ritual. Les coses son així.
