El Saló de Sant Jordi recupera la llum del Renaixement

“Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdici; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s’hagin pintat mai. Una colla d’artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d’Espanya al gust de Milà i Camps.” Ho va escriure Josep Maria de Sagarra a Vida privada i es podia observar fins fa ben poc al Saló de Sant Jordi. Fins avui, que el president de la Generalitat Pere Aragonès ha donat per inaugurada la restauració de la considerada sala més noble del palau. “Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d’arestes gòtiques; l’arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d’or, volia que el fessin virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d’una carrossa tirada per tots els lleons del parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades…”

Un acte amb aire de reivindicació institucional

Si bé l’any 1932 el conseller de Governació d’aleshores, Josep Tarradellas, va començar la primera retirada d’alguns dels quadres nacional-catòlics i carpetovetònics de la sala noble instal·lats durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, no va ser fins a l’any 2019, durant la presidència de Quim Torra, que es va posar fil a l’agulla. El projecte d’obres es va fer seguint els criteris establerts per una comissió d’experts, que van determinar que calia ser respectuosos amb els valors renaixentistes originals i, alhora, respectar el criteri de reversibilitat en l’àmbit patrimonial. És a dir, que calia protegir i restaurar totes les pintures, incloses les dels arcs, que són fetes sobre la pedra, a diferència dels murals –vint-i-quatre pintures sobre tela de gran format a les parets i quaranta-cinc al sostre i la cúpula, sota les quals no s’hauria de trobar res– que s’han retirat i que ocupen més de 850 metres quadrats.

L’acte de presentació ha estat batejat com “Reneix Sant Jordi”, amb un joc de paraules entre el Renaixement, al qual pertany la sala dissenyada per l’arquitecte Pere Blai, i la nova naixença d’una sala que, tal com ha dit el president Aragonès, ha recuperat la llum i s’ha desprès de la foscor imposada per la dictadura primoriverista. Podem imaginar els pensaments dels presidents Pujol, Maragall, Montilla, Mas o Puigdemont contemplant Reis Catòlics, reconquestes i batalles de Lepant… sobre els seus caps. No va ser fins al president Torra, que ho tenia entre cella i cella, que es van fer els passos convenients per a retirar-les i, així li ho ha agraït el seu successor durant l’acte. La interpretació de la cançó de Raimon “Jo vinc d’un silenci”, a cura de Joan Reig i Elena Gadel, amb aires de rumba i havanera, ha estat el preludi d’un acte, amb el govern al complet, el president i la mesa del parlament, diputats, alts càrrecs i tota classe d’autoritats, representants de la societat civil, etc., que amb la incògnita del vot definitiu dels militants d’ERC a l’acord d’investidura entre aquesta força i el PSC, tenia l’aire d’un comiat. Un comiat que, d’alguna manera, volia ser també una reivindicació de la presidència i la Generalitat. Així, Aragonès ha volgut recordar que aquella estança de més de quatre-cents anys era un símbol de la permanència i la continuïtat d’una institució que és l’expressió històrica de la voluntat d’autogovernar-se dels catalans, nascuda de l’acord entre les corts i el rei per a recaptar els imposts i defensar els drets dels ciutadans. “La dimensió històrica de la Generalitat és el que hem de preservar sempre”, ha deixat dit Aragonès com si es tractés d’un missatge per al seu successor in pectore, abans de recordar que, segons el Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines, la Generalitat equivalia a tota la nació.

La recuperació de la majestuositat de la sala més noble del palau

La recuperació de la majestuositat, la força i el valor de l’aspecte original del saló ha estat abans de tot detallada per Mireia Mestre Campà, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). Mestre ha destacat, en primer lloc, la transformació més evident, que és l’entrada de llum natural i la desaparició de les pintures fosques que omplien l’espai, que el converteixen ara en diàfan, alleugerit i serè enfront de la sensació pensant de l’anterior decoració. Amb la intervenció, ha destacat, s’ha recuperat l’aspecte original dissenyat per Blai, sense caure en la fal·làcia de l’autenticitat o la puresa. El resultat dels treballs inaugurats avui ha estat la recuperació, fins on ha estat possible, de l’arquitectura del mestre Blai i el seu estat original, tant en la forma com els materials. Per això ha calgut treballar en la neteja, consolidació i recuperació de l’estuc de calç original i en la restauració de la policromia renaixentista apareguda, tal com vam explicar, als arcs del sostre. Sobre l’acabat arquitectònic dels paraments, s’han fet igual que l’acabat del sostre, de manera que també se n’ha recuperat l’estuc original. A les faixes perimetrals entre capitells, en forma de fris, s’ha optat per una solució fidel al projecte original, amb obra i acabat d’estuc de calç i sorra, i el sòcol s’ha restituït en pedra.

L’operació no ha estat exempta de sorpreses. Sobre això, ha destacat que durant l’obra s’han trobat vestigis dels treballs de decoració encarregats pel president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba a l’artista uruguaio-català Joaquim Torres i García, amb uns murals al·legòrics que havien de ser un manifest artístic del Noucentisme. Amb la mort de Prat, el projecte va restar inacabat. Ara amb el nou Saló Sant Jordi tenim més pistes d’aquella obra mítica, que va ser substituïda per allò que el sempre prudent crític d’art Joan-Francesc Ràfols considerava, sense embuts, una infàmia artística. Per tant, el renaixement del Saló tenia alguna cosa d’acte de desgreuge amb Torres García, enguany que fa cent cinquanta anys que va néixer a Montevideo.