28.02.2018 - 22:00
Deixeu-me posar algun bastó a les rodes, que fa dies que no ho faig. L’estat espanyol ha mossegat fort, aquests últims mesos. És cert. Hi ha quatre persones a la presó, sis a l’exili, centenars d’encausats… Espanya, fidel a la seva història, ha estès la por entre una població que havia gosat obrir la porta de la gàbia. Tenim les entitats que havien fet de motor del moviment pendents de no fer gaire soroll i no tornar a despertar la bèstia. Tenim els partits –ERC i PDECat, més que no Junts per Catalunya, també cal dir-ho– calculant on posen els peus per no fer saltar cap alarma. Tenim un panorama institucional que no ha canviat gens ni mica després d’una tardor per a recordar. Per a alguns, sembla que recuperar l’engruna autonòmica ja seria un èxit després d’haver proclamat una república. Tan sols algunes formacions, organitzacions i dirigents semblen disposats a plantar cara a l’estat autoritari i acomplir el mandat democràtic de l’1-O.
Com ja dèiem fa unes setmanes, hi ha dues o tres opcions a què es pot recórrer. A) L’adaptació absoluta i, per tant, la claudicació. B) El xoc obert i el blocatge democràtic. C) El camí del mig: una adaptació amb elements de creativitat política amb la idea de desbordar l’estat. Cadascú ha defensat la seva opció. Totes són legítimes sempre que siguin explicades sense amagar res i mirant els ulls d’aquells que van defensar els col·legis de l’1-O. La meva opció és clara des de fa dies. Amb dubtes, com tothom, però em sembla que l’autoritarisme es combat alçant un mur democràtic i no deixant passar cap de les seves expressions i abusos. Si quan et mosseguen amagues la mà, la mossegada es converteix en la regla per a fer-te creure.
Per les informacions que podem llegir, sembla que les formacions majoritàries acabaran optant pel camí del mig. Per aquesta mena de ‘sí, però no’ que és fer córrer paral·lelament institucions autonòmiques de règim comú i una institucionalitat privada sense estructura ni base legal pública que ha de mantenir el símbol republicà des de Bèlgica. El Consell de la República o l’Espai Lliure de Brussel·les, en diuen. No poso en dubte l’honestedat de la reflexió que pot haver dut a pensar que calia fer aquest camí. Però em fa l’efecte que es torna a menystenir la força i la capacitat de resistència del moviment independentista. Pot ser que hom pensi que el xoc democràtic –allò de ‘no passar per l’adreçador’, que deia Elisenda Paluzie– no és el camí perquè és una via cap a la derrota. Suposo que algú ho deu haver calculat i deu haver arribat a aquesta conclusió. Aquesta no és la meva, de conclusió.
Em fa por que la sortida que prenen no tingui més a veure amb la idea de no trencar més plats, de no assumir més risc, que no pas amb una convicció estratègica. I sobretot, em fa por que no tornem a aplicar aquella vella fórmula tan regionalista de crear ficcions polítiques per esquivar una realitat complicada. D’això, Pujol en sabia molt. Però això havíem quedat que ho deixàvem enrere. Tot plegat em recorda la reflexió que feia Joan Fuster sobre la vigília de la transició al País Valencià i que va recollir sota el títol ‘Un país sense política’. Cert, són situacions diferents. I aquí, de política, se’n fa. Però tinc la impressió que esquivem una cosa que va més enllà de la política, que és l’exercici del poder. Espero que no sigui que mirem de nedar i guardar la roba.
Vindrà un dia –desitjo que sigui aviat– que podrem deixar de fer invents i que tota aquesta creativitat desbordant, que certament tenim, la posarem al servei d’una república de debò. Entenc i comprenc les propostes de modernitat virtual. És cert que es poden explorar noves formes de sobirania, de ciutadania i d’institucionalitat, sense territoris, sense tot de lligams antics. Però ja ho vaig dir: vejam si amb tanta creativitat ens acabarem oblidant de la independència d’efectes pràctics. La independència dels imposts, de les pensions, de les infrastructures, de la lluita contra l’exclusió, de la legalitat que pensa en les persones i dels serveis eficients. Tot això, amb la solució que es proposa, continuarà passant pel sedàs impossible i remullat de l’autonomia espanyola.
Hi insisteixo: caldrà fer camí amb el carro i els bous que tinguem (ja em perdonaran els animalistes). Potser no tenim cap més remei que fer aquesta adaptació a una realitat imposada cercant una quadratura del cercle que exigeix de convertir les debilitats en virtuts i les amenaces en oportunitats. Ja he dit que no discutia l’honestedat de la proposta. Però em preocupa que la història del nostre poble no acabi essent la del poble més creatiu i somrient del món però que no va sortir mai de la gàbia. No cal marcar dates al calendari, però sí que convé definir objectius clars. I per aquest camí del mig, no els acabo de veure. I ara ja trec el bastó de la roda i que tot continuï girant.
@PereCardus, periodista
