07.09.2023 - 21:40
Si jo hagués de fer una juguesca avui, si fos tan atrevit de fer-la, diria que a hores d’ara allò que té més possibilitats és que hi haja eleccions al gener. Malgrat l’optimisme suscitat en els diversos bàndols després de la reunió de Carles Puigdemont i Yolanda Díaz i el discurs del president l’endemà.
I diria això perquè de totes les condicions posades sobre la taula n’hi ha una que representa un salt de dimensió política tan gran que em costa molt de creure que Pedro Sánchez estiga disposat a acceptar-la: la del mitjancer.
Hi ha, en primer lloc, el precedent del 2018, quan la negativa de Pedro Sánchez a acceptar la proposta de mitjancer feta pel president Torra va portar Junts a votar contra el pressupost i obrí pas a les dues cites electorals del 2019. Sánchez ja ha hagut de fer eleccions per no haver volgut acceptar un mitjancer.
Però, més enllà de l’antecedent, hi ha la raó d’aquest antecedent. Pedro Sánchez, aleshores, va entendre perfectament que això equivalia a posar en peu d’igualtat les dues parts i, per tant, que treia el debat de l’àmbit espanyol per convertir-lo en un afer internacional. I això no s’ho podia permetre aleshores ni s’ho pot permetre ara, perquè situa el procés d’independència de Catalunya en un estadi de molt risc per a Espanya.
Ha canviat res? Ara podrà més l’ambició personal que aquest escull ideològic i polític? A mi se’m fa molt difícil de creure.
I, sobre això, trobe significatius els equilibris que la premsa espanyola i una bona part de la catalana fan sobre la proposta del mitjancer. Posant l’accent, per exemple, en el fet que Puigdemont no digués la paraula “estranger” en el discurs. O referint-se a un “mecanisme de verificació” com si això fos alguna cosa burocràtica i impersonal. Sense pes polític.
No ho va dir, això és veritat, no va dir la paraula “estranger”, però la condició serà que ho siga, d’estranger. O, per dir-ho de manera tècnica, que no tinga interessos en la política espanyola. Perquè és obvi: altrament, no hi hauria cap garantia en el sentit d’actuar solament guiat per la voluntat de trobar un acord “històric”, segons que va dir Puigdemont, i per tant no pas tan sols sobre la investidura, sinó sobre com resoldre la qüestió catalana.
Ara podem esperar unes setmanes de molt silenci. El PSOE no vol soroll abans de l’intent d’investidura de Feijóo per no alimentar els seus possibles dissidents, aquests quatre vots trànsfugues que tanta por els fan. Hi haurà la qüestió del català a la Unió Europea el dia 19, però supose que poca cosa més. Però quan Feijóo fracasse serà l’hora de córrer si el PSOE no vol jugar-s’ho tot als daus i repetir eleccions. Perquè tindran temps tan sols fins el 26 de novembre. La llei d’amnistia no crec que siga cap obstacle, malgrat tot. Ni la directiva d’intel·ligència ni les altres condicions. Però en el mitjancer s’hi encallaran. I per a trobar un mitjancer, per a convèncer algú o alguns d’importants que es posen a fer una faena tan complicada, necessites molt de temps i que ell veja clar que el volen totes dues parts. De manera que les improvisacions, aquest terreny on Sánchez li agrada tant de moure’s, no casen amb una qüestió com aquesta, que és clau…
PS. Avui ha tornat La tertúlia proscrita en format setmanal. La podeu veure ací.
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
