30.03.2021 - 19:50
|
Actualització: 30.03.2021 - 19:52
“Aquest paquet de mesures referma el lideratge europeu d’Espanya en el desemborsament efectiu d’ajudes a l’economia real”, deia fa uns quinze dies la ministra Nadia Calviño. I ho deia amb un rictus seriós, tot sabent que mentia. El govern d’Espanya no és el que més ajuts ha fet arribar a les empreses, i quan s’hi ha decidit ho ha fet de manera insuficient i molt tard, per a salvar la solvència de moltes pimes i autònoms. Per això sempre és interessant que algú amb una certa independència expliqui la realitat. Fa un temps va ser un informe del BCE i avui és una nota que acaba de publicar FUNCAS, amb el títol prou suggeridor de “Les ajudes directes a empreses a Alemanya, Espanya, França i Itàlia”. L’objectiu de la nota és comparar les iniciatives recents d’aquests estats.
Començo pel final, per les conclusions. Segons els analistes de FUNCAS, el reial decret llei de mesures extraordinàries de suport a la solvència empresarial arriba uns quants mesos més tard que als altres tres estats. D’una altra banda, té una cobertura relativament reduïda, perquè s’aplica als sectors més perjudicats per la pandèmia i prou. Però el principal risc és el que afecta l’aplicació, més complexa que als altres estats, cosa que podria retardar significativament l’arribada de les ajudes i, a més, afegir entrebancs de gestió i disparitat entre les comunitats autònomes.
Per una altra banda, sobre els ajuts que estableix la normativa espanyola, la nota diu que són semblants als dels altres tres estats, quant al percentatge de pèrdues que es compensen. A més, com que incorporen un mínim (de quatre mil euros), el dispositiu espanyol tendeix a afavorir als petits negocis.
Com podeu veure, la valoració no és tan afalagadora com ens va dir Calviño. Però aguaitem les xifres. El cost pressupostari estimat de les mesures reflecteix les característiques dels programes. El disseny és molt més generós a Alemanya i França. I tant! A Alemanya set vegades superior al de l’estat espanyol i a França, tres vegades més. A Itàlia, només un 60% superior al de l’estat espanyol. Les diferències, doncs, són abismals respecte dels estats més avançats. A més, a França no s’hi determina cap límit pressupostari, perquè es considera que les ajudes formen part dels estabilitzadors automàtics i, per tant, la despesa total fluctuarà segons l’assignació dels ajuts.
Com palesen aquestes magnituds, el sistema alemany és el més generós dels quatre examinats, especialment en relació amb el límit d’ajudes que es pot atorgar (fins a 1,5 milions d’euros). Això no obstant, cal dir que només es tenen en compte els costs fixos per al càlcul de les prestacions i, en canvi, als altres tres països es basen en la pèrdua total de facturació.
Quant a compensacions, és important de destacar que la quantitat de les ajudes és relativament reduïda a l’estat espanyol, en comparació amb els altres tres països. Només s’hi compensa entre el 20% i el 40% dels ingressos perduts per les empreses dels sectors més afectats per la pandèmia, en contrast amb el 20%-60% a Itàlia i fins al 100% en el cas dels petits negocis a l’estat francès. La taxa de compensació pot arribar al 90% a Alemanya (si bé, com ja s’ha esmentat, només s’aplica als costs fixos).
No obstant això, l’estat espanyol és l’únic que concedeix una prestació mínima de 4.000 euros a totes les empreses que compleixin els requisits de concessió de les ajudes (3.000 per als autònoms que tributin en règim de mòduls). Cal ressaltar també que a França les empreses amb una baixada de facturació de més del 50% i que no han estat afectades per les restriccions d’activitat ni formen part dels sectors prioritaris (hostaleria…) poden rebre una prestació global de 1.500 euros.
El ventall de destinataris dels ajuts també marca diferències. En alguns estats, com ara Alemanya i França, els ajuts es van començar a concedir a la tardor, enmig de la segona onada. Però el dispositiu es reservava a aquelles empreses que s’encaraven a una restricció administrativa d’activitat. D’ençà que va començar l’any, però, les ajudes s’han ampliat a tots els sectors. L’estat espanyol i Itàlia n’han seguit els passos, però amb una important diferència: si a Itàlia les ajudes s’han generalitzat al conjunt de l’economia, a l’estat espanyol es limiten als sectors més perjudicats (comerç, hostaleria, oci…). Ve’t aquí un punt cabdal i que ha estat motiu de fortes protestes de patronals i sindicats, per la discriminació que implica (vegeu la píndola de divendres).
D’una altra banda, la concessió dels ajuts depèn de llindars determinats pel percentatge d’ingressos perduts per la crisi. A Alemanya, l’estat espanyol i Itàlia, només els negocis que han reduït la facturació a un 30%, pel cap baix, respecte del 2019 poden sol·licitar ajuts. A França els criteris són més permissius –especialment als sectors més afectats per la crisi, que tenen dret a una transferència des del primer euro perdut.
Finalment, la gestió de les mesures difereix significativament entre països. A França i Itàlia, les sol·licituds es fan directament al portal de l’Agència Tributària, que és l’ens encarregat de concedir les ajudes. A Alemanya i a l’estat espanyol, va a càrrec de les administracions autonòmiques i, en el cas de l’estat espanyol, després d’una convocatòria per a cadascuna.
En definitiva, l’anàlisi comparativa de FUNCAS palesa les diferències que hi ha entre els ajuts directes de les quatre grans economies de la zona euro, i, lluny de la versió oficial, sembla que l’estat espanyol no en surt gaire ben parat, de la comparació. I això el teixit productiu ho nota.
