El risc, del bo

El risc del bo no és una cosa a l’abast de tots els mortals. Deia l’activista gitana Manuela Fernández, que ara treballa al Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, en la clausura d’un congrés sobre gènere i comunicació a la Universitat Rovira i Virgili, que feia relativament poc temps que havia sortit de l’armari com a gitana i com a feminista. Potser fa quinze anys, en un auditori ple d’homes paios amb corbata, hauria pogut dir que era feminista, però dir que era gitana al mateix temps hauria estat més complicat. Gitana i feminista alhora. Pren. Doble confessió i risc multiplicat per dos o per quatre. Quin armari has rebentat, tu?

Cada cop hi ha més gent que utilitza l’expressió sortir de l’armari per referir-se al risc que implica dir una cosa socialment inadequada, emetre una petita o gran desobediència i assumir-ne el pes a les pròpies espatlles. Més enllà del moviment LGTBIQ+, que tenia el monopoli de la metàfora, ara hi ha persones que surten de l’armari com a tímides, com a rurals, com a depressives, o com a no productives. L’altre dia, una autora d’un llibre es presentava públicament com a ex-tímida, fent una volta més a una identitat poc llustrosa que en aquest cas assumia com a superada, fet que, tot sigui dit, minimitzava l’impacte de la confessió. També aquest dissabte passat, la periodista Natza Farré, en una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio, deia que havia deixat la ràdio perquè necessitava fer una parada laboral i trencar amb la lògica productivista que també impera als mitjans. En una societat marcada per la cultura del treball, qui és la guapa que venç la por i surt també de l’armari de la productivitat? O en una societat que premia la felicitat, qui és l’aixafaguitarres que surt de l’armari i diu que està trist o enfadat? Totes les sortides de l’armari, les unes i les altres, tenen una espècie de cronograma temporal que marquen els que obren camí –i corren el risc– i després el gruix de la població que s’hi afegeix, en el ja més còmode jotambé, quan el risc s’ha reduït bastant. Se’n diu apropiació o reapropiació del risc aliè.

Aquest cap de setmana, s’ha inaugurat a Tarragona l’exposició “L’altre ubic. Migracions del cos fragmentat”, de Mercè Alsina, en què algunes sortides de l’armari, alguns riscs íntims i físics, s’han elevat a la categoria d’artístics. I allà es veia clar que el risc que té el cos com a suport sempre és major. Perquè si parlem de risc, una cosa és parlar i l’altra mostrar-se amb carn i ossos, i genitals, i pèls, i quilos i esquerdes. I si bé les xarxes socials ens faciliten de fer constants sortides de l’armari gràcies a l’anonimat de la interfície, que és com un confessionari digital, i són milers les veus que s’alcen a tot arreu, el risc de debò a la societat no li agrada.

Els entorns artístics són, en general, aquells que juguen i trafiquen amb el risc com un valor. Sense risc, no hi ha obra, no hi ha transformació. I precisament la potència del risc se sap que determina la qualitat d’un treball o un altre. Però el risc no és fàcil. El risc és assumir estar sense sostre, i cagar-la tant que no puguis tornar a aixoplugar-te mai més. El risc és perdre-ho tot i no pertànyer a cap nissaga, ni a cap partit, ni a cap feina fixa per a tota la vida. Són pocs els que inauguren la declaració, o es despullen de debò, i molts els que s’hi afegeixen quan la corba del risc ja s’ha quedat ben plana. Avui, m’agradaria fer un homenatge al risc, als primers que el corren, a les valentes i valents que surten d’aquell armari que encara ningú no ha obert i el rebenten sense contemplacions. Un homenatge als que obren vies i vides, perquè aquest risc no és a l’abast de tots els mortals.