19.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:13
Després de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein, Llarena i el Tribunal Suprem espanyol havien de triar entre acceptar el lliurament del president Puigdemont només per un càrrec de malversació –lliurament que li obria la porta a la presidència de la Generalitat– o fer el ridícul. I han triat el ridícul, prioritzant una altra vegada de fer política per damunt d’impartir justícia.
Perquè Pablo Llarena no ha retirat l’euroordre contra el president i prou, que seria la conseqüència lògica de la decisió alemanya, sinó que les ha retirades totes. Totes. I ha renunciat també a això tan quixotesc que deia que farien de portar el cas al Tribunal de la Unió Europea. La traducció evident de tot plegat és que Llarena accepta que està tan aïllat com l’Espanya de Franco i que no pot aconseguir cap comprensió per la seua terrible ficció jurídica ni a Alemanya, ni a Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Suïssa, ni a les més altes instàncies de la Unió. Enlloc. Per això opta, de manera efectiva, per la retirada. Per la retirada dins les fronteres del seu estat, somiadament autàrquic, allà on la justícia és una pura entelèquia sense base legal, que ell pot manipular a conveniència. Allà on tot és permès, sempre que siga al servei del poder.
Però el resultat de l’expedició judicial de Llarena no pot ser més desastrós per a Espanya: s’ha constatat de manera empírica que és excèntrica i s’ha situat fora de la Unió Europea. I si s’atreveixen a tirar endavant el judici, això encara serà més clar. Per a Espanya, la d’ahir és una derrota en tota la regla. Merescuda, per haver posat en mans d’un piròman –i d’un ignorant sobre com funciona el món, tal com s’ha demostrat– la gestió de la crisi política més gran que ha viscut en dècades. Posar el procés polític català en pendent ferroviari, apartar-lo del debat polític per posar-lo en el carril judicial, només podia portar al punt on som, al tren desbocat que corre avall sense que el maquinista sàpiga què fer per prevenir la catàstrofe que s’acosta. Molts ja ho vàrem avisar.
En aquestes condicions, atrevir-se aquesta tardor a jutjar la presidenta Forcadell, el vice-president Junqueras, els consellers i els Jordis, com si res no s’hagués esdevingut a Europa i com si Espanya fos completament fora de la Unió i de les normes jurídiques internacionals, és una fugida cap endavant que ja no pot acabar bé per a ells. Pedro Sánchez, si fos el dirigent que no és, hauria de rematar definitivament aquest xou lamentable que va començar Mariano Rajoy, deixar en llibertat els presos i reconduir la situació. En aquestes condicions, el judici no té cap sentit: retirant les euroordres, el mateix instructor reconeix que no hi ha cap delicte. Lamentablement, ahir ja es va constatar que no es pot esperar res del dirigent socialista, ni regalant-li els vots.
D’ací a uns dies, Carles Puigdemont serà a Waterloo i hi activarà el Consell de la República. La historiografia espanyola, per alguna raó que mai no m’he sabut explicar, prefereix dibuixar Waterloo com la derrota de Napoleó, en comptes de presentar-la com la victòria de Wellington, que és com realment va ser. I jo avui no me’n puc estar de recordar –i ja m’ho disculparan els lectors– dos detalls relacionats amb aquesta batalla que crec que poden tenir algun interès.
El primer és constatar que Wellington va guanyar quan va tenir el suport dels prussians –ja aleshores. I el segon és transcriure una part del relat que l’admirable autor de De la guerra, Claus von Clausewitz, va fer del comportament de Napoleó en la batalla, en la qual va participar precisament com a jove coronel de les tropes prussianes.
Diu Von Clausewitz: ‘Bonaparte i els seus seguidors sempre volen demostrar que la raó de les seues derrotes té a veure només amb la sort. Volen fer creure als seus seguidors que ells tenen una saviesa infinita i una energia extraordinària que els permet avançar amb gran confiança fins a la victòria, però resulta que quan aquesta victòria és a tocar, apareix sempre algun accident, o la mala sort, que ho destrossa tot. Ni ell ni els seus sequaços no poden ni volen admetre mai que els errors monumentals, la feina mal feta i sobretot una ambició desmesurada que menysté sempre la realitat són la causa veritable dels seus fracassos.’ Era el 18 de juny de 1815 però no em negareu que, molt particularment avui, les paraules sonen ben properes i actuals.
