El risc de cobrir més despesa permanent amb imposts temporals

Si hagués de qualificar els comptes que va aprovar ahir el congrés espanyol –amb els vots que ja comentàvem a VilaWeb–, no seria tant “socials”, com diu el govern espanyol, sinó “els de les pensions”. Enguany, les pensions faran un salt molt important. La pujada de cop del 8,5% que s’espera les posarà a un nivell que fa uns anys era inimaginable, vorejant els 190.000 milions d’euros. Totes soles, les pensions es mengen més del 40% del pressupost espanyol. Sabeu què vol dir, això? Doncs que de tot allò que paguem d’imposts i càrregues socials –més del 90% dels ingressos d’Hisenda, vaja–, gairebé la meitat anirà a pagar pensions. Amb la paradoxa que, amb la pujada i tot, molts pensionistes continuaran queixant-se que són molt baixes. I tindran raó. Encara restem pendents de la resolució de la reforma i com més va menys temps queda. La Comissió Europea ho ha repetit mantes vegades darrerament.

Es diria que enguany hi ha hagut més consens entre els polítics que l’han votat que no pas entre els analistes de les institucions nacionals i internacionals. Semblava que els diputats cercaven més d’esgarrapar alguna cosa i fer contents els votants propis que no pas de valorar a fons el pressupost. I els analistes hi veuen una sèrie de temors contrastats. A Catalunya, per exemple, els vots d’ERC fan que ens emportem 900 milions, els quals, per cert, són diners que ens deuen i que, segons la Cambra, representen només el 2% dels 45.000 milions d’euros de dèficit històric d’estoc en infrastructures. També s’ha aconseguit la paralització dels treballs de la MAT a la Selva (Girona), i la transferència de 24 milions d’euros per a salut bucodental per a oferir gratuïtament el servei de dentista (?). I per part del PDECat, hi ha la gratuïtat de totes les línies d’autobusos concessionàries de l’estat espanyol durant el 2023 (per a totes les comunitats).

No faré comentaris sobre si això és molt, a canvi del que significa per a l’estabilitat del govern espanyol i per a un pressupost arriscat. Cadascú que pensi com vulgui. A mi em preocupen les crítiques que s’han fet i que sembla que aquí hagin quedat en no res, tapades pel soroll dels insults de la diputada Carla Toscano, de Vox, a la ministra Irene Montero i pels peixos que hem posat al cove. Ens ha passat per alt que, fa pocs dies, la Comissió Europea va tornar a advertir l’estat espanyol dels riscs derivats de l’elevat nivell de deute públic i del privat, a més de l’alta desocupació, tres indicadors que la institució ha identificat de fa anys com els principals perills de l’economia espanyola. I en el pressupost no es veu gaire cosa que vagi pel camí de resoldre-ho.

El Fons Monetari Internacional (FMI) reclamava dimecres a l’estat espanyol que el 2023 ja  comencés a sanejar els comptes públics, tocats després del gran esforç fiscal per la pandèmia i, després, per la crisi energètica arran de la invasió d’Ucraïna. I revisava els comptes en què es destaca l’augment que la institució financera pronostica per als anys vinents, que mantenen el dèficit públic de l’estat espanyol per sobre del 4% fins el 2027, més enllà del que demanarà la Comissió Europea. Per això, l’FMI no tan sols creu que seria una bona idea començar amb l’ajust el 2023, sinó que el ritme de reducció del dèficit hauria d’accelerar-se a partir del 2024, any en què hauran tornat les regles fiscals europees. El document de l’FMI també fa referència a una “consolidació discrecional” de les finances públiques, cosa que passaria necessàriament per “mesures actives per a reduir la despesa fiscal”. Dit en paraules més planeres, fer retallades.

A més, sembla que no vulguem acceptar que les coses han canviat. La política monetària, per exemple. Això vol dir que l’estat espanyol s’enfronta a una situació incerta en què ja no podrà comptar amb el salvavides del BCE. Si més no, no pas com durant els darrers anys. Un banc central que va retirant els programes de compra de deute i que anunciarà, previsiblement, els mesos vinents els passos que seguirà per a reduir el balanç. Recordem que, actualment, el BCE és el propietari d’uns 414.000 milions de deute espanyol, és a dir, pràcticament un de cada tres euros del passiu espanyol en circulació.

Per la seva banda, l’AIReF i el Banc d’Espanya fan una crítica del quadre macroeconòmic en què es basa tot l’entramat del pressupost espanyol. Recordem que el punt de referència és un creixement del 2,1% en el PIB, mentre totes les institucions l’han rebaixat i l’han situat al voltant de l’1% o l’1,5%. Això fa que els càlculs d’ingressos trontollin a la baixa, i els de les despeses molt menys. És a dir, podem anar a un desequilibri superior a l’esperat. I això vol dir més dèficit, com indica l’FMI, i també més deute.

L’AIReF és molt clara en la crítica que fa. Explica que el quadre macroeconòmic del govern espanyol preveu un creixement notable de la inversió i de les exportacions i importacions, la qual cosa és poc probable en el context d’incertesa, preus alts de l’energia i deteriorament dels nostres principals mercats d’exportació. I això, afirma, “no queda reflectit de manera adequada en els supòsits tècnics de l’escenari del govern”. Així mateix, aquesta hipòtesi estima que els increments salarials es mantenen moderats durant tot l’any, un fet que comporta riscs si els treballadors miren de recuperar part de la capacitat adquisitiva perduda el 2022. Un intent, que, de segur, veurem. Val a dir que les dues institucions, malgrat que són crítiques, han donat el vist-i-plau als comptes. Com deia el governador del Banc d’Espanya, “perquè hi haurà un augment de la recaptació”.

I aquesta és l’altra gran qüestió del 2023, els tres imposts nous que ahir també van ser aprovats al congrés espanyol. No són cap novetat, perquè ja fa temps que se sabia. La banca, les energètiques i els grans patrimonis són els nous afectats directament per Hisenda. Cal dir que els grups respectius han recorregut en contra dels tres imposts. A mi, personalment, em sembla que el de les energètiques, pels “beneficis caiguts del cel”, i el dels grans patrimonis, per a solidaritzar-se amb la societat en un moment molt difícil, són més que justificables.

Quant al de la banca, tinc dubtes sobre el sistema de calcular-lo, sobre el marge financer net, però no tinc cap mena de dubte que no el pagaran pas els bancs. Millor dit, sí, però el carregaran als clients tan ràpidament com puguin i per totes les vies possibles, que són moltes. Suposo que les elèctriques –que al final han sortit més ben parades que no es deia– també el faran repercutir, però els canals no són tan fàcils com en el cas de les entitats financeres. Ara la preocupació dels afectats és si els imposts seran temporals, com diu el govern espanyol, o bé romandran. En el cas de les empreses, les institucions internacionals no veuen malament els imposts sempre que siguin temporals.

I, per últim, la qüestió més greu dels comptes espanyols. Us deveu haver adonat que el fort creixement de les despeses, sobretot de les pensions, uns 20.000 milions d’euros, s’inclou en les anomenades despeses estructurals, és a dir, que queden per sempre. Per altra banda, per a fer front a l’augment, el govern espanyol confia en la pujada de la recaptació impositiva per la inflació, i en els nous preveu d’ingressar uns 10.000 milions en dos anys. La diferència entre les despeses i els ingressos és ben evident. Mentre l’augment de la despesa és permanent (estructural), els nous imposts i la inflació són escadussers, la qual cosa tapa els desequilibris a curt termini (ja ho veurem, perquè en tinc dubtes), però l’ajorna a un futur immediat.

Els analistes de Funcas ho han explicat molt bé en un document recent. Per ells, en el pressupost espanyol del 2023 s’observa una disfunció preocupant entre increments de recaptació a curt termini, amb un elevat component conjuntural a causa de la inflació i de les mesures temporals aprovades, i el creixement de despeses de naturalesa estructural. Aquesta situació és un focus afegit de pressió al deteriorament del dèficit estructural a què s’enfronta l’economia espanyola d’ençà del 2018. Per això, insisteixen que “és urgent la necessitat d’afrontar les polítiques de despeses i ingressos públics amb una visió menys a curt termini, amb criteris tant d’equitat com d’eficiència, que permetin de fer front a xocs que, de segur, vindran, com va passar inesperadament el 2008, el 2020 o, actualment, el 2022.”

Finalment, i en aquesta línia, em sembla interessant destacar que el Col·legi d’Economistes de Catalunya assenyala que els comptes espanyols per a l’any 2023 assoleixen màxims històrics i seran difícils de repetir els anys vinents per la part dels ingressos, bàsicament per dos elements. D’una banda, perquè la conjuntura econòmica i les tensions inflacionistes d’enguany han afavorit un increment automàtic de gairebé tots els ingressos tributaris, de l’IVA a l’IRPF, passant per l’Impost de Societats. I, d’altra banda, per l’existència dels fons europeus Next Generation EU, que el 2023 acaben la primera fase.

Tots dos apartats, continua dient la nota, fan del pressupost espanyol per al 2023 el més ben dotat i expansiu dels darrers anys i serà difícilment repetible en els exercicis vinents. Per aquest motiu, el Col·legi demana rigor professional i prudència en el seu desplegament, i que es dediquin els ingressos extraordinaris esmentats a despeses d’inversió (no corrent), algunes urgents, que poden millorar el creixement econòmic i la competitivitat de l’economia de manera permanent.

Em sembla una bona reflexió, però tinc molts dubtes que les urgències del dia a dia que es presentaran al govern espanyol durant el 2023 li permetin de dur-ho a terme.