28.05.2019 - 05:20
Tuberculosi sona a antic. Amb les mesures d’higiene prevalents en la cultura occidental i les teràpies disponibles actualment, podem considerar que es tracta d’una malaltia residual que ja no representa un perill seriós per a les nostres vides (Pérez Cruz, García Silveira, Pérez Cruz i Samper Noa, 2009). Però això no ha estat sempre així. La infecció causada per aquests micobacteris ha acompanyat la humanitat durant milers d’anys i fins fa poques dècades, amb un gran impacte sobre els individus i les comunitats (Daniel, 2006). La percepció de la malaltia, tant per part de les societats com en els seus reflexos literaris, ha anat variant al llarg del temps i a través de les cultures, en funció dels coneixements que es tenien de les seves causes i de les teràpies aplicades.
«Durant el segle XIX, la novel·lística consagra la tuberculosi com a malaltia literària per excel·lència»
Durant el segle XIX, la novel·lística consagra la tuberculosi com a malaltia literària per excel·lència. Pensem, per exemple, en La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill (1848), transformada per Verdi en l’òpera La traviata (1853). A partir del descobriment del bacil de Koch (1882) com a causa de l’afecció i del desenvolupament de les doctrines higienistes per a combatre-la, comença un període de confinament de la tuberculosi i dels malalts que la pateixen (Báguena Cervellera, 1992; Ledermann, 2003). El sanatori dedicat a la curació de la tuberculosi té un paper rellevant en diverses obres clau de la novel·lística europea de la primera meitat del segle XX, com ara La muntanya màgica de Thomas Mann (1924) i Pabellón de reposo de Camilo José Cela (1943).
La muntanya màgica situa l’acció en un sanatori per a tuberculosos a Suïssa, on el protagonista principal passa set anys. La monotonia imposada per la rutina de les activitats curatives trasllada l’interès de l’obra a les vivències interiors, intel·lectuals i emotives causades, d’una banda, pel dolor i la inseguretat sobre el futur i, de l’altra, pel tancament i l’aïllament de l’espai en què es troben. Per la novel·la desfila un ventall de personatges que l’autor alemany ens presenta per abordar diferents aspectes de l’actualitat europea.
En la novel·la de Cela, Pabellón de reposo, ambientada en la postguerra espanyola, l’espai central també és un sanatori per al tractament de la tuberculosi, una tria que cal relacionar amb l’experiència personal de l’autor per dues estades en institucions d’aquest tipus. Malgrat que els pacients quasi no es comuniquen entre ells, podem veure la vida al sanatori des de les seves perspectives, ja que expressen les seves pors, esperances i altres reflexions mitjançant l’escriptura de cartes, diaris i memòries.
Llig l’article sencer al web de Mètode
Adéla Koťátková, Graduada en Estudis Hispànics per la Universitat Carolina de Praga (República Txeca) i Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària per la Universitat de València. Investigadora predoctoral al Departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I (Castelló, Espanya) dins del projecte EXPLORA Llenguatge i cultura de la salut (CSO2014-61928-EXP).
