El robatori dels lloguers

Poc després que Junts votés contra la llei que regula els lloguers de temporada, Íñigo Errejón va fer aquest piulet:

A mucha gente le parecerá menor en esta situación, pero con sus equivocaciones estratégicas, sus mezquindades y su estrecho clasismo, Junts alimenta los prejuicios del anticatalanismo presentes en buena parte de la sociedad española, también en la izquierda.

Dificulta así más…

— Íñigo Errejón (@ierrejon) September 17, 2024

Quanta raó té Errejón, i que curt que es queda, a la vegada. Si els anticatalanistes aquests sabessin que la llei tombada no tan sols l’han tombada catalans, sinó que també l’han escrita catalans! És l’anticatalanisme feast! A vegades penso que sí que assistim a un debat entre catalans en un marc espanyol. És el Congreso, ho sé, i en una banda, Junts, els anti-regulació de lloguers. Els catalans de Junts. En una altra banda, els del Sindicat de Llogaters, també catalans. Els autors de la llei. Ells i el Sindicatos de Inquilinos, entre més, van aportar tècnics que escrivien la llei. Dit per Errejón mateix.

Per cert, si Junts desperta anticatalanisme, el Sindicat de Llogaters desperta catalanisme a Madrid?

Fora bromes, i posats a afegir veus catalanes en el tema dels lloguers, jo poso damunt la taula les germanes Amat, de Finques Amat, que gestionen pisos d’altra gent, uns 15.000. Les Amat són dones en un món d’homes (la seva immobiliària només acceptava dones fins a la llei d’igualtat), són unes independentistes amb vincles amb Estat Català, creuen que en aquest món d’homes qui ho va fer millor va ser la secretària general d’habitatge Carme Trilla, durant el tripartit de PSC-ERC-ICV.

“Si alguna cosa sabem els administradors és que del tercer mes al quart d’impagament és quan entres en zona de risc”, em deien fa uns mesos. “La gent, fins a tres mesos, com que en té un de fiança, es pot recuperar. Quan passa del quart, ja no. Estadísticament, se’n va al desnonament. Aquest és el moment de posar la tireta al problema. La Generalitat, sense manies, hauria d’estar complementant al propietari tot allò que no pot pagar aquella persona. Ni un desnonament, ni una acció judicial, res. Senzillament, amb el certificat de l’administrador, que per això som professionals, que digui: jo puc demostrar que ha estat un bon llogater, que ara té un problema, m’ho ha demostrat. I ja es recuperarà. Pagar això, màxim dos anys –perquè molt abans trobarà feina–, a mil euros de mitjana, són 24.000 euros. Això, per una banda. A l’altra banda, posa com es fa ara: les despeses que signifiquen per al propietari començar el plet, els mesos que el propietari perd, activar la taula del tercer sector, una colla de funcionaris que pagues, més els funcionaris del jutjat que han treballat per aquest desnonament. Quan vius tot això, estàs pagant un atur de llarga durada. Perquè tu creus que una persona que ha estat desnonada pot anar a buscar feina i li’n donen? Si ha d’anar amb l’ànima per terra, és impossible que trobi feina, està malalt, del punt de vista psicològic. Si, en canvi, li soluciones aquest problema, s’acaba una feina i en sis mesos en troba una altra. I després, l’Ajuntament de Barcelona ha gastat 22 milions d’euros enguany només per a pagar fons que surten del desnonament. 22 milions d’euros. Què més li passa, a aquest senyor que té un atur de llarga durada? És molt fàcil que caigui en temes d’alcoholisme o qualsevol mena de malaltia mental. I els nanos, en fracàs escolar. Tot això, contra 24.000 euros, us asseguro que és de bojos.”

En aquest debat sobre els pisos, jo que vinc de creure, com crec, que bàsicament assistim a un robatori, a les germanes Amat sí que me les escolto. I això que en el tema dels okupes, per exemple, pensem de manera oposada. Les escolto tant o més que als catalans de Junts i els del Sindicat de Llogaters. I així continuem aquest debat nostre, tan català, i tan allunyat, en el fons, de qui té les competències. És pura ideologia, això nostre i els pisos. I ben català tot el debat, també.